pep rossello

No em demaneu el perquè, que jo no hi entenc, però he observat que, des de fa un parell de setmanes, a una bona part de la població mallorquina, majoritàriament els mascles –però no només–, se li ha encomanat una febre impulsiva que els obliga a agafar el vaixell, barca, bot o llaüt que tenen més a mà, i fer-se a la mar per encalçar uns animalons d’aigua, segons sembla força preuats i escasos. He sentit dir que a tals peixons els anomenen raons, i això m’ha duit a pensar –digau-ne pensament fàcil– en les raons que mouen tanta gent marinera. Com que no sóc pescador i, en canvi, m’agrada trescar entre les paraules, no he aturat fins treure’n l’aguller. Resulta, doncs, que dels animals en qüestió no en diuen “raons”, sinó “raors”. El raor (Xyrichtys novacula) és un peix de la família dels làbrids –que punyetes deuen esser els làbrids–, més aviat petit, d’una carn de molt bona textura però gens gustós, que només serveix per menjar-lo frit i encara. No hi ha, per tant, raors de pes i això fa que encara em costi més entendre les raons de pes dels compulsius pescadors. Dijous passat en parlàvem amb un amic meu, que és pescador però també persona de criteri. Dinàvem ran de mar, a Ses Covetes, tot compartint un sard i un pagell, que això són peixos de mida, i me’n va plantejar una possible explicació. Tota aquesta curolla amb els raors, em deia, no és més que figurera, ganes de bravejar davant els amics. Jo vaig pensar que, per poder-ne bravejar, se n’han de pescar un bon parell de quilos, de raors. I vaig seguir esplugant la part del pagell que em tocava. Bon profit!