pep rossello

M’ho havien dit i no m’ho podia creure: IB3 emet, a la fi, les pel·lícules en català. Doncs sí, avui ho he pogut comprovar veient “La conquesta de l’Oest” (Hathaway/Marshal/Ford, 1962), un entretingut western d’aires èpics. Potser alguns, potser molts, pensareu que aquest no era el problema més urgent de la televisió autonòmica. Servidor crec que sí, per més que estic convençut que n’hi ha molt més. Una mesura tan senzilla com obtenir còpies en català no podia endarrerir massa temps una de les més fastigoses mancances de IB3: televisió en espanyol, per favor! A més a més tot el que sigui allunyar-nos del model televisiu valencià i acostar-nos al de TV3 serà bo, per començar pel que a la qualitat de la programació. En comptes de Carlos Dávila, Mònica Terribas, quasi res. Potser la següent passa podria ser prendre alguna mesura per evitar que Tomeu Terrassa continui destrossant l’idioma. Atesa l’audiència dels programes esportius, no estaria de més que es prengui un temps per reciclar-se. O, més senzill, que se’n vagi a ca seva.

Des de divendres que estic cavil·lant –fins i tot he agafat paper i llapis per fer-ne un croquis– com s’ho faran a Frankfurt per encabir 35 escriptors en només set metres quadrats. No sé, potser tots drets, un al costat de l’altre; fins i tot podrien dur un llibre o dos davall del braç… Els editors tampoc no ho tendran bo de fet. Disseta editors –disset, Déu meu, d’on surten tantes editorials? com s’ho fan per subsistir? què publiquen?– s’hauran de col·locar a 10,40 metres lineals; crec que a ca nostra hi més metres de prestatgeries. Ara em permet fer broma, però la qüestió segurament és molt més seriosa que no sembla. No sé si li importa a algú, però d’alguna manera exposam una mica del prestigi dels nostres escriptors i editors, que ja sé que tanmateix res té a veure amb la literatura. La Fira de Frankfurt, ben pensat, tampoc. Ja fa molts i molts mesos que vaig anunciar –d’altres també ho feren– que l’anterior de l’Institut d’Estudis Baleàrics ens estava venent fum. M’ha costat alguna fins ara cordial relació, alguns coneguts que ja no em saluden…, però la trista realitat és que teníem raó. Ara, com sempre, és massa tard per adobar-ho.

Santiago Calatrava és un enginyer més que notable i un mediocre escultor. A Palma ja ens van encolomar, gràcies al bon gust de l’editor Pere Serra i al permanent acatament que li reten les autoritats nostrades, un nyarro que ens han volgut fer creure que és una escultura –també ens han volgut fer creure que és un bou–, i que només serveix per esgarrar l’sky line de la badia, a pocs metres de la Llotja i el Consolat de Mar. Poc abans de les darreres eleccions, les que mai no s’hauria pensat perdre, Jaume Matas va treure 1,2 milions de la nostra butxaca, per comanar-li a Calatrava una palau de l’òpera que volia plantificar al bell mig del port. Vaja que ens va tornar a tractar com aborigens. Però la cosa no va anar bé, la de les eleccions vull dir, i l’opera de Calatrava no va passar de l’estat embrionari: una maqueta finalment arraconada a un magatzem. Ara resulta que Calatrava reclama que li tornin la maqueta. Sembla que ni Matas ni ningú va llegir la lletra menuda del contracte, on s’especifica que, tot i havent cobrat, el material és propietat “intel·lectual i material” de l’enginyer. Puc entendre que l’anterior govern no conegués el significat del concepte “intel·lectual”, però de materials en sabien prou. L’espavilat Calatrava podrà, doncs, arrodon ir el negoci, recol·locant el projecte en un altre lloc, si troba alguna altra Administració tan generosa.

