pep rossello

He passat la setmana a la Catalunya Nord, visitant les terres del Rosselló i del Conflent. He estat a Perpinyà, a Cotlliure, a Salses, a Prada…, he trepitjar els carrers i les places de viles com Eus o Vilefranche-de-Conflent, els castells i les esglésies. Per tot arreu he topat amb una forta presència simbòlica d’una catalanitat que, tanmateix, sembla no anar més enllà d’una pàtina. És, sobretot, una catalanitat sense català. Ja és ben sabut que el procés de francesització exercit a la Catalunya Nord fa que la repressió per part de l’Estat espanyol a l’altra banda dels Pirineus, sembli una rialla; però així i tot encara ara m’estic rumiant com és possible tant sentiment català entre una població que ni tan sols entén la nostra llengua, més enllà d’unes minories molt polititzades.

La vida del comentarista polític és molt dura. Encara no han acabat d’escriure l’article diari quan la ministra, la consellera, la regidora o el president de torn ja han rectificat l’anunci que el justificava. Aquests dies està passant, i molt, pel que fa a l’inici del curs escolar. El més de setembre és el començament de moltes coses. L’editor Ernest Folch deia, dimecres passat, a TV3, que “avui comença la tardor”; ell ho deia perquè a Catalunya el curs va començar el 12 de setembre, l’endemà de la Diada Nacional: és que allà això de la Diada s’ho prenen molt seriosament, no com segons a on. Folch volia significar que s’ha acabat el xivarri estiuenc, i tot torna a la rutina, a l’ordre que imposa el calendari escolar. Els pares ja fa dies que només pensen, opinen, discuteixen de les dues coses que més els preocupen. D’una banda, el preu dels llibres o, en general, de tot l’utillatge escolar; d’altra, i com a contrapartida, de la tranquilitat que els proporciona saber que els infants ja estaran ben guardadets a l’escola. Heu sentit mai una conversa de pares i/o mares on el tema de debat sigui, de bon de veres, la qualitat de l’ensenyament dels fills? Els ingredients ideològics de fons els posen els polítics. Bé, i també les associacions i federacions de pares de tots els colors. De la famosa Educació per a la Ciutadania encara se’n parla, però poc, perquè per paga fa tants de mesos que en discuteixen…, que fins i tot els col·legis religiosos ja venen a bé d’explicar-la: a la seva manera, potser, però explicar-la. Ens calien altres temes de conversa, i per això està la ministra del Gobierno de España, que ens anuncia una modificació que suposaria que en el batxillerat, ensenyament no obligatori, els alumnes podran passar al curs següent encara que hagin suspès fins a quatre assignatures. Bé, això era dimecres, perquè dijous, quan els articulistes encara estaven acabant els seus articles, la ministra es van fer enrere i va rebaixar a dues el nombre de matèries que poden penjar. El problema, emperò, és més d’arrel que si quatre o si dues. Es tracte, diuen, de frenar les taxes d’abandonament escolar que es pateixen a Espanya. És un tema, diuen, que els preocupa. Servidor, malpensat de mena, crec que allò que els preocupa és que la dada s’hagi possat de relleu per part dels socis comunitaris, i que només pretenen rentar-se la cara –i les mans– per anar presentables per Europa. Les dades de fracàs escolar, les xifres d’al·lots que deixen els estudis tot d’una que poden, són les que són. I no són bones. El que no tinc gaire clar és que la solució passi, reforma rere reforma –hi ha hagut cap govern que no tiràs endavant la seva?– per rebaixar l’exigència acadèmica. I com que encara no n’hi ha prou, au, que vagin arrossegan assignatures. Mentre tant, els pares compren els llibres, ben preocupats encara per no saber qui, com i quan els pagaren. Però veus que els brillen els ullons quan senten a dir que el govern està plantejant-se d’escurçar dues setmanes les vacances d’estiu, perquè es pugui fer compatible la vida familiar amb la vida laboral. Ja és ben sabut que els mestres d’escola no en tenen, de vida familiar. I sinó, que haguessin triat una altra feina, que ja en tenen prou de vacances: que si l’estiu, que si Nadal, que si Pasqua… Tanmateix, haver d’aguantar una vintena d’infants no és tan complicat.

