pep rossello

A Mallorca sempre hi ha hagut una Beata per ex cel·lència, amb carro triomfal i tot. Catalina Tomàs és, sens dubte, persona molt estimada pel poble mallorquí, si més no per la gran majoria que en parla com de la Beateta o Sor Tomaseta. (El cas de la beatitud de Ramon Llull és a parer meu tota una altra cosa)

Val a dir que una persona com servidor, instal·la en un còmode agnosticisme, que visc en un Estat suposadament aconfessional, no me n’hauria ni d’ocupar, d’aquestes qüestions que només afecten l’Església i els seus creients. Però resulta que tampoc no m’és permès viure en una bimbolla de laicitat, i normalment són ells els que interfereixen en la vida civil, que sí m’importa i molt.

L’Església catòlica, doncs, ha volgut ara, i precisament ara, ampliar la nòmina de beats i, com que tot ho fa a l’engròs, n’ha proclamat gairebé cinc-cents; en diuen els Màrtirs del Segle XX, perquè ni tan sols ells gosen parlar de màrtirs de la guerra civil espanyola.

Tornant a la meva reflexió d’abans, nosaltres no n’hauríem de fer res del que l’Església vulgui fer amb els seus màrtirs. Però, com sempre, hi ha petits detalls que ens obliguen a ficar-hi cullarada, per tal de destriar la palla del gra.

Un primer detall és la data de proclamació, just al bell mig de la discusió, a Espanya, de l’anomenada llei de la memòria històrica. Bisbes i capellans esmerçen esforços per fer-nos creure que ha estat una coincidència no cercada, que ells només volen posar un gra de sorra –bé, en realitat, 480 grans– en el procés de reconciliació… El que passa és que alguns, tot i la nostra indiferència, no ignoram del tot com van aquestes coses: res més senzill que accelerat o retardar un procès de beatificació, segons conven gui. I posats a reconciliar, que en feim dels capellans bascos assassinats pels rebels franquistes? que, del mallorquí Jeroni Alomar? que potser no eren igualment catòlics, creients servidors de la seva Església?

Un segon detall, que esvaeeix qualsevol dubte: el sermó del mossèn que va presidir l’acte –que no sé si era cardenal o arquebisbe, canonge segur que no–, que semblava dictat per la Conferencia Episcopal Española i redactat per Jiménez Losantos; ai, dels que legislen contra la unitat de la familia tradicional! ai, ai, dels que defensen la interrupció de la vida del nonat! ai, dels que volen educar en la ciutadania, en comptes de fer-ho en la moral! I tot de ‘banderitas rojigualdas’, algunes amb el ‘toro de Osborne’.

Només em restar preguntar que hi feien al Vaticà, no el ministre Moratinos –que se m’en fot–, sinó algunes autoritats locals mallorquines. En què queda, tot el discurs de l’aconfessionalitat. I si hi anaven a títol personal, que em perdonin, però no és tan bo de fer treure’s el càrrec públic, civil, de sobre.

Demà, 31 de novembre, vespra de Tots Sants, es farà pública la sentència del judici pels atemptats de l’11-M. No us penseu que amb això s’haurà acabat tot, que és el que cal esperar de qualsevol procés judicial. Pots pensar. El procés mediàtic no serà tan bo de substanciar, ben segur.

Seria lògic que, un cop emesa la sentència dels jutges, i a desgrat de les segures i inevitables apel·lacions, s’acabassin les especulacions, les manipulacions, les mitges mentides, les mentides senceres… Que tots aquells que, durant aquests anys, han alimentat la teoria de la conspiració i no han aturat d’insistir en la presència d’ETA, ara rectificassin, demanassin perdò i depurassin responsabilitats polítiques.

Però no. Abans i tot de conéixer la decisió judicial, ja ha començat el senyor Ángel Acebes, aquell ministre de l’Interior que es va passar 48 hores enganyant els ciutadans espanyols, veient terroristes que només existien a la seva imaginació, negant l’existència dels autèntics autors; aquell ex ministre que encara avui segueix dient que Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions gràcies als terroristes…; aquell mateix senyor Acebes, ara, ha començat a justificar les seves mentides amb més mentides encara.

S’ha de tenir molta barra per negar avui que el PP no ha estat l’impulsor gairebé únic –amb l’imprescindible col·laboració de ‘El Mundo’, la COPE i d’altres– de la teoria de la conspiració. Em fa l’efecte que encara ens queden molts dies de sentir i llegir barbaritats.