Dalt d’un turó del municipi de Salses, que voregen l’autopista i la carretera general que van de Perpinyà a Narbona, i des de les quals es pot contemplar clarament, s’alça l’anomenada Porta dels Països Catalans. El monument, de dotze metres d’alçada, original de l’escultor Emili Armengol, fou inaugurat tot just ara ha fet quatre anys, el 28 de setembre de 2003, però és el fruit de gairebé vint anys d’esforços previs d’un grup d’abnegats rossellonesos decidits a deixar una empremta clara d’on rau la veritable frontera septentrional de les terres de parla catalana. Ja ho diu la dita: “De Salses a Guardamar…” La Porta dels Països Catalans fou, en principi, la irada resposta d’un grup de ciutadans salsairots, integrants de la URC (Unió per la Regió Catalana), a una iniciativa de la Generalitat de Catalunya d’erigir a La Jonquera un monument que s’havia d’anomenar Porta de Catalunya. Les gestions d’aquella gent de Salses aconseguiren que aquella fita, obra de Josep Lluís Sert i inaugurada el 1981, fos finalment batejada com a Porta Catalana. Des d’aquell moment, els membres de la URC van assumir la responsabilitat de dur a terme la realització d’un monument que indicàs el veritable punt d’entrada al país. Els vint anys transcorreguts fins que va ser una realitat són la prova que no va ser un camí fàcil. L’Associació de la Porta dels Països Catalans va tenir des d’un bon principi la plena col·laboració dels successius ajuntaments de Salses; i la frontal i permanent oposició de la prefectura de l’Estat francès. La tasca va començar amb una subscripció adreçada a associacions, municipis i institucions. El terreny on s’hauria d’aixecar el monument va esser venut, al preu simbòlic d’un franc –era l’any 1985–, pel qui aleshores era el batle de Salses, René Comes. Les col·laboracions es van estendre cap al sud de les terres catalanes, en nombrosos casos amb molt bona acollida. A Mallorca el primer responsable de la delegació de l’associació fou Josep M. Llompart. L’any 1989 va ser elegit, per concurs, el projecte presentat per Emili Armengol. Varen haver de passar encara tretze anys superant els entrebancs de l’Administració francesa, especialment accentuats des del 1993, quan la Generalitat catalana es va adherir al projecte: alguns prefectes van arribar a parlar de “la ingerència d’una potència estrangera”. A la fi, el monument havia de ser inaugurat el 23 de juny de 2002, dia de Sant Joan. Quan ja estava enllestida la plataforma sobre la qual s’havia d’allotjar, encara va arribar una nova negativa oficial, demanant que s’augmentàs la distància respecte de l’autopista. Es van haver de replantejar les fites, els pressupostos, el monument va passar dels 20 als 12 mesos d’alçada…, però a la fi, el 28 de setembre de 2003 és va poder inaugurar. Fou un acte solemne, en el qual foren presents, entre d’altres i a més dels promotors i els veïnats de Salses, el qui aleshores era conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, amb altres consellers; les autoritats locals i regionals franceses… La Porta dels Països Catalans, una gran arcada d’acer corten, està travessada per quatre talls verticals, com els dits d’una mà, al·legoria de les quatre barres de la senyera. Una visió zenital de la porta ens mostra una falç, l’eina dels segadors. (Publicat al DdM. 'Mecanoscrit' 29/setembre/2007)