El president Francesc Antich ja té la primera manifestació en contra d’aquesta legislatura. Com sempre, i a diferència dels governants del PP, li h’han muntat els seus votants, si se’m permet la generalització, per retreure-li una de les seves més importants promeses electorals: la suspensió de la construcció d’un nou hospital en els terrenys de So n’Espases. Diuen les cròniques que van ser uns tres centenars de persones les que es van aplegar davant el Consolat de la Mar. Poques me sembles, atès el rebombori que fins ara s’han dut. Tanmateix, no és estrictament de So n’Espases que volia parlar, perquès és un afer que sobrepassa de molt la meva minsa capacitat d’analisi: estam parlant d’especulació urbanística, d’irregularitats administratives, de defensa del patrimoni, de necessitats sanitàries… Uf! Servidor m’he fixat, com gairebé sempre, en l’anècdota. Sovint, les anècdotes són el que descriuen i defineixen millor una situació. Va ser la catedràtica, i estimada amiga, Catalina Cantarellas, la que va proclamar que els nous responsables polítics no són uns traïdors, sinó uns beneits. I ara no sé que és pitjor. La doctora Cantarellas nega al govern Antich la dosi necessària d’inteligència per cometre traïdoria. Jo no sé esser tan dur com acostuma a ser-ho na Catalina, però faré servir la seva rotunditat per definir beneitura (per cert, algú em pot explicar perquè aquest mot no és al DLLC de l’Institut?) com a la condició d’aquells que tendeixen a rectificar amb massa facilitat, fins i tot quan no van errats. Ja ho comentava fa uns dies. Quan el senyor Rogelio Araújo va accedir al càrrec de regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palma, un dels seus primers i principals propòsits, potser no confessat però amb el temps evident, era modificar les bases dels premis Ciutat de Palma de literatura, per introduir-hi l’idioma espanyol. Va torbar-se una mica, però ho va fer, sense embuts, sense manifes, donant-ne unes explicacions que no s’aguantaven ni amb agulles de cap blanc. Així com ho fa el PP sembre i en qualsevol lloc que comanda. Els dirigents del Bloc per Mallorca, que són els que ara manegen a Cort la cosa cultural han fet via en fer desaparéixer el premis Camilo José Cela i Ruben Darío. No han fet més que restituir els Ciutat de Palma a la situació en que estaven des de l’adveniment dels primers ajuntament democràtics. Però només han deixat passar unes hores per a començar a repensar-s’ho. Com que ja hem dit, diuen, que no hi hauria Ciutat de Palma en espanyol, ens treiem de la màniga uns premis que mai no han existit, de crítica i d’autors novells, que s ‘hi puguin presentar en castellà. Que perqué? Home, per calmar els anticatalanistes: tots ells, eh, els de la dreta cavernícola, però també els nostres votants, no fos cosa que ens passàs com a Jaume Matas quan es va encaparrotar en dur a la seva llista na Maria de la Pau Janer. Ja en tendrem prou en haver d’explicar perqué li hem tornat donar feina a IB3 TV. Jesús, quins maldecaps!

Diuen que rectificar és de savis. No dic jo que no, però a vegades trobo que més aviat és signe de manca d’informació suficient, de imprevisió, o senzillament de manca de coratge. Això és així fonamentalment, quan el que es rectifica no és un error. L’actual govern Antich ja hi està pegant de grapes, altra vegada. I tampoc se’n deslliuren les altres administracions. Perquè, sinó, diu ara l’Ajuntament de Palma que les subvencions per als llibres escolar també beneficiaran els dos únics col·legis privats, no concertats, de la ciutat. Els responsables polítics de Cort no han explicat gaire les raons del canvi de postura. De fet, varen explicar molt millor, amb arguments més clars i sostenibles, perquè havien decidit inicialment deixar fora els dos centres escolars. L’argument és ben senzill: els pares que es poden permetre de triar una escola que no necessita suport públic, bé han de poder pagar també els llibres. I és que amb l’argúcia de la llibertat d’elecció dels pares ens duen ben enganyats, des de fa molts anys. Els pares poden triar: hi ha un seguit –mai tants com voldríem– de col·legis públics; i encara un bon grapat –massa i tot, a parer meu– de centres concertats. Ja poden elegir, ja. Només cal que renunciïn a alguns petits privilegis que ara tenen, ben segur.