Avui ha fet trenta anys que unes quaranta mil persones ens van manifestar a Palma, demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Van haver de passar molts anys perquè a Mallorca és veiés tanta gent arreplegada amb uns objectius comuns; tampoc mai més, segurament, es va repetir una convocatòria tan àmpliament unitària, des de l’esquerra radical fins a la dreta democràtica.

Els que van viure d’aprop el procés de gestació de la Diada del 29 d’Octubre saben que difícil va ser acon seguir aquell acord. I avui, trencat definitivament l’esperit de consens –situació, per altra banda, ben normal un cop superada la excepcionalitat d’aquelles circumstàncies–, només resta preguntar-se què en va quedar, oblidant que aleshores ens movia l’entusiasme dels vint anys. Hi va haver amnistia, tot i que parcial; llibertat, en tenim, encara que avui sembli condicionada; de l’estatut d’autonomia… què dir-ne: difícilment es podria acceptar si fos més migrat del que és. Tanmateix, canvé aprofitar-se’n tant com sigui possible.

A un servidor, més enllà de la gernació de manifestants, em queda la imatge de Josep M. Llompart, llegint el manifest unitari i enfrontant-se, com sempre, als energumens que l’escridassaven, “mallorquí! mallorquí!”, amb la seva habitual rotunditat: “català, català!!…”

Mon pare i ma mare vivien al Camp Redó. La casa era una planta baixa, llogada a nom de la padrina Margalida Ramis, sa mare de mon pare, que també hi vivia. La finca, amb un únic pis damunt ca nostra, era al carrer de l’Alférez Oleza Gual i feia cantonada amb el del Teniente Escandell; tots dos carrers mantenen encara la mateixa denominació i fan part, doncs, del paquet que ara l’Ajuntament de Palma vol esborrar, per allò de la llei de la memòria històrica.

La cantonada, en realitat, no era una cantonada: feia xamfrà. Ara que hi penso, aquella cruïlla de carrers era gairebé simètrica: la finca de davant ca nostra també feia xamfrà; les altres dues tenien pròpiament els seus respectius cantons. El xamfrà de davant va estar ocupat molts anys per una tintoreria; una d’aquelles de bon de veres, on els veïnats duien els vestits per a canviar-los el color, i així semblava que havien renovat el vestuari. A les cantonades hi havia una altra casa particular, gran, amb una cotxeria on l’amo, taxista, guardava l’automòbil; i una botiga d’electrodomèstics (potser aquesta botiga l’hi van obrir a les darreries de viure nosaltres al barri, però no hi record res abans).

La casa de ma padrina, on vivia amb els meus pares i, després, amb un servidor, era una casa agradosa, tot i que tenia un punt d’atrotinada. Era una construcció ja antiga, sense xarxa d’aigua corrent: tota l’aigua que haguéssim de menester –per cuinar, per fer net, per rentar-nos– l’havíem de treure del pou que hi havia al corral, cobert per una mica de porxo que corria de punta a punta; a l’extrem contrari a la cuina hi havia un excusat, perquè tampoc teníem cambra de bany.

La casa era llogada. L’havia llogada el padrí Pep quan mon pare encara era fadrí. Mon pare era fill únic, almenys fins que jo vaig tenir devers dotze anys; però això és una altra història. El padrí Pep va morir pocs mesos abans que es casassin els meus pares, l’any 57; el lloguer va passar a la padrina Margalida i, quan ella també es va morir, a mon pare. Tinc ben presents les discusions de mon pare amb el propietari de la casa. Li deien Salvador, l’amo en Salvador per a mi, i també era propietari del Cafè Camp Redó, al carrer del General Riera; anys passant, va poder obrir, a més més, un estanc a pocs metres del primer negoci. Mai no es posaren d’acord: mon pare l’instava a fer les millores que semblaven evidentment necessàries a la casa, mostrant-se disposat a pagar un mica més de lloguer; l’amo s’hi negava sistemàticament, perquè el que volia era cansar mon pare, que ens n’anéssim i poder trobar un llogater que li pagàs una renda molt més alta. Per circumstàncies de la vida, a mon pare li va convenir, en un moment donat, deixar la casa però mai no va tombar el coll davant l’amo en Salvador. Suposo que ell també es va sortir amb la seva; la casa ha restat fins avui allà mateix, exteriorment sense canvis.

L’entrada de la casa era exactament això, una entrada. En dèiem rebedor perquè era la seva funció i no altra: rebre les visites que no interessava o no convenia que passassin per endins; només jo, de tant en tant, m’hi estava, segut a un balancí, llegint hores i hores. El rebedor s’obria al dormitori dels pares i al menjador.