Introit. A la vista dels comentaris que ha suscitat la primera entrega d’aquestes notes de viatge, he arribat a la conclusió que no em vaig saber explicar bé. En cap moment ha estat la meva intenció menysprear la catalanitat dels ciutadans de la Catalunya Nord, ni els esforços i voluntat dels qui treballen per alimentar en aquelles terres la flama de la nostra llengua. Només vaig voler explicar una sensació que mai no havia percebut enlloc més, quan parlava de catalanitat sense català. I potser és cert que segurament no m’hi he estat prou temps ni he anat als suficients lloc com per establir opinions categòriques. Perpignan, la Catalane. L’estació del tren a Perpinya s’obra a la plaça Salvador Dalí. La relació del pintor empordanès amb la capital del Rosselló és certament peculiar; bé, en la mateixa mesura que ho són totes les circumstàncies que envolten l’artista. Dalí sentia una especial devoció por l’estació de Perpinya, que va deixar retratada en un quadre l’any 1965; el mateix any, el pintor havia visitat la ciutat, i en arribar a l’estació va proclamar que aquell lloc era el “centre còsmic del mon”. Lògicament, els perpinyanencs no varen deixar passar l’elogi, i va restar gravat al terra de l’andana de l’estació. Des de la plaça, cal enfilar cap al centre per l’avinguda de Charles de Gaulle. Ja des d’un bon principi ens adonam d’una de les característiques de la toponimia urbana de Perpinyà: totes estan retolades amb plaques bilingües, en francès i català, i a més a més, en el centre de la ciutat, inclouen les denominacions tradicionals. Així, sabem que l’avinguda dedicada a l’ex president abans va ser coneguda com a Carrer dels Tarongers. La toponimia presenta nombroses petjades del passat català: hi trobam una Rue des Rois de Majorque, una altra dedicada a Jaume I, o una Avenue des Baléares, però també carrers que recorden el Conflent, la Cerdanya… i, per suposat, hi ha una Place de Catalogne. L’empremta més clara, significativa i popular del Regne de Mallorca a Perpinyà, que en fou capital, és el Palau dels Reis, un palau-fortesa d’estil gòtic, bastit a partir de 1276 per ordre de Jaume II. El periode de major esplendor de la capital continental dels reis mallorquins coincideix, sens dubte, amb els anys de pervivència del regne, independent primer i privatiu, després (1276-1343). Passejant per les sales –avui buides, despullades– i passadissos del palau, seria fàcil caure en el tòpic que s’hi perceben les anades i vengudes de Jaume II des de les seves estances a les de la reina Esclarmunda; o les passes del Rei durant el setge del Rei d’Aragó, el seu senyor, fugint per les clavagueres del castell. Jo no sóc donat, emperò, a aquestes sensacions paranormals, no sóc amic d’esperits ni bubotes reials.

Com que encara que tornem a ser un país sense cap frontera, no hem deixat de ser quatre illes, ja passa que les notícies de Menorca o de les Pitiüses ens arriben sempre a Mallorca com si fossin afers llunyans que en res ens haurien d’afectar. Això, quan ens arriben. El “Diario de Ibiza” d’ahir explicava com ha acabat un conflicte plantejat pel bisbe d’Eivissa en relació a una exposició del Museu d’Art Contemporani (MACE), que l’ajuntament de Vila ha decidit donar per acabat tancant una exposició i trencant el conveni que tenia amb el Bisbat. La seu del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa està en obres de reforma, i metre tant el patronat va decidir fer servir l’església de L’Hospitalet, un temple dessacralitzat cedit a l’Ajuntament en virtut d’un conveni amb l’autoritat diocesana. Ara resulta que una de les obres d’una mostra col·lectiva no ha agradat al bisbe Juan Segura i molestat, segons ell, els feligresos. Tant ha molestat que mossèn Segura ja havia duit el conveni als tribunals. I així les coses, la batlessa Lurdes Costa ha decidit prendre pel cami del dret i plegar. Així, doncs, resulta que és l’Església eivissenca la que ara marca la programació del MACE. Aquests mossens encara no han entès com van les coses a un Estat on ja cap autoritat ha d’anar sota pal·li. Alguns posen el crit en el cel –cal suposar que els fan més cas que no a nosaltres– perquè alguns ajuntaments –ahir mateix, el de Barcelona, en ocasió de la Mercè– decideixen que no seguiran anant a missa en corporació, que s’ha acabat de retre acatament als bisbes i canonges. Però ells volen seguir fent i desfent allà on ningú els demana. Certament, L’Hospitalet és una església propietat del Bisbat eivissenc; però un cop ja no es fa servir per al seu ún primigeni i, a més a més, ha estat cedit a la Vila, els capellans no hi tenen res a dir. Bé poden opinar, i tant, i exercir la seva tasca pastoral entre els xais que amb ells combreguen. I poden passar tants rosaris com vulguin. Però no li poden dir a l’Administració pública –civil i laica– com ha de fer la feina, i quines ha de fer. Ben segur que el bisbe de Mallorca no voldrà consentir que l’Ajuntament de Palma s’afiqui amb com han de fer el cerimonial a les esglésies aixecades en els solars que tan esplèndidament els va regalar Catalina Cirer, avui gloriosament situada a l’oposició. Laus Deo, idò!

