pep rossello

Avui s'acaba la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. Ja hi serem a temps de fer balanç: comercial, polític… cultural jo crec que no cal esperarar-ne cap d'especialment significatiu.

Conten les cròniques que el president Antich ha dit a Frankfurt que “una de les coses que tenim clares en aquesta legislatura és la tornada a l’Institut Ramon Llull, una institució que vàrem ajudar a constituir”. També diuen que ha dit que “encara se n’ha de parlar i actuar amb prudència”.

Després de So n’Espases, tot el que Antich té clar pot esdevenir, per a tots els altres, un fort maldecap; meiam que entendrem per prudència.

Potser avui, Día de la Hispanidad, el “Día de la Raza” de quan erem petits, que ara el espanyols reivindiquen com a festa nacional, i tenint en compte que només fa tres dies que el Congreso de los Diputados va donar via lliure a la tramitació del projecte de llei que anomenen de la memòria històrica, és el moment de tornar-ne parlar, per insistir en alguns aspectes que tendran repercussió a la presència de símbols feixistes i al nomenclàtor de la ciutat de Palma.

Sóc partidari com el que més de fer desaparèixer els simbols que encara honoren el record d’una dictadura feixista, d’un cop d’estat militar que va provocar una guerra i una terrible repressió posterior; de restablir la memòria dels qui en foren víctimes i que mai, mentre la història l’han escrita els guanyadors, van ser reconeguts. I això és així especialment a Mallorca, on els judicis sumaríssims, les execucions i els assassinats ni tan sols tenien la justificació –si fos acceptable, que no ho és– de l’acció militar. Cal recordar que a l’illa l’aixecament franquista va imposar-se des del primer dia. La posterior repressió, que fou molt més brutal del que sempre se’n ha volgut fer creure, només va esser una revenja.

Però aquesta època, encara tan viva com vius són molts que la van viure i patir en persona, no ens pot fer oblidar altres agravis que els pobles de parla catalana hem sofert històricament. Cal no oblidar, concretament, un contenciós que ens enfronta amb Espanya i que cueja d’ençà la instauració, ‘manu militari’, de la dinastia reial dels Borbons.

Claude-François Bidal d’Asfeld (vers 1665-1743), conegut com a Caballero d’Asfeld, fou un militar que arribaria a mariscal de França i a marquès per mèrits militars durant el regnat de Lluís XIV. L’any 1703, amb el grau de tinent general, va passar a la península ibèrica per combatre a favor de la causa borbònica, durant la guerra de Successió.

Quatre anys després, comandava un cos de l’exèrcit del duc de Berwick i tengué un paper destacar a la batalla d’Almansa, s’emparà de la vila de Xàtiva, va anorrear-la i feu deportar tots els seus habitants.

També a les ordres de Berwick va participar en la darrera fase del setge de Barcelona, entre juliol i setembre de 1714. Mesos després, pel juny de 1715, va dirigir una expedició contra Mallorca per acabar amb la resistència austricista. Tot i una efímera victòria de les tropes del capità general, marquès de Rubí, D’Asfeld n’obtingué la rendició el dia 2 de juliol. Fou precisament per aquesta acció que va rebre el títol de marquès, a més del toisó d’or. Exercí de capità general durant tres mesos. Acabaria morint en una altra guerra de Successió, la de Polònia.

Doncs aquest subjecte, que personifica la victòria militar en funció de la qual Mallorca va perdre, en aplicar-se el Decret de Nova Planta, tots els seus furs i drets territorials, té dedicat un carrer a Palma, a la zona d’Aragó, prop de la plaça de Son Forteza.

Personalment, em sembla més indigne retre homenatge a aquest sinistre militar que no a quatre, ni a vint-i-quatre, soldats, caporals i alferes provisionals que segurament ningú, més enllà potser de les seves families i descendents, recorda qui eren, ni perquè tenen dedicat un carrer a Palma.

No estaria de més que l’Ajuntament, ara que vol reprendre la tasca normalitzadora, tengui presents aquests fets. Suposo que hauran de fer-ho els dirigents del PSM; no ho espero de la batlessa Calvo, ni del seu grup municipal, ni tampoc dels regidors d’EU. No em fa faceu dir el perquè.