El menjador feia funcions, així mateix, de sala d‘estar; de fet, hi fèiem la vida: hi dinàvem, hi passàvem les vetllades escoltant la ràdio o, quan arribàrem a tenir-ne, veient el televisor. Des del menjador podíem passar a les altres dues cambres, a la cuina i, a travès d’una porta amb persianes mallorquines, verdes, al porxo del corral. Un dels dormitoris l’ocupava la padrina; quan ens va deixar i a mesura que la família creixia –en un ordre perfecte: nin, nina, nin, nina–, les dues habitacions es van distribuir per sexes.

La cuina era ample, amb un bon rebost a l’enfront. Hi havia una cuina econòmica, de carbó, que jo encara vaig veure en funcionament, abans que entrassin a ca nostra les primeres botelles de butà, que també varen arraconar els brasers, substituïts per l’estufa. També hi havia una nevera, inicialment de gel, i després un frigorífic elèctric; a mi em va treure un pes de sobre, literalment, perquè vaig poder deixar d’anar a la lleteria, a cercar-ne les barres de gel que eren la font de fredor de la nevera.

El darrer racó de la casa era el corral, al qual s’accedia per la porxada. Mai no en vàrem dir pati, ni jardí, perquè no era més que un corral: de fet, durant molts anys s’hi van mantenir les estructures, inútils per innecessàries, d’un galliner, unes conilleres i fins i tot… una soll. La vegetació no eren més que males herbes, record sobretot les picades d’ortiga, que primer mon pare i, a mesure que ens fèim grans, els al·lots i al·lotes de la casa arrabassàvem a força de xapeta i càvec. També hi havia vestigis de fruiters: un arbre empeltat de no sé què, però que mai en vaig veure la fruita; una parra i una figuera de moro, totes dues ben bordes. El corral era, de fet, del tot inútil; només servia, de tant en tant, per fer el paper de selves o jungles, escenaris dels nostres jocs d’infants, sempre atents a evitar les ortigues, encara que mai ens en sortíssim sans i estalvis.

Quan l'Entesa per Mallorca va llançar la seva proposta de candidatura unitària nacionalista, que semblava excloure EU-V, vaig manifestar-m'hi a favor, concedint un plus de confiança a Unió Mallorquina, tot i que costa de fer.

Ara llegesc l'acord de la conferència de la federació PSM- Entesa, i comencen a sorgir-me dubtes: es pot creure més en l'opció nacional d'Esquerra Unida que en la deriva centrista d'UM? No ho tinc clar.

Sí que tinc clar, en canvi, que no m'agradaria que finalment sorgís elegit un diputat per aquesta coalició i acabàs al grup d'Izquierda Unida al Congreso de los Diputados. Però tampoc sembla desitjable que una opció nacional es vegi tacada per les irregularitats imputades a UM, i no parlo només de les darreres notícies que afecten Vicens i Morales; això de d'enrere.

Tampoc no m'agradaria que, altra vegada, la divergència es polaritzàs entre PSM i Entesa. Tot plegat, molt complexe.

Vaig néixer al Camp Redó. En realitat, fora més precís dir que vaig néixer a Son Dureta, que és on em va tenir ma mare: un hospital gairebé nou de trinca –avui, costa de creure que ho hagi estat mai–, que havien inaugurat l’any 1955, amb el nom de Residencia Sanitaria ‘Virgen de Lluc’, i que segons conten les cròniques només tenia dos metges residents.

Però les coses no es conten així.

Vaig néixer al Camp Redó. Eren les darreries del mes d’abril; tant eren les darreries que mon pare sovint feia broma, dient que si arrib a néixer l’endemà, 1 de maig, en lloc de batiar-me Josep Joan, hauria estat José Stalin. Poca broma, l’any 58. Això del meu nom també mereix una explicació: em varen cristianitzar com a José Juan, no podia ser d’altra manera aleshores; feia el nom dels dos padrins i el del padrí de fons. Varen haver de passar molts anys, va haver d’acabar-se una dictadura, abans que pogués registrar oficialment el nom amb la llengua que sempre havíem parlat a ca nostra.

Vaig néixer al Camp Redó. El barri on jo vaig créixer no se sembla gaire al que avui ens presenten com a Camp Redó-Cas Capiscol, com si fossin una mateixa cosa, amb uns límits imprecisos o erròniament precisos. Erròniament, si més no, respecte dels que jo tenia marcats clarament, i que avui conservo gravats a la memòria.