Cada pic que escric sobre immigració i multiculturalitat, sobre convivència o sobre mestissatge, em pos a tremolar per por de no ser políticament incorrecte. O que algú trobi que ho sóc. També es vera que, cada vegada més, me’n refot de no ser correcte. La notícia és només un breu i fa referència a una activitat ben concreta; però pot exemplificar el que vull dir. “Juntos”, el suplement setmanal de “Diario de Mallorca” sobre immigració, anunciava la celebració, ahir mateix, de la II Semana Cultural de Colombia, organitzada per l’associació Asocolbalear; l’escenari, el centre de La Misericòrdia. No tenc, obviament, res en contra de les manifestacions culturals colombianes, ni de les senegaleses, les romaneses o les magrebines…: si més no, ben segur que no costan tants diners públics com la Feria de Abril. Però el que no em puc treure del cap és el fet que mai no veig, en les programacions culturales dels col·lectius immigrants, cap esforç envers la cultura catalana, que és la pròpia del seu país d’acollida, encara que a ells els ho hagin amagat en el seu país i a les ambaixades espanyoles. Algú els hauria d’explicar, ara que ja són aquí, que la convivència i el mestissatge és cosa de dos; i que si un no vol, no hi ha res a fer.

Llegesc a l’edició d’avui del “Diari de Balears” que l’editorial El Gall publica un llibre del fotògraf i periodista Carles Domènec, que sota el títol de “Quadern de bitàcola” passa revista a la vida i exercici professional d’un altre fotògraf mallorquí, Pep Bonet. Fins aquí, tot normal. Però a un servidor, en llegir el títol, m’ha vengut al cap un altre “Quadern de bitàcola” prou diferent i molt anterior. “Quadern de bitàcola” és el títol d’una narració d’Antoni Serra i Bauçà, publicada si mal no record l’any 1981. La narració va aparèixer com a número 9 d’una col·lecció setmanal, titulada “El Conte del Diumenge”, que havia posat en marxa la valenciana Editorial Prometeo, sota la direcció de Vicent Franch i Ferrer. Una de les característiques de la col·lecció és que cada autor triava un prologuista i un il·lustrador per al seu conte; Antoni Serra, en una prova més d’amistat, em va comanar a mi la presentació i a Pep Roig els dibuixos. No sé per quines cinc-centes la col·lecció es va acabar abans d’hora; de fet, em sembla recordar que va acabar com les completes d’Alcúdia. Jo només n’he guardat els primers vint-i-sis contes; el darrer és de Víctor Mora, amb una introducció d’Ignasi Riera i il·lustracions del pintor valencià Xavier Calvo. És clar que un “Quadern de bitàcola” no té res a veure amb l’altre. I és ben cert que el títol és prou comú perquè es doni la coindidència. Però deix de pensar que autors i editors s’hi podrien mirar una mica més. No fos que els acussassin d’ignorants.

