pep rossello

Aquests dies he arribat a pensar que hi ha morts i morts. O, potser, és que la beneitura s’escampa com una taca d’oli que taca tot el que toca. És ben vera que duim una setmana de morts que fa feredat; però això no ho justifica tot: la desproporció, el mal gust, la ignorància… Comencem pel que ens toca més de prop, almenys a un servidor. Llegint les notes de premsa en la quals diferents mitjans varen donar notícia del traspàs de Josep Moll Marquès, no vai poder evitar un llampec d’indignació en topar-me amb un dels defectes que més em dolen en la nostra professió: la manca de rigor informatiu. Els diaris, en esbossar el perfil biogràfic del polític socialista, van insistir, sense cap casta d’esmena, en parlar dels seus tres germans. Però en Pep Moll en tenia set, de germans. Certa ment, es feia referència als més coneguts, els que han tingut una major presència pública: n’Aina, filòloga i catedràtica; en Joan, músic; i en Francesc, que ha estat la imatge pública de l’Editorial Moll, sobretot des de la desaparició de son pare. Però és d’una injustícia ofensiva oblidar na Francisca, que durant molts anys va ser l’ànima de Llibres Mallorca; na Dora, que ha format a generacions de mallorquins des de l’institut; o en Víctor i na Nina, els més joves, que també han posat, en un moment o altre, el seu gra de sorra a la feina editorial, per exemple. Puc entendre que aquestes dades no les coneguin tots els periodistes de Palma, que segurament no en tenen memòria personal ni històrica: però, és tan bo de fer informar-se abans d’escriure! Déu ens guard dels periodistes que es pensen que només el que ells saben val la pena de ser sabut. La desproporció mediàtica de la setmana ha estat el seguiment informatiu del traspàs d’un jugador de futbol, Antonio Puerta. No negaré la condició de noticiable de la mort d’un jove de 22 anys, un esportista suposadament immune a determinats problemes de salut, per edat, condicions físiques, seguiment mèdic… Però s’ha mort i això no justifica que durant dos dies hagi estat la notícia de capçalera dels informatius de la primera cadena de televisió pública, objecte de reportatge monogràfics, eix central de tots els programes de crònica social. O que els diaris hagin dedicat a la qüestió el doble d’espai que a la mort de Francisco Umbral, renovador del llenguatge periodístic espanyol, premi Cervantes, premi Príncipe de Asturias: tant si t’agrada com si no. Una darrera injustícia. No es pot escriure l’obituari d’una actriu com Emma Penella basant-lo en la popularitat que li han donat sèries de televisió com “Aquí no hay quien viva”, relegant el seu paper, per exemple, a “El verdugo”, donant la rèplica a Nino Manfredi i a José Isbert. No n’hi hagut prou ni amb el fet que la pel·lícula estàs rodada en bona part a Mallorca. A vegades, ni per esser provincians servim.

Anava a escriure alguna cosa sobre la darrera proposta de Card-Rovira, això del referèndum del 2014, i sobretot sobre el que ens cal esperar de la "Brunete" mediàtica i tota la colla d'espanyolistes que en envolten, quan he llegit la mort de la sobtada mort de Josep Moll i Marquès. M'ha deixat ben aturat. Ara feina temps que no en sabia res, d'en Pep, només alguns articles que ell anava publicant; però durant molt temps, des de gairebé la seva tornada d' Alemanya, havíem tingut un estret contacte. El contacte lògic entre un polític i un periodista, però convenientment amanit amb força coincidències, que potser el temps, la seva dedicació al partit i la meva cada vegada major radicalitat en algunes qüestions, es va anar refredant. Tanmateix, avui només puc pensar que el PSOE, i sobretot el país, n o va sobrat de persones com en Pep Moll. La meva solidaritat per na Karen i ses filles.