El capvespre d’aquest dimecres, mitja dotzena d’autors de l’editoral gironina CCG Edicions, varen reunir-se a la terrassa del bar König, un popular establiment de la Gran Via de Jaume I de la capital del Gironès. Escriptors dels quals gairebé no en sabem res, com ara Francesc Francisco-Busquets, Roger Costa Pau o Pep Prieto, van respondre a la convocatòria del seu editors, el també escriptor i periodista Quim Curbet, i varen compartir uns entrepans de frankfurts i unes cerveses alemanyes, a la salut “de tots els que aquests dies hauran d’alimentar-se a Frankfurt només amb les petites racions dels gran xefs catalans.”

La lúdica protesta no era tant una crítica contra la Fira del Llibre alemanya, sinó una autoreivindicació com a autors catalans, pertanyents a una editorial perifèrica.

Quim Cubert és un editor una mica atípic. Periodista –és col·laborador habitual del “Diari de Girona”– a més d’escriptor, ha publicat diversos reculls del seus articles. L’any 1995 va fundar CCG Edicions, una editorial amb vocació generalista que presta especial atenció als temes relacionats amb les comarques empordaneses, però sense renunciar al catàleg d’autors internacionals.

Cubert és molt amic de reivindicar, sempre que en té ocasió, “el paper fonamental del rerepaís, o sigui de tota aquesta àrea territorial que a la curta o a l a llarga acaba proveint la capital dels recursos de tota mena–inclosos els culturals– sense els quals no podria sobreviure.” És una reivindicació que, si es sentida a la perifèria peninsular, que no ho hauria de ser des de les nostres illes. Això sí, evitant caure en estupideses com la que, de Frankfurt estant, va amollar l’editor Sebastià Marí, que es queixava, si hem de creure les cròniques, de que per la proximitat a tota la producció catalana “no ens identifiquen del tot com a Balears”. Ho deixarem córrer.

En tot cas, ho paga tenir presents les paraules de Quin Curbet: “La cultura catalana, capitalina i centralista, és com un gran eucaliptus que creix ràpid però que asseca fatalment tot el sotabosc que hauria de florir al seu voltant.”

Diumenge passat, “Diario de Mallorca” publicava de forma destacada una informació que ha passat molt desapercebuda a parer meu; no n’he llegit ni una infinitèsima part de comentaris dels que ha generat una carta oberta de Joan Lladó. Se coneix que l’oposició conservadora encara brinda, i la progressia segueix flagel·lant-se i demanant al Govern que es suïcidi.

Potser, si deixen de plorinyar, podrien començar a pensar en seguir lluitant, si més no perquè a So n’Espases es faci un hospital però no cap negoci particular.

El conseller de Sanitat explicava diumenge que el Govern, en la seva decidida voluntat de “frenar el desenvolupament urbanístic” que el PP havia previst a l’entorn de La Real, fara el que calgui per ampliar el perímetre on no s’hi podrà construir res més. És, diu el conseller, la manera de “impedir qualsevol especulació en base a interessos privats a la zona”. Com ho farà? Doncs, comprant o expropiant els terrenys afectats. I aquí rau el quid de la qüestió que ara haurien de vigilar, plataformes, associacions i proteccionistes tots.

Perque resulta que la finca de la qual es parla en primer lloc és la de Son Cabrer, que va canviar de propietaris només dies abans de que es conegués la decisió en ferm del govern Matas de fer l’hospital a So n’Espases. Que qui és el nou propietari, el què va tenir tan afinada visió inversora: ni més ni menys que l’empresari del sector de l’oci Tolo Cursach.

En el moment de la compra ja es va sentir un cert rebombori, algunes veus que s’aixecaren, sospitant negocis massa fàcils.

Però ara és l’hora que tots vagin per feina i sapiguem en quins termes negocia l’Administració amb Cursach. Començant per la batlessa, Aina Calvo, que a l’hora de treure’s de sobra el maldecap de So n’Espases, va advertir que la seva tasca era evitar que, en el futur, la zona fos objecte d’especulacions.

Anau, doncs, en compte, que això no s’ha acabat.

Tots hem sentit alguna vegada, ben segur, comentaris sobre l'ús que de l'idioma es fa als mitjans de comunicació. Probablement tots els heu fet, els comentaris i sempre deuen anar en la mateixa línia: que malament que ens expresam, en generals, els informadors, tant per escrit com parlant. I em refereixo a qualsevol idioma, però sobretot a l'espanyol –majoritari entre els mitjans escrits– i al català.

