pep rossello

Introit. A la vista dels comentaris que ha suscitat la primera entrega d’aquestes notes de viatge, he arribat a la conclusió que no em vaig saber explicar bé. En cap moment ha estat la meva intenció menysprear la catalanitat dels ciutadans de la Catalunya Nord, ni els esforços i voluntat dels qui treballen per alimentar en aquelles terres la flama de la nostra llengua. Només vaig voler explicar una sensació que mai no havia percebut enlloc més, quan parlava de catalanitat sense català. I potser és cert que segurament no m’hi he estat prou temps ni he anat als suficients lloc com per establir opinions categòriques. Perpignan, la Catalane. L’estació del tren a Perpinya s’obra a la plaça Salvador Dalí. La relació del pintor empordanès amb la capital del Rosselló és certament peculiar; bé, en la mateixa mesura que ho són totes les circumstàncies que envolten l’artista. Dalí sentia una especial devoció por l’estació de Perpinya, que va deixar retratada en un quadre l’any 1965; el mateix any, el pintor havia visitat la ciutat, i en arribar a l’estació va proclamar que aquell lloc era el “centre còsmic del mon”. Lògicament, els perpinyanencs no varen deixar passar l’elogi, i va restar gravat al terra de l’andana de l’estació. Des de la plaça, cal enfilar cap al centre per l’avinguda de Charles de Gaulle. Ja des d’un bon principi ens adonam d’una de les característiques de la toponimia urbana de Perpinyà: totes estan retolades amb plaques bilingües, en francès i català, i a més a més, en el centre de la ciutat, inclouen les denominacions tradicionals. Així, sabem que l’avinguda dedicada a l’ex president abans va ser coneguda com a Carrer dels Tarongers. La toponimia presenta nombroses petjades del passat català: hi trobam una Rue des Rois de Majorque, una altra dedicada a Jaume I, o una Avenue des Baléares, però també carrers que recorden el Conflent, la Cerdanya… i, per suposat, hi ha una Place de Catalogne. L’empremta més clara, significativa i popular del Regne de Mallorca a Perpinyà, que en fou capital, és el Palau dels Reis, un palau-fortesa d’estil gòtic, bastit a partir de 1276 per ordre de Jaume II. El periode de major esplendor de la capital continental dels reis mallorquins coincideix, sens dubte, amb els anys de pervivència del regne, independent primer i privatiu, després (1276-1343). Passejant per les sales –avui buides, despullades– i passadissos del palau, seria fàcil caure en el tòpic que s’hi perceben les anades i vengudes de Jaume II des de les seves estances a les de la reina Esclarmunda; o les passes del Rei durant el setge del Rei d’Aragó, el seu senyor, fugint per les clavagueres del castell. Jo no sóc donat, emperò, a aquestes sensacions paranormals, no sóc amic d’esperits ni bubotes reials.