Tinc un amic, en P. C., que d’uns mesos ençà és usuari habitual i no gens voluntari dels serveis sanitaris. En P.C. sempre ha estat un defensor radical de la sanitat pública: de fet, mai no ha volgut tenir una assegurança privada. Les anades i vingudes del centre de salut a l’hospital, del metge de capçalera a l’especialista, de radiologia al laboratori d’analisis clíniques… no l’han fet canviar de parer i es declara ben satisfet de les atencions rebudes. Però aquestes darreres setmanes ha viscut una experiència que l’ha fet reflexionar. M’ho contava avui migdia, que hem dinat plegats, i m’ha encomanat la seva reflexió. Resulta que, des de fa un parell de setmanes, al meu amic se li ha manifestat un mal d’esquena que resulta, segons m’explica, sobretot incòmode. No puc, conta, estar-me dret molta estona; quan em poso a cuinar o a escurar, a vegades no puc ni acabar. Així, en P.C. va decidir anar a veure el seu metge, que, en primera instància, va decidir de fer-li fer unes radiografies. En P.C. va demanar hora per a radiologia i li van dir que no podia esser fins el dia 3 de setembre; això passava la darrera setmana de juliol. El meu amic no va poder evitar que se li escapàs un tinc temps de ser mort: una mica exagerat, però ben gràfic. En P.C. té un amic metge, en R.D., un company de batxillerat que ara fa feina a l’hospital. El meu amic va trucar el seu amic i li va fer cinc cèntims de la seva situació; en R.D. li va tornar la telefonada al cap de mitja hora i li va dir: tens cita dilluns que ve, a les tres i mitja. Així, en P.C. només s’hauria d’esperar dos dies, que a més coincidien en cap de setmana. Va fer un alè, és clar. Puntualment, el dilluns a les tres i mitja en P.C. ja era a la sala d’espera del departament de radiologia de l’hospital. M’explicava, quan ja preníem les postres, que el va sorprendre no trobar cua, que fet i fet només mitja dotzena de persones s’esperaven per esser ateses a un dels cinc despatxos –no crec que se’n diguin despatxos, però…– habilitats per fer les radiografies. Només varen trigar uns minuts a cridar-lo i encara no se n’havia adonat i les plaques estaven fetes. Però es veu que el meu amic P.C. estava condemnat a no tenir les radiografies amb tanta facilitat: mentre s’esperava, assegut a una espècie de taula de les que es fan servir per a les autòpsies –la imatge es seva, no meva–, mig despullat i amb una bata d’hospital, la persona que l’havia atès va notificar-li que hi havia un problema, que s’havia espanyat l’aparell i no es podia arreglat totd’una; li hauran de tornar donar cita. Ja em tornava veure esperant fins al setembre, explica. Però hi va haver sort i l’infermera d’admissions, suposo que considerant que el problema no era culpa dels malats, li va donar hora per al cap de dos dies. El dimecres, en P.C. va passar tot el dia fora de Palma, a la casa d’estiueig d’uns parents. No va tornar recordar-se’n de les radiografies fins a l’endemà; ell diu que estava convençut que tenia hra per al dijous de matí, i deu ser vera perquè va ser quan va mirar el paper per confirmar l’hora que se n’adonà que havia deixat perdre l’hora. Empegueït però desesperat, va tornar recórrer al doctor R.D., que en pocs minuts li demanà si podia anar a l’hospital aquell mateix dia, a mitjan capvespre. I tant, li va respondre el meu amic, fent-se creus de la sort que havia tingut. Vas ser més tard, quan tornava seure a la taula mortuòria, quan se n’adona que la sort no tenia res a veure en el que li estava passant aquells dies. Fou llavors que va començar a rumiar-se tota la feta. Acceptant el fet, enraonava mentre preníem cafè, que ells havia fet servir unes influències que la majoria no tenim, això no ho explica tot, a parer seu. Mira, m’argumentava, una cosa és que algú en les meves circumstàncies aprofiti, si la té, la possibilitat que et facin passar al davant a una cua d’espera; que el meu amic R.D. m’hagués dit vina a l’hospital i veurem de trobar-te un forat. Però la cosa no va anar així. Certament, i aquí jo ja havia agafat el fil de la seva reflexió, el que va passar fou que, allà on se suposava que no hi havia hores buides fins el mes de setembre, a P.C. n’hi van trobar tres de diferentes en només quatre dies, tot ben formalment, no d’amagatotis, sinó convenientment registrat en un ordinador. Quan he deixat el meu amic P.C. no m’he pogut treure del cap el tema. Em demano on falla el sistema perquè una cosa així pugui passar. Perquè si hi ha tres hores per a una mateixa persona, dins la mateixa setmana, la volien fer esperar més d’un mes? No em vull creure el que me n’ha comentar un altre amic comú, quan li he comentat: pots estar segur que tenen aquestes hores buides pels compromissos. M’estim més creure que les guarden per si hi ha una urgència. Ah, per cert, el meu amic P.C. ha d’anar dilluns a fer-se unes altres radiografies. Ahir va anar a veure el metge, que a la fi tenia l’informe de les primeres, i ha trobat convenient fer-ne unes amb més detall, per saber del cert on és el pinçament que tant li molesta. El meu amic va demanar una cita a l’hospital i li van donar per dia 24 de setembre. Ha hgut de tornar telefonar al doctor R.D, aquell amic seu, company de batxillerat.

