pep rossello

Cada pic que escric sobre immigració i multiculturalitat, sobre convivència o sobre mestissatge, em pos a tremolar per por de no ser políticament incorrecte. O que algú trobi que ho sóc. També es vera que, cada vegada més, me’n refot de no ser correcte. La notícia és només un breu i fa referència a una activitat ben concreta; però pot exemplificar el que vull dir. “Juntos”, el suplement setmanal de “Diario de Mallorca” sobre immigració, anunciava la celebració, ahir mateix, de la II Semana Cultural de Colombia, organitzada per l’associació Asocolbalear; l’escenari, el centre de La Misericòrdia. No tenc, obviament, res en contra de les manifestacions culturals colombianes, ni de les senegaleses, les romaneses o les magrebines…: si més no, ben segur que no costan tants diners públics com la Feria de Abril. Però el que no em puc treure del cap és el fet que mai no veig, en les programacions culturales dels col·lectius immigrants, cap esforç envers la cultura catalana, que és la pròpia del seu país d’acollida, encara que a ells els ho hagin amagat en el seu país i a les ambaixades espanyoles. Algú els hauria d’explicar, ara que ja són aquí, que la convivència i el mestissatge és cosa de dos; i que si un no vol, no hi ha res a fer.

Llegesc a l’edició d’avui del “Diari de Balears” que l’editorial El Gall publica un llibre del fotògraf i periodista Carles Domènec, que sota el títol de “Quadern de bitàcola” passa revista a la vida i exercici professional d’un altre fotògraf mallorquí, Pep Bonet. Fins aquí, tot normal. Però a un servidor, en llegir el títol, m’ha vengut al cap un altre “Quadern de bitàcola” prou diferent i molt anterior. “Quadern de bitàcola” és el títol d’una narració d’Antoni Serra i Bauçà, publicada si mal no record l’any 1981. La narració va aparèixer com a número 9 d’una col·lecció setmanal, titulada “El Conte del Diumenge”, que havia posat en marxa la valenciana Editorial Prometeo, sota la direcció de Vicent Franch i Ferrer. Una de les característiques de la col·lecció és que cada autor triava un prologuista i un il·lustrador per al seu conte; Antoni Serra, en una prova més d’amistat, em va comanar a mi la presentació i a Pep Roig els dibuixos. No sé per quines cinc-centes la col·lecció es va acabar abans d’hora; de fet, em sembla recordar que va acabar com les completes d’Alcúdia. Jo només n’he guardat els primers vint-i-sis contes; el darrer és de Víctor Mora, amb una introducció d’Ignasi Riera i il·lustracions del pintor valencià Xavier Calvo. És clar que un “Quadern de bitàcola” no té res a veure amb l’altre. I és ben cert que el títol és prou comú perquè es doni la coindidència. Però deix de pensar que autors i editors s’hi podrien mirar una mica més. No fos que els acussassin d’ignorants.

Per circumstàncies de la vida –els anys que tenim, senzillament–, servidor sempre he fet prest o tard a l’hora de gaudir de rebaixes, subvencios, discriminacions positives en virtut de l’edat. Essent un jovençà, en els darrers temps del vell dictador, ens havíem escarrassat en aconseguir la majoria d’edat als 18 anys per poder votar, tot i que no sabíem què podríem votar. No teníem temps per pensar en carnets jove ni altres foteses. Tanmateix, tampoc no n’hi havia. Passant el temps, quan va ser l’hora del carnet jove, de la targeta jove, de la hipotèca jove…, ja havíem ultrapassat l’edat. Ara, quan encara no ens podem beneficiar dels abonament dels jubilats ni dels viatges de l’Imserso, penso –com ho he fet des de fa molts anys– que quan em retiri ja no quedaren cèntims per pagar ni les pensions mínimes, que són les d’avui. És per això que em prenc amb molt escepticisme totes les decisions administratives que pretenen, diuen, que l’economia del jovent i de la gent gran vagi surant. Ahir mateix, llegint al diari “Ultima Hora” que l’Ajuntament de Palma rebaixarà les taxes del fems als titulars de hipotèques que tenguin menys de 35 anys, a les famílies nombroses i als pensionistes, alguna cosa no em quadrava. Anem a pams. Vols dir que hem de suposar que els titular d’hipoteca menors de trenta-cinc anys no fan escombraries? I si és així, ho és per l’hipoteca o per l’edat? Potser és que, havent pagat els interessos, no els resta res per tirar. No és, tanmateix, discriminatori, respecte dels qui vivim de lloguer perquè així ens ve de gust? O dels que hi viuen perquè ni tan sols els arriba per la hipoteca? Que són totes iguales, les hipoteques? No convendria, tal vegada, establir un barem que tengui en compte els ingressos dels hipotecats, cas per cas? Les famílies nombroses sembla clar que en fan, i molt, de fems. Per poc que en facin. Però tornam esser a les mateixes: fa més o menys fems una familia nombrosa que viu a un pis de noranta metres de So n’Oliva, posem per cas –i no sé ni si n’hi ha–, o una família que s’està a un xalet de Son Vida, que també n’hi deu haver de nombroses? Potser el dels pensionistes és el cas més clar, si de pensions corrents parlam: cobren ben poca i no fan gaire escombraries. Tanmateix, tampoc no hi seria de més que es miràs cas per cas, per si de cas. En definitiva, sona molt i molt bé això de la rebaixa de taxes, però convendrà que a Cort mirin un poc més prim, perquè ja es sabut que Déu dona faves a qui no té barram.

Un altre pic, i van dos en poc més d’un mes, han plogut quatre gotes i s’ha inundat el metro de Palma. Un altre cop es posa d’evidència de la barroeria de l’emblemàtic projecte del govern Matas per a la capital; les presses i la manca de control, segurament suscitades per la necessitat d’inaugurar les eleccions. Però tot això, per molt que ens indigni, és aigua passada, mai més ben dit. Podem cercar els culpables entre els tècnics i els polítics que van donar per bones les obres, exigir responsabilitats polítiques a l’anterior Executiu autonòmic… Però el que el govern Antich no pot fer és tancar el metro, mentre no es certifiqui que és una decisió ineludible. Tancar de forma indefinida el metro no és bo per a ningú: no és bo pels usuaris, no és bo pel mateix transport públic. Ans el contrari, una decisió tan radical pot posar en perill tota la feina feta perquè el ciutadà s’avesi a fer-lo servir de forma habitual. L’experiència ens diu que és difícil trencar l’habitud d’anar a tot arreu amb el cotxe particular; en canvi, és molt fàcil perdre els bons costums, a poc que ens compliquin mínimament la vida. Un govern que s’ha marcat l’increment del transport públic com uns del objectius prioritaris, des d’una filosofia que els partits que l’integren han suposadament defensada des de sempre, no pot actuar igual que ho va fer, en el seu dia, la ex consellera Cabrer amb el tren a Manacor. Cal saber el que està passant al metro, cercar-ne solucions i aplicar-les…, però tancar-lo hauria de ser la darrera alternativa, si no ens volem carregar la feina feta.