I tant que ho sabíem, com molt bé explicava avui –bé, ahir ja– en Llorenç Capellà, en el seu article del “Diari de Balears”. Jo me’n vaig convéncer diumenge, en llegir als diaris els arguments de la Guàrdia Civil per donar empara als dos agents que van discriminar Saïda Saddouki pel fet de parlar-los en català. Tota l’argumentació era previsible: res no va passar com explicava “la mora catalanista”, i en tenen sis testimonis: altres sis guàrdies i una funcionària de Correus. Per si això no bastàs –que de fet no basta–, aporten altres testimonis, tan anònims com els primers, que ens volen presentar na Saïda –i els diaris bé que se n’han cuidat de destacar-ho– com una embustera, una mena d’histèrica amb manies persecutòries. No crec que el delega del Govern espanyol, Ramon Socias, necessiti res més per donar per tancada la qüestió, resolt l’expedient i arxivat. Seria massa esperar de cap cappare socialista que volgués molestar la Guàrdia Civil –uep, i potser el seu electorat– per garantir els drets d’una catalanoparlant. Marroquina, a més a més, que ja em diràs a quin cap treu que s’hagi volgut embolicar allà on no la demanen. Ho sabíem, que tot aniria així, ja tens tota la raó, Llorenç.

Des de diumenge ençà que m’estava rumiant si contestar, i com fer-ho, un comentari que vaig rebre a la meva web, d’un desconegut que m’escrivia en espanyol, tot i que firmava Pep, hi ho feia en un to d’allò més educat i evitant la confrontació, encara que defensàs el que per a mi són barbaritats, pocasoltades lingüístics presentades com a “cultura balear”. Ahir em vaig quedar de pedra quan, després de llegir a la pàgina d’en Biel Barceló, en un comentari suposadament referit a l’article sobre les festes de La Bonanova, em vaig topar amb el mateix comentari, fil per randa, i enviat gairebé a la mateixa hora que em va arribar a mi. Està clar que el tal senyor Pep va escampant les seves deries per tot arreu. A hores d’ara, i després de llegir tot el que he llegit. només en cal dir-li dues cosetes: 1. Si troba que no pot parlar amb son pare senzillament perqué parlen dos registres diferents, que s’ho faci mirar per un logopeda i, en tot cas, que tengui en compte que la culpa no és de l’estàndard, sinó del seu mateix pare i d’altres familiars que no li van parlar de petit el mallorquí que ara tant plany. 2. L’estàndard és necessari, perquè realment és la modalitat –sí, sí, modalitat– de l’idioma que n’assegura la pervivència. Es pot imaginar, el senyor Pep, que un pagès de qualsevol indret d’Andalusia, posem per cas, no s’enten amb un fill seu que ha estudiat a la Universitat i que, per això mateix, parla un espanyol una mica diferent –i probablement millor– del que fan servir al poble. Les modalitats només són això, un més o menys gran conjunt de mots específics, de frases fetes, d’accents, que en res atempten contra la unitat de l’idioma i que ningú no vol esborrar. No en conec cap de nin o al·lotell que parli el mallorquí amb expressions barcelonines; en canvi, Mallorca n’està plena, dels que fan servir sovint castellanades d’aquelles que fan mal a les orelles. I també a l’oïda. Fa bé, senyor Pep, de preocupar-se pel futur de la nostra llengua, però erra els trets. Potser ens faria millor servei si esmerçàs esforços per entendre’s amb son pare.

