El quadern d'en Pep-Joan Rosselló

L'actitud generalitzada dels ciutadans enfront del fenomen que coneixem com a botilada (en espanyol, botellón; en català light/mediàtic, botellot), especialment en el cas dels veïns afectats i empresaris del món de la restauració i el negoci de l'oci, resulta d'un cinisme que voreja l'escàndol. Estam parlant de centenars, de milers de joves, majoritàriament menors d'edat, que fa un ús exagerat de les begudes alcohòliques com a vehicle d'expansió i entreteniment: sembla que hem arribat a un punt que no és pot fer festa sense prèviament engatar-se o, si més no, col·locar-se. D'això, els ciutadans benpensants en diuen un problema social, d'ordre públic, de convivència i de neteja urbana. Jo en dic un greu problema de salut pública.

Si a les Illes Balears estiguéssim en condicions de parlar seriosament d'independència, i suposant que ens posàssim d'acord sobre quin és el subjecte del procés d'autodeterminació, els principis -principi?- que estableix la Crida a la Solidaritat Catalana serien un objectiu ben desitjable per les actuals forces de l'esquerra nacional. Parlo d'esquerra nacional perquè ens entenguem, i perquè la voluntat transversal no sembla tenir sentit, avui per avui, a casa nostra. No seria poca cosa: una única candidatura, que esdevindria el tercer espai entre l'espanyolisme del PP i el del PSOE.

Penso que era Héctor López Bofill, a La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya -una obra, per cert, editada per la mallorquina Editorial Moll-, qui fent referència en un moment donat als Països Catalans (ell en diu, crec recordar, Catalunya, seguint la recomanació del mestre Josep Guia, tot i que s'ha demostrat que no era tan senzill), al futur de les terres insulars de les Balears i les Pitiüses, de les comarques valencianes totes elles, en el context d'independència que ell albirava pel país, no dubtava en recomanar que calia deixar-les enrere: que inevitablement, el Principat havia de fer el seu procés en solitari, esperant que el seu exemple serviria per atiar les consciències fins arribar a un estadi semblant, unitari. Potser, segurament sí, Héctor Bofill té raó: avui, com la tenia fa sis anys, en publicar el llibre. No fa gràcia haver d'admetre-ho, repugna les nostres conviccions i aspiracions nacionals&, però la realitat és caparruda.

La setmana passada, la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca, hauria d'haver aprovat l'inici de l'expediente per a declarar tot el centre històric de Palma com a Bé d'Interès Cultural (BIC); la Comissió tenia damunt la taula el corresponent informe favorable de la Ponència Tècnica de Patrimoni, que l'havia aprovat dues setmanes enrere per unanimitat dels seus membres, entre els quals hi havia un representant de l'Ajuntament. Que havia passat en aquestes dues setmanes?

Sé que no descobresc res ara si escric que en Miquel Barceló és un artista que no deixa ningú indiferent. El felanitxer suscita l'admiració i el respecte de molta gent, però també animadversions que atenyen no només la seva obra i el seu valor, sinó consideracions personals sobre el seu tarannà i la seva relació comercial amb el món de l'art. Barceló acostuma a desmentir amb els fets aquells que, per exemple, volen suposar la seva desvinculació amb Mallorca, com si se'n fes de menys dels seus orígens, que en realitat revisita sistemàticament en la seva obra. Dubto molt que les persones que n'haurien d'estar al cas siguin conscients de la feina de difusió que l'artista fa del nom de l'illa, i sense cobrar els milions -tudats- que li donaren a en Michael Douglas o que li donen ara a en Rafa Nadal.