El Camp Redó era un barri de cases de planta baixa; a molt estirar, de planta baixa i un pis. S’havia anat construint al llarg del carrer del General Riera, que enllaçava amb la carretera d’Establiments, i tenia el seu altre límit paral·lel als carrers Cotlliure i Soldado Soberats Antolí: més enllà s’extenia un descampat –en deiem ‘es campet’, unes terres que no donaven cap profit i en les quals es distingien només dos grans edificis, la caserna d’Automobilisme i l’Escorxador Municipal.

L’edifici modernista de l’Escorxador era, de fet, la fita que marcava els nostres límits infantils, frontera cap a la ciutat que no podíem travessar. Per l’altra banda, el Camp Redó s’extenia fins a Cas Capiscol; però no era un territori continu: es trencava en arribar a Cas Fosser, l’antiga finca on s’havien construït, només quatre anys abans que jo nasqués, unes vivendes de protecció oficial que batiaren amb el nom del Generalísimo, però que des d’un bon principi tots vàrem conéixer com a Corea.

No hi anàvem gairebé per a res, a Corea. Per a nosaltres, infants que començàvem a córrer pel barri, que ens atrevíem a travessar ‘es campet’, que fins i tot gosàvem arribar fins a la vella caserna de la Guàrdia Civil, ja al límit de les avingudes, Corea era territori tabú. La gent que hi vivia no tenia res a veure amb nosaltres; nosaltres tampoc volíem tenir res amb ells, procuràvem vorejar aquells edificis si, pel que fos, havíem d’arribar a Cas Capiscol. Per anar, per exemple a les cotxeres de l’empresa Salma –antecedent directe de l’EMT–, on a més del garatge tenia el punt de sortida i arribada la línia d’autobús que acostumàven fer servir fins a la plaça d’Espanya.

Feia broma, un servidor, quan fa un parell de setmanes qüestionava la presència a Frankfurt de tantíssimes editorials; em preguntava retòricament què podien publicar, si n’hi havia per a tothom. Ara ja ho sabem, ho explicava la nostra companya Lourdes Duran: per una vegada que algú decideix, entre tanta morralla, posar al nostre abast una bona traducció, idò resulta que no és una, sinó que són dues. Però la mateixa.

Dino Campana (Florència, 1885-1932) és un poeta que excel·leix en la poesia italiana del segle passat, però també pràcticament un desconegut fora dels àmbits literaris. En parlàvem l’altre dia amb Antoni Serra, Manel-Claudi Santos i Antoni Figuera, i gairebé només l’escriptor solleric sabia de qui parlam: sempre ha tingut una especial volença pels escriptors, diguem-ne, maleïts.

Doncs ara ‘Cants òrfics’, obra única de Campana, està disponible en dues traduccions al català. Excessos d’un petit país.

També hi ha llibres prescindibles. I em dol haver de parlar, avui, del que han presentat dos vells i estimats coneguts, Miquel Pasqual i Oscar Pipkin. ‘Obriu-me dins el mar…’ és una feina feta, n’estic convençut, des de l’estimació dels autors vers Blai Bonet. Però no aporta res al coneixement de l’escriptor de Santanyí. Suposo que tot es justifica pels patrocinis institucionals, però molt em tem que el llibre no passarà d’objecte de regal, ara ve Nadal, de l’Ajuntament de Santanyí, el Govern, el Consell i per al impositors de ‘Sa Nostra’. Una tudada.

L’expressió és lliure i l’opinió, diversa. A partir d’aquí, campi qui pugui, amb els únics límits que imposa l’ètica individual i, si no n’hi a prou, la jurisprudènci penal.

En el mateix moment que vaig saber que Pasqual Maragall havia fet públic que pateix un principi d’Alzheimer, vaig pensar –i vaig sentir comentaris semblants als mitjans de comunicació catalans– que sempre sortirà qui, ara, vulgui atribuir a la malaltia els trets particulars de la personalitat de l’ex president. I no en bones intencions, precisament.

El que no m’esperava és que la primera envestida l’hauria de llegir en el ‘Diario de Mallorca’ (vid, ‘Maragallades’. DdM, 25 d’octubre de 2007; pàg. 41), i en uns termes que només sóc capaç de qualificar de menyspreables.

