pep rossello

Havia de ser en el diari El Mundo-El Día de Baleares –on sinó?–, amb la impagable col·laboració d’algun altre periodista de succeïts, on comparegués un suposat testimoni que faci embustera la jove marroquina Saïda Saddouki, que es va atrevir a denunciar el tracte vexatori i discriminador que va patir a la caserna de la Guàrdia Civil de Palma, només pel fet d’expressar-se en català. Per suposat, enfront del coratge de la intèrpret, que no va dubtar en presentar una denúncia amb el seu nom i llinatge i donant la cara, el suposat testimoni no té nom, ni ulls ni cara, ni res. Els fets denunciats per Saïda van tenir lloc el dia 16 d’agost, i des d’aleshores ençà un servidor m’havia resistir a escriure’n res. Potser perquè vaig veure que ja se’n parlava prou –els blogs en van plens–, o perquè, senzillament, ja tenim una edat i començ a estar una mica cansat d’aquesta guerra, d’aquesta batalla permanent que tanmateix ja no sé del cert si guanyarem. Dijous a la nit, emperò, vaig canviar de parer, perquè vaig conéixer Saïda en persona i li vaig sentir contar els fets en primera persona, en un bell català, clar i llampant, d’una correcció que ja voldrien per a ells molts mallorquins. I vaig veure que diu la veritat, que no es possible mentir amb tanta convicció, quan a més un no en té cap necessitat ni hi té res a guanyar, com no siguin més insults i desprecis. Dijous capvespre vaig anar a l’antic Teatro Sindical, avui saló d’actes de la seu de Comissions Obreres. Vaig voler fer acte de presència a l’acte convocat per l’Obra Cultural Balear per denunciar la pervivència dels casos de discriminació lingüística que patim els catalanoparlants pel simple fet de ser-ho, i voler exercir el nostre dret a ser-ho. A l’acte no només parlaren na Saïda Saddouki i els cappares de l’OCB. També vaig poder sentir el testimoni –que només coneixia per una carta al director en els diaris de Palma– d’Anastàsia Shelyakina, una jove ciutadana rusa que viu entre nosaltres des de només fa dos anys i mig, i que va ser menyspreada per l’encarregat d’una botiga de regals de Portocristo perquè li va parlar en català. I Antoni Mestre, un jove mallorquí que, primer a l’aeroport de Barcelona i després a Son Sant Joan, fou intimidat per les forces de seguretat perquè s’havia dirigit en català a uns guàrdies civils. Els casos d’Antoni, Anastàsia i Saïda resulten especialment cridaners, sobretot els de les dues al·lotes, perque no essent nascudes a Mallorca i tot i el poc temps que fa que hi viuen, han sabut entendre que aquí existeix una llengua pròpia i l’han volguda fer servir com a eina per a una millor integració. No cal dir que, se’ns dubte, se n’han duit un bon brou. Com per tornar-hi. Però no són casos únics, ni prop fer-s’hi. Quants de vosaltres, amics lectors, si sou catalanoparlants i teniu el mal costum de parlar normalment la vostra llengua, no heu notat reaccions de despreci, no us heu sentit maltractats en llocs públics? Qui no té un veïnat, un conegut, potser fins i tot un amic que, tot i que faci trenta anys o més que viu a Mallorca, segueix sense parlar –ni voler parlar– el mallorquí, i encara gràcies si us ho permeten a vosaltres? Heu provat, ni que fos durant un dia, de viure en mallorquí a Palma, per exemple? Aquesta és, potser, la lliçó que ens donen les Saïda i Anastàsia; com va dir Jaume Mateu, ens cal agrair –també a tots els Tonis– que ens hagin salvat la cara.