pep rossello

La vida del comentarista polític és molt dura. Encara no han acabat d’escriure l’article diari quan la ministra, la consellera, la regidora o el president de torn ja han rectificat l’anunci que el justificava. Aquests dies està passant, i molt, pel que fa a l’inici del curs escolar. El més de setembre és el començament de moltes coses. L’editor Ernest Folch deia, dimecres passat, a TV3, que “avui comença la tardor”; ell ho deia perquè a Catalunya el curs va començar el 12 de setembre, l’endemà de la Diada Nacional: és que allà això de la Diada s’ho prenen molt seriosament, no com segons a on. Folch volia significar que s’ha acabat el xivarri estiuenc, i tot torna a la rutina, a l’ordre que imposa el calendari escolar. Els pares ja fa dies que només pensen, opinen, discuteixen de les dues coses que més els preocupen. D’una banda, el preu dels llibres o, en general, de tot l’utillatge escolar; d’altra, i com a contrapartida, de la tranquilitat que els proporciona saber que els infants ja estaran ben guardadets a l’escola. Heu sentit mai una conversa de pares i/o mares on el tema de debat sigui, de bon de veres, la qualitat de l’ensenyament dels fills? Els ingredients ideològics de fons els posen els polítics. Bé, i també les associacions i federacions de pares de tots els colors. De la famosa Educació per a la Ciutadania encara se’n parla, però poc, perquè per paga fa tants de mesos que en discuteixen…, que fins i tot els col·legis religiosos ja venen a bé d’explicar-la: a la seva manera, potser, però explicar-la. Ens calien altres temes de conversa, i per això està la ministra del Gobierno de España, que ens anuncia una modificació que suposaria que en el batxillerat, ensenyament no obligatori, els alumnes podran passar al curs següent encara que hagin suspès fins a quatre assignatures. Bé, això era dimecres, perquè dijous, quan els articulistes encara estaven acabant els seus articles, la ministra es van fer enrere i va rebaixar a dues el nombre de matèries que poden penjar. El problema, emperò, és més d’arrel que si quatre o si dues. Es tracte, diuen, de frenar les taxes d’abandonament escolar que es pateixen a Espanya. És un tema, diuen, que els preocupa. Servidor, malpensat de mena, crec que allò que els preocupa és que la dada s’hagi possat de relleu per part dels socis comunitaris, i que només pretenen rentar-se la cara –i les mans– per anar presentables per Europa. Les dades de fracàs escolar, les xifres d’al·lots que deixen els estudis tot d’una que poden, són les que són. I no són bones. El que no tinc gaire clar és que la solució passi, reforma rere reforma –hi ha hagut cap govern que no tiràs endavant la seva?– per rebaixar l’exigència acadèmica. I com que encara no n’hi ha prou, au, que vagin arrossegan assignatures. Mentre tant, els pares compren els llibres, ben preocupats encara per no saber qui, com i quan els pagaren. Però veus que els brillen els ullons quan senten a dir que el govern està plantejant-se d’escurçar dues setmanes les vacances d’estiu, perquè es pugui fer compatible la vida familiar amb la vida laboral. Ja és ben sabut que els mestres d’escola no en tenen, de vida familiar. I sinó, que haguessin triat una altra feina, que ja en tenen prou de vacances: que si l’estiu, que si Nadal, que si Pasqua… Tanmateix, haver d’aguantar una vintena d’infants no és tan complicat.