Havia de ser en el diari El Mundo-El Día de Baleares –on sinó?–, amb la impagable col·laboració d’algun altre periodista de succeïts, on comparegués un suposat testimoni que faci embustera la jove marroquina Saïda Saddouki, que es va atrevir a denunciar el tracte vexatori i discriminador que va patir a la caserna de la Guàrdia Civil de Palma, només pel fet d’expressar-se en català. Per suposat, enfront del coratge de la intèrpret, que no va dubtar en presentar una denúncia amb el seu nom i llinatge i donant la cara, el suposat testimoni no té nom, ni ulls ni cara, ni res. Els fets denunciats per Saïda van tenir lloc el dia 16 d’agost, i des d’aleshores ençà un servidor m’havia resistir a escriure’n res. Potser perquè vaig veure que ja se’n parlava prou –els blogs en van plens–, o perquè, senzillament, ja tenim una edat i començ a estar una mica cansat d’aquesta guerra, d’aquesta batalla permanent que tanmateix ja no sé del cert si guanyarem. Dijous a la nit, emperò, vaig canviar de parer, perquè vaig conéixer Saïda en persona i li vaig sentir contar els fets en primera persona, en un bell català, clar i llampant, d’una correcció que ja voldrien per a ells molts mallorquins. I vaig veure que diu la veritat, que no es possible mentir amb tanta convicció, quan a més un no en té cap necessitat ni hi té res a guanyar, com no siguin més insults i desprecis. Dijous capvespre vaig anar a l’antic Teatro Sindical, avui saló d’actes de la seu de Comissions Obreres. Vaig voler fer acte de presència a l’acte convocat per l’Obra Cultural Balear per denunciar la pervivència dels casos de discriminació lingüística que patim els catalanoparlants pel simple fet de ser-ho, i voler exercir el nostre dret a ser-ho. A l’acte no només parlaren na Saïda Saddouki i els cappares de l’OCB. També vaig poder sentir el testimoni –que només coneixia per una carta al director en els diaris de Palma– d’Anastàsia Shelyakina, una jove ciutadana rusa que viu entre nosaltres des de només fa dos anys i mig, i que va ser menyspreada per l’encarregat d’una botiga de regals de Portocristo perquè li va parlar en català. I Antoni Mestre, un jove mallorquí que, primer a l’aeroport de Barcelona i després a Son Sant Joan, fou intimidat per les forces de seguretat perquè s’havia dirigit en català a uns guàrdies civils. Els casos d’Antoni, Anastàsia i Saïda resulten especialment cridaners, sobretot els de les dues al·lotes, perque no essent nascudes a Mallorca i tot i el poc temps que fa que hi viuen, han sabut entendre que aquí existeix una llengua pròpia i l’han volguda fer servir com a eina per a una millor integració. No cal dir que, se’ns dubte, se n’han duit un bon brou. Com per tornar-hi. Però no són casos únics, ni prop fer-s’hi. Quants de vosaltres, amics lectors, si sou catalanoparlants i teniu el mal costum de parlar normalment la vostra llengua, no heu notat reaccions de despreci, no us heu sentit maltractats en llocs públics? Qui no té un veïnat, un conegut, potser fins i tot un amic que, tot i que faci trenta anys o més que viu a Mallorca, segueix sense parlar –ni voler parlar– el mallorquí, i encara gràcies si us ho permeten a vosaltres? Heu provat, ni que fos durant un dia, de viure en mallorquí a Palma, per exemple? Aquesta és, potser, la lliçó que ens donen les Saïda i Anastàsia; com va dir Jaume Mateu, ens cal agrair –també a tots els Tonis– que ens hagin salvat la cara.