Per circumstàncies de la vida –els anys que tenim, senzillament–, servidor sempre he fet prest o tard a l’hora de gaudir de rebaixes, subvencios, discriminacions positives en virtut de l’edat. Essent un jovençà, en els darrers temps del vell dictador, ens havíem escarrassat en aconseguir la majoria d’edat als 18 anys per poder votar, tot i que no sabíem què podríem votar. No teníem temps per pensar en carnets jove ni altres foteses. Tanmateix, tampoc no n’hi havia. Passant el temps, quan va ser l’hora del carnet jove, de la targeta jove, de la hipotèca jove…, ja havíem ultrapassat l’edat. Ara, quan encara no ens podem beneficiar dels abonament dels jubilats ni dels viatges de l’Imserso, penso –com ho he fet des de fa molts anys– que quan em retiri ja no quedaren cèntims per pagar ni les pensions mínimes, que són les d’avui. És per això que em prenc amb molt escepticisme totes les decisions administratives que pretenen, diuen, que l’economia del jovent i de la gent gran vagi surant. Ahir mateix, llegint al diari “Ultima Hora” que l’Ajuntament de Palma rebaixarà les taxes del fems als titulars de hipotèques que tenguin menys de 35 anys, a les famílies nombroses i als pensionistes, alguna cosa no em quadrava. Anem a pams. Vols dir que hem de suposar que els titular d’hipoteca menors de trenta-cinc anys no fan escombraries? I si és així, ho és per l’hipoteca o per l’edat? Potser és que, havent pagat els interessos, no els resta res per tirar. No és, tanmateix, discriminatori, respecte dels qui vivim de lloguer perquè així ens ve de gust? O dels que hi viuen perquè ni tan sols els arriba per la hipoteca? Que són totes iguales, les hipoteques? No convendria, tal vegada, establir un barem que tengui en compte els ingressos dels hipotecats, cas per cas? Les famílies nombroses sembla clar que en fan, i molt, de fems. Per poc que en facin. Però tornam esser a les mateixes: fa més o menys fems una familia nombrosa que viu a un pis de noranta metres de So n’Oliva, posem per cas –i no sé ni si n’hi ha–, o una família que s’està a un xalet de Son Vida, que també n’hi deu haver de nombroses? Potser el dels pensionistes és el cas més clar, si de pensions corrents parlam: cobren ben poca i no fan gaire escombraries. Tanmateix, tampoc no hi seria de més que es miràs cas per cas, per si de cas. En definitiva, sona molt i molt bé això de la rebaixa de taxes, però convendrà que a Cort mirin un poc més prim, perquè ja es sabut que Déu dona faves a qui no té barram.

Un altre pic, i van dos en poc més d’un mes, han plogut quatre gotes i s’ha inundat el metro de Palma. Un altre cop es posa d’evidència de la barroeria de l’emblemàtic projecte del govern Matas per a la capital; les presses i la manca de control, segurament suscitades per la necessitat d’inaugurar les eleccions. Però tot això, per molt que ens indigni, és aigua passada, mai més ben dit. Podem cercar els culpables entre els tècnics i els polítics que van donar per bones les obres, exigir responsabilitats polítiques a l’anterior Executiu autonòmic… Però el que el govern Antich no pot fer és tancar el metro, mentre no es certifiqui que és una decisió ineludible. Tancar de forma indefinida el metro no és bo per a ningú: no és bo pels usuaris, no és bo pel mateix transport públic. Ans el contrari, una decisió tan radical pot posar en perill tota la feina feta perquè el ciutadà s’avesi a fer-lo servir de forma habitual. L’experiència ens diu que és difícil trencar l’habitud d’anar a tot arreu amb el cotxe particular; en canvi, és molt fàcil perdre els bons costums, a poc que ens compliquin mínimament la vida. Un govern que s’ha marcat l’increment del transport públic com uns del objectius prioritaris, des d’una filosofia que els partits que l’integren han suposadament defensada des de sempre, no pot actuar igual que ho va fer, en el seu dia, la ex consellera Cabrer amb el tren a Manacor. Cal saber el que està passant al metro, cercar-ne solucions i aplicar-les…, però tancar-lo hauria de ser la darrera alternativa, si no ens volem carregar la feina feta.