Aquestes situaciones es donen de forma molt acusada en els títols, per allò de la concisió. Potser ens hi hem acostumat fins al punt que no en feim massa cas. Però a vegades, encara hi ha construccions, expressions, que ens fan mal als ulls i/o a les oïdes.

D'un temps ença proliferen a les pàgines de succeïts titols de l'estil "Un dependiente fue disparado por uno de los atracadores con una escopeta recortada". T'atures, llegeixes, ho tornes a llegir i no trobes la resposta: com s'ho va fer l'atracador per encabir el depenent al canó de l'escopeta i poder, així, disparar-lo. Fins ara, donàvem per fet que la víctima d'un atracament bé podia, si les coses anaven molt mal dades, rebre un tret; però no me l'imaginava fent de projectil.

Un dia d'aquests, en el programa "El club" de TV3, el presentador, Albert Om, moderava un mini debat sobre els anuncia de contacte sexuals a les pàgines dels diaris, i algunes iniciatives per fer-les desaparèixer. Tenia convidada una senyora, el nom de la qual no recordo, ni tampoc a qui representava, però que era radicalment partidària de la supressió, perquè entenia que fan propaganda d'un mercat de prostitució del qual en són víctimes, sobretot, dones "traficades".

Tots vàrem entendre el que volia dir, però déu n'hi do amb la parauleta. Cal no fer broma amb aquesta problemàtica, però no cal tampoc fer malbé l'idioma i deixar de parlar, només per economia, l'expressió dones víctimes del tràfic de blanques (potser l'adjectiu no és avui del tot políticament correcte, però se m'enten millor que a aquella senyora).

L’independentisme està cada cop més criminalitzat, satanitzat en podríem dir. I el fet de cremar fotografies no ajuda gens: és un acte carregat de simbolisme, però totalment inútil.

Joan Lladó –no el líder d’Esquerra Republicana, ni el conseller de Mallorca, sinó el ciutadà Joan Lladó– ha publicat una carta de comiat al seu amic Tomeu Ferrer, ex regidor de l’Ajuntament de Manacor i president d’ERC a aquella ciutat. L’escrit va aparéixer a dos setmanaris locals, Cent per Cent i De Franc:era un text ple de sentiment de dol, però també d’esperança i de compromís.

Un periodista espabilat d’un diari –em sap greu haver de dir que del ‘Diario de Mallorca’– va agafar una frase de la carta, una única frase, la darrera, i en va fer una notícia que va intuir polèmica, fins al punt que va acabar a la primera plana. És ben vera que la frase era ben golosa, amb la que sens dubte Lladó va voler explaiar-se: “I si qualcú vol encendre una espelma, què batualmón! que envoltilli un retrat del rei”.

A Joan Lladó li cauen les galtades de per tot arreu, fins i tot des dels que són suposadament els seus socis polítics: comentaris irats, contemporitzadors alguns, hipòcrites la majoria…

No em puc avenir que Lladó no s’aprengués la lliçó l’estiu passat, quan va ser objecte de tota casta de malediccions pel simple fet d’haver opinat allò que no és políticament correcte en aquests temps d’eufòria constitucionalista.

El polític manacorí haurà d’aprendre que res del que faci o digui serà mirat amb objectivitat; que per molt personals, íntimes fins i tots, que siguin les seves reflexions, si les fa en veu alta o en publicitat, sempre seran atribuïdes al líder independentista i/o al conseller d’Interior. Sobretot si són susceptibles de fer mal a la seva imatge. Que no esperi miracles del dret a la lliure expressió, ni del dret a discrepar democràticament i pacíficament de tot allò que constitueix, avui, l’essència d’una Espanya unitarista que, contradictòriament, cada vegada ens separa més.

Mai no he tengut la pretensió d'estar imbuït dels atributs d'una Cassandra d'estar per casa. Deix els auguris per als comentaristes de columna diària i presència televisiva. El que passa, emperò, és que, com molt bé insisteix un amic meu, la realitat és com és i no com voldríem que fos; i per fer-ne una anàlisi, subjectiva però imparcial, només cal mirar amb esperit i ulls oberts el que ens passa per davant.