No em demaneu el perquè, que jo no hi entenc, però he observat que, des de fa un parell de setmanes, a una bona part de la població mallorquina, majoritàriament els mascles –però no només–, se li ha encomanat una febre impulsiva que els obliga a agafar el vaixell, barca, bot o llaüt que tenen més a mà, i fer-se a la mar per encalçar uns animalons d’aigua, segons sembla força preuats i escasos. He sentit dir que a tals peixons els anomenen raons, i això m’ha duit a pensar –digau-ne pensament fàcil– en les raons que mouen tanta gent marinera. Com que no sóc pescador i, en canvi, m’agrada trescar entre les paraules, no he aturat fins treure’n l’aguller. Resulta, doncs, que dels animals en qüestió no en diuen “raons”, sinó “raors”. El raor (Xyrichtys novacula) és un peix de la família dels làbrids –que punyetes deuen esser els làbrids–, més aviat petit, d’una carn de molt bona textura però gens gustós, que només serveix per menjar-lo frit i encara. No hi ha, per tant, raors de pes i això fa que encara em costi més entendre les raons de pes dels compulsius pescadors. Dijous passat en parlàvem amb un amic meu, que és pescador però també persona de criteri. Dinàvem ran de mar, a Ses Covetes, tot compartint un sard i un pagell, que això són peixos de mida, i me’n va plantejar una possible explicació. Tota aquesta curolla amb els raors, em deia, no és més que figurera, ganes de bravejar davant els amics. Jo vaig pensar que, per poder-ne bravejar, se n’han de pescar un bon parell de quilos, de raors. I vaig seguir esplugant la part del pagell que em tocava. Bon profit!

El cap de setmana passat, un jove de Salamanca va tallar-se el penis, conten les cròniques que “para no pecar más”, i el va llençar a l’excusat de ca seva. Que fa que un home prengui una determinació tan dràstica? Se m’ha acudit que potser el senyor de Salamanca s’ha deixat portar per la sempiterna fòbia hispana als gabatxos, i ha volgut donar una lliçó al president Sarkozy, explicant-li de facto que la castració química no és la solució contra els violadors, sinó que cal aplicar la teràpia castellana que predica fer les coses “con un par”. Potser, en realitat, i més em crec aquesta segona possibilitat, aquest jove va optar per la resposta més bèstia al discurs ultrapurità que condemna el sexe com a quelcom pecaminós. Les cròniques expliquen que el senyor de Salamanca no hi va fer la pell perquè un amic seu el va trobar, i evità que es dessagnàs. No diuen, en canvi, que se’n va fer de la titola; ves a saber on anà a parar, pobra.

Vos heu aturat mai a pensar com d’important és esser pare. Bé, esser pare, en realitat, és més aviat senzill; la cosa es complica només quan n’has de fer amb responsabilitat. Ben mirat, has de reunir més requisits perquè et donin el certificat del nivell C de català, posem per cas, que per fer de pare, i d’això no n’ensenyen enlloc ni en fan proves d’aptitud. Així van llavors les coses, que els nins creixen sense cap sentit de la responsabilitat, sense cap principi d’autoritat, sense respecte ni bona educació…, com uns pares qualssevol, vaja. Ja heureu llegit als diaris que, aquest cap de setmana passat, la policia ha detingut una parella per haver deixat tot sols els seus tres fills, durant un caramull d’hores, segons sembla per anar a una festa. La parella no va comparéixer a comissaria fins a les quatre i mitja de la matinada, i encara perquè es varen trobar la nota que havia deixat la policia, on els deia que se n’havien duit els infants. Tanta sort que era una festa familiar. Si la feta, en lloc de passar de matinada, arriba a esdevenir-se durant el dia, ben segur que algú –segurament, els mateixos pares, per començar– n’hauria fet responsable el sistema escolar. Donar la culpa de tot a l’escola és un esport que els pares practiquen amb una esbalaïdora facilitat; i qui diu l’escola, diu els mestres, les autoritats acadèmiques, el sistema educatiu tot plegat. Fixau-vos sinó, ara que ha arribat setembre i el curs està a punt de començar per als escolars, quins són els grans maldecaps dels pares: que els llibres els surtin de franc i que el caldendari escolar sigui com més extens possible, en dies i en hores cada dia. Fa molt temps que no he sentit cap pare i, sobretot, cap d’aquestes associacions que se suposa que els representen, queixant-se de la qualitat de l’ensenyament que reben els nins –no hi valen les crítiques a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania–. El que en realitat esperen, pares i associacions, és que l’escola, a més d’ensenyar i educar, faci de pare i de mare, i de padrina si convé, per tal que sigui compatible la vida familiar amb la vida laboral. I si no ens agrada com fan la feina els mestres, res més senzill que presentar una denúncia, que ja és sabut que ningú com els pares saben que els convé als seus fills.