Ja he comentat alguna vegada, amic lector, que sóc molt aficionat a les pel·lícules de l’Oest, els westerns. Des de fa ja un grapat de temporades, les televisions autonòmiques, especialment quan arriba l’estiu, inclouen en la seva programació diària un d’aquests films. A ca nostra ens passa una cosa curiosa: com que podem veure tres canals diferents, ens trobam en la disjuntiva que passen tres westerns a la mateixa hora. Has de triar, és clar; i atès que les tres televisions compren els mateixos paquets cinematogràfics, a través de la FORTA, m’ha resultat fàcil l’elecció: només cal esperar que la facin a TV3, i així la puc sentir en català, opció que ens és negada en el valencià Canal 9 i en la nostrada IB3. Em ve de gust i, a més, no contribueixo a augmentar aquesta audiència que tant preocupa els nous responsables d’IB3, que els fa dir autèntics dois sobre les versions originals i el subtitulat del cinema televisiu. També m’he aficionat, des de fa poc, a navegar per la blogosfera, i copsar una mica el que opina la gent que es mou en aquest àmbit, relativament nou. Val a dir que la immensa majoria de comentaris són anònims, o signats amb pseudònim; no m’agraden els pseudònims, mai no n’he fet servir cap, i trobo que l’anonimat no és més que la manera d’amagar la covardia d’aquells que, si no els fessin servir, no gosarien mai d’insultar, calumniar, mentir…, cosa ben habitual, per cert, als blogs. Tanmateix, és un dels trets definitoris d’aquesta activitat. Els blog més actius i més visitats, al menys d’entre els que servidor he detectat, són els de Jordi Bayona i d’Eberhard Grosske. Atesa la personalitat dels titulars, aquests blogs van plens de comentaris polítics, però també en pots trobar algun d’interessant, a poc que t’hi escarris. Un dels temes que més es repeteixen, aquests dies, és el canvi de direcció als mitjans de comunicació públics, amb una molt especial atenció a IB3 Televisió. Allò que més m’ha cridat l’atenció, deixant de banda els que fan una olor de PP que entabana i que parlen d’una neteja gairebé ètnica al seu parer, és la gran quantitat de comentaris de corresponsals que s’identifiquen com a progressistes, blasmant alguns del nomenaments, però sobretot la permanència d’alguns personatges clarament identificats amb la línia ideològica de l’anterior Govern. Un servidor, com tothom, tinc les meves prioritats, una escala de preferències pel que fa al que hauria de canviar a IB3. Com a treballador de la informació, no espero dels mitjans públics ni objectivitat ni independència. Professionalitat, sí, que no crec que siguin termes incompatibles. Així, doncs, els que espero de la direcció de la televisió –i la ràdio– autonòmica és que modifiqui urgentment el model valencià que encara avui patim; que faci el que calgui, ja mateix, perquè el català esdevingui, de bon de veres, la llengua d’ús obligada –ja n’hi ha prou de presentadors que només parlan en espanyol, i obliguen els seus convidats a girar de llengua–; que ens permeti escoltar les pel·lícules en la nostra llengua pròpia… Això no hauria de tenir uns costos humans ni econòmics excessius; i, si els té, que els hi posin. Potser si graten i retallen per devers el capítol de nòmines, encara hi trobaran alguna cosa que es pugui aprofitar.

Tinc una veïnada que ha estat padrina per primer cop, ara fa gairebé un any. La cosa no té res d'extraordinari però val a dir que, per esser primerenca, l'han feta avia de dos bessons. Fa goig sentir-la explicar què macos que són, què grans es fan, i espabilats, i bons al·lots… i la feinada que li donen qualque dia. Perquè la meva veïnada exerceix de padrina com cal, perquè la mare de les criatures tengui un descans, que no saps tu quins maldecaps que donen dos infants a la vegada. En canvi, n'hi ha d'altres, de padrines vull dir, que ho duen com si res: dissabte passat, per exemple, la reina Sofia, sense anar més enfora, va anar a l'òpera i no va dubtar ni un moment de dur-se'n-hi cinc dels seus nets, cinc, ella tota soleta. Cap problema. No se la veis gens ni mica angoixada amb tanta patulea; supòs que els nins i nines deuen esser d'allò més ben educat i, segons que diuen les cròniques, només es posaren neguitosos quan els volien fer saludar alguns dels actors –se'n diuen actors, a l'òpera?– que anaven de bruixots. Normal. I és que, ben pensat, tenim una reina que no ens la mereixem…, bé. i un rei; i tot una família reial. No ens la mereixem

Llegint avui les declaracions de na Xesca Vives, consellera de Comerç, veig que el PSM segueix entestat en mirar pels petits comerciants, majoritàriament votants del PP, i desempellegar-se'n dels consumidors, que sens dubte abastam un espectre ideològic molt més ample. Jo diria, a més a més, que no ha sortit gaire d'Inca, la consellera, quan vol ignorar la realitat del comerç a, per exemple, Palma. O que la realitat és caparruda i la presència de consumidors a tots els comerços oberts en diumenge és el millor referèndum; no vull ni parlar del que passa en aquesta època els diumenges de matí a les zones turístiques: jo mateix vaig a comprar a Cala Estància. En seguiré parlant amb més temps.