 (Segueix)

El cas de Shaima Saidani, una nina musulmana de vuit anys, resident a Girona, va estar una setmana sense anar a escola perquè el centre on estava matriculada li prohibia assistir-hi portant un ‘hiyab’, un vel que cobreix totalment els cabells de la dona i que cal no confondre amb vestidures més rigoroses, com el ‘niqab’, el ‘chador’ iranià o el ‘burqa’ afganes, que tapen tot el cos, fins i tot les mans, i només deixen entreveure els ulls. Finalment, Shaima ha rebut l’empara del departament d’Educació de la Generalitat, que ha volgut posar per damunt de qualsevol altra consideració el dret a l’ensenyament de la nina. La polèmica que ha suscitat la decisió –les pàgines d’Internet i la blogosfera en van plenes– era ben previsible; sobretot si tenim en compte que, no ja per a la societat occidental, sinó que per a diferents països àrabs és motiu de controvèrsia, bàsicament en funció del nivell d’infiltració de l’islamisme i del grau del seu radicalisme. La discusió discorre per àmbits tan diversos com la llibertat d’expressió o la igualtat de la dona, del dret a la no discriminació a la llibertat de cultes… Un servidor sóc del parer que l’afer es planteja des del punt de vista de la religió. O, més exactament, de l’absència de la religió; i en quins àmbits s’ha de plantejar. Podríem començar per intentar establir si l’anomenat ‘hiyab’ és un vel islàmic. Totes les informacions periodístiques, tots els articles d’opinió fan servir tots dos mots com a sinònims; però potser hi ha altres maneres de veure-ho. Les pàgines web ultraislàmiques, per suposat, fan el panegiric del vel, entenen que no només és un troç de tela, sinó un signe de puresa i de comunió amb Al·là, Jo m’estim més escoltar l’opinió de Soad Saleh, professora de Dret Islàmic a una universitat egípcia, que nega al costum de tapar-se el rostre la condició de manament corànic, i el defensa com a vella tradició beduïna. Saleh, per cert, fou denunciada per alguns imans per dir això. Si ho acceptàssim en aquests termes, el ‘hiyab’ no seria massa diferents dels mocadors que jo encara he vist dur a ma mare quan anava mudada; i ningú mai no li va demanar perquè el duia: jo sempre vaig creure que era per no despentinar-se, o per amagar el cambuix quan no havia tengut temps d’anar a la perruqueria. I no en parlem dels vels, autèntics vels, que les senyores s’havien de posar per anar a sentir missa. Si, en canvi, consideram el vel com a un signe extern de pertinença a un determinat credo religiós, haurem de començar a qüestionar els qui llueixen creus o medalletes d’or, o estrelles de David… El que realment hauríem de qüestionar-nos és fins on arriba el caràcter aconfessional de les escoles públiques. Personalment, sóc del parer que no hem aprofundiat suficientment encara en el laicisme que hauria d’imperar en totes aquestes qüestions. Una escola autènticament aconfessional –o laica, que en aquest cas em sembla el mateix– el que ha de fer, a diferència del que es va legislar a França, és restar indiferent davant polèmiques anecdòtiques. Que cadascú porti les vestimentes que vulgui, mentre no destorbin el normal desenvolupament de la tasca educativa –fa mal comunicar-se amb un alumne que no li veus la cara–, mantinguin un cert nivell de bon gust –vols dir que no us molesta més la roba interior que sobresurt notablement dels calçons–, i sobretot no molestin a ningú. Tanmateix, el radicalisme religiós, el sotmetiment de la dona respecte de l’home, la discriminació sexista…, no depenen d’un mocador més o menys. Les raons són una mica més pregones.

A hores d’ara la decisió sobre la futura ubicació del nous hospital de referència ja deus estar presa. Si no hi està, hi deu haver gent que encara no se n’ha anat a dormir; i si dormen, ben segur que no és a pler. A un servidor, com a ciutadà exempt de la càrrega de governar, tant com de les obligacions de qui està delerós per fer-ho –la qual cosa, per cert, em permet opinar el que em vengui de gust, sense correció política si cal–, només m’interessa una cosa: que l’hospital es faci. On? On calgui o es pugui. Quan? Ahir. L’hospital