Eduardo Jordá ha perdut definitivament els papers. Només a les primeres dotze línies del seu article, ha definit Pasqual Maragall com a xarlatà i beneit. A partir d’aquest punt no atura: referint-se a l’ex president de fa dos anys, vol suposar que tot el que deia era culpa de “ sus rarezas y sus manías”. Però immediatament suposa que Maragall “empezaba a dar muestras preocupantes de incoherencia mental, como ahora se ha comprobado cuando se le ha diagnosticado Alzheimer. El ‘doctor’ Jordá compara l’ex líder del PSC amb el José Maria Aznar que casava sa filla a El Escorial o s’aficava en la invasió d’Iraq; per acabar concloent amb un interrogant: “uno se pregunta si el Estatut de Catalunya (…) no fue una simple “maragallada” de un enfermo de Alzheimer que todo el mundo se tragó porque nadie se atrevía a contradecir al gran jefe.”

No em vull extendre més. A Eduardo Jordá algú li hauria d’aturar els peus, a parer meu. Amb tot el respecte a la seva llibertat d’expressió i opinió, això sí.

Vull, senzillament, reproduir un article que el mestre Gabriel Bibiloni va penjar fa uns dies al seu blog (http://bibiloni.cat/blogs). És una lliçó de com se'ns encomanen castellanisme gairebé sense que ens adonem. Cap més comentari.

El trastorn dels sentits 22 Octubre 2007 | Categoria: Llengua

Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.

Una cosa és mirar i una altra, veure. Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.

Això que és tan senzill i quadriculat ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases esguerades en què caldria haver emprat el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase normal.

Darrerament ha pres una volada alarmant l’ús d’escoltar amb el valor de “sentir”. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:

«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».

«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».

«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».

I fa pocs dies he sentit —no escoltat— un conseller del Govern balear dient, en relació a la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que no es parlava del tema, però en realitat va dir que les opinions de la gent sobre l’afer l’importen un pebre.

La llengua espanyola ens trastorna el sentits, però no de la mateixa manera que ho fan algunes fotos de revista de perruqueria, sinó d’una manera molt més prosaica i real. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o això sap a glòria, que ja podeu suposar de quines frases espanyoles són un calc aborronador. De fet, només el tacte ens queda intacte. Doncs toquem en català i per molts anys.

“El que s’acostuma a dir veritat objectiva tampoc no existeix. Als qui escrivim memòries se’ns acusarà sempre, com diu Heine en les seves, de falsejar la realitat. Evidentment és impossible consignar tots els ingredients que componen un fet, ja sigui el que en diem objectiu o ja sigui psicològic. Escriure, recordar, és elegir alguns d’aquests ingredients, operació que efectuam segons els nostres prejudicis i gusts personals.” (‘Falses memòries de Salvador Orlan’, Llorenç Villalonga. Club Editor, 1967)

Llorenç Villalonga va escriure les Falses memòries de Salvador Orlan, si ens hem de creure el que ell mateix va dir, per suggeriment de Joan Sales, el seu editor. A la carta que l’escriptor va adreçar-li des de Binissalem, el mes d’octubre de 1966, adjuntant el manuscrit d’allò que tanmateix seria presentat com a novel·la, Villalonga manifestava el seu desig: “Falses i apòcrifes com són (per altra banda, ¿què és la veritat?), aspir a que no puguin molestar a ningú.”

Ja a la introducció, Llorenç Villalonga escriu, no tant com a justificació sinó com a aclariment sobre l’essència de les memòries: “(…) En entrar en allò estrictament personal serà tot un altre assumpte: no renunciaré a la imaginació; de encara que en altres ocasions –escenaris, fets banals i especialment cronologies– preferiré, la peresa ajundant-hi, no transformar res del que acostumam a dir realitat. (Confessar-ho és l’única manera de no quedar com un mentider.” I encara afegeix, ell diu que per no embullar el lector, jo crec que per acabar de fer-ho abans d’entrar en la lectura: “Jo som i no som Salvador Orlan. Desig que això quedi ben entès. Sàpiga el lector, per començar, que Salvador Orlan, protagonista d’aquestes Memòries falsejades i compostes, sols és Llorenç Villalonga en el sentit en què Flaubert era Madame Bovary.” Tot aclarit, doncs.

Partit, doncs, de la falsedat de les memòries villalonguianes, m’he permès agafar-li part del títol. No amb l’ànim, déu me’n guard, d’aspirar a comparances, que sempre hi sortiria perdent, sinó perquè d’alguna manera el títol respon a la intenció d’aquestes meves reflexions, impressions, records… No són falses, si més no de manera volguda, però tampoc són memòries. Com podrien esser-ho, d’un desmemoriat de mena com un servidor. Mirau si ho sóc, mancat de memòria, que a l’hora de començar pel començament, volent-vos explicar on vaig néixer, he hagut de recórrer als records de familiars que hi eren presents. Direu que jo també hi era, però com si no.