pep rossello

Els vuit fills del matrimoni Moll-Marquès. El matrimoni format per Francesc de B. Moll i Francisca Marquès va ser beneït amb fins a vuit fills, a més a més ben repartits: quatre nines i quatre nins. Entre l'estiu de 1930, que va néixer la primogènita, n'Aina, i l'hivern de 1945, quan ho feu la petita Caterina (na Nina, per a familiars i amics), varen anar engrandint la fillada na Francisca, en Josep, en Joan, en Francesc, na Maria Auxiliadora (Dora) i en Víctor. He volgut posar-ho per escrit perquè aquests dies, en ocasió de la pèrdua de Josep Moll, m'he cansat de llegir en els diaris que n'Aina, en Joan i en Francesc "son los hermanos de este dirigente socialista". Entenc que la filòloga, el músic i l'editor siguin més coneguts; però em sembla una injustícia, sobretot en un moment així, deixar de banda els altres. I una greu mostra d'ignorància: és com dir que en Pep Moll va afiliar-se al PSIB a Alemanya, l'any 1934, data del seu naixement a Ciutadella de Menorca. També ho he llegit aquesta setmana.

Cal fugir de l'esquizoglossia. No em sé avenir de que, a mesura que la dreta mallorquina més anticatalanista s'envalenteix enfront de les mesures encara només anunciades a IB3, les forces progressistes sembla que s'acoquinin. Mentre un tal senyor Rubio, portaveu del PP, gosa parlar d'una televisió pública que ha de reflectir "pluralidad y diversidad" -ara els revé-, Antoni Martorell parla de fer les coses progressivament, a poc a poc. Com si l'Estatut i la Llei de Normalització Lingüística fossin de fa vuit dies. El que han de fer els Rubio, Campos, Legorburu, Piña Valls& és 'estimar' una mica menys les modalitats lingüístiques i començar a fer-les servir una mica més. I els directius d'IB3 han d'esmerçar esforços en liquidar immediatament aquest canal esquizoglòssic -he manllevat l'adjectiu a Gabriel Bibiloni- i assolir-ne un de normal, com els que tenen tots els idiomes europeus, per exemple.

El seu periodisme no és d'aquest món. Potser fóra més precís dir que no és ben bé d'aquest temps. Un servidor vaig trepitjar per primer cop una redacció, la del diari "Baleares" -aleshores era encara de la Delegación Nacional de Prensa y Radio del Movimiento-, amb només disset anys; no sé si us podeu fer idea del que suposà conviure amb gent com Gafim, Juan Bonet, Pablito Llull, Jesús Cor& Però això és tota una altra història, i només ho explico per deixar constància que encara vaig conéixer una altra manera de fer periodisme; ni millor, ni pitjor: diferenta. En aquell moment, Guillermo Soler Summers ja era en 'Willy', algú a tenir en compte si parlaves de periodisme; de periodisme de carrer, que és el que sempre ha defensat i exercit, procurant estar-se a la redacció el temps imprescindible&, sense caps de premsa, sense google, sense saber que era un ordinador ni, per suposat, un mòbil. Ara, Guillermo Soler se jubila i no ha canviat la seva manera de fer; simplement, s'ha adaptat. I segueix tenint allò que potser defineix el periodista, més enllà de títols acadèmics, galindaines literàries i andròmines tecnològiques: instint. No és una retirada; no he conegut cap periodista que s'hagi retirat, i si ho ha fet no era periodista de bon de veres: en Willy senzillament podrà decidir com reparteix el temps per escriure, per pintar i, sobretot, per compartir-lo amb la seva família.

("Mecanoscrit". Diario de Mallorca, 2 de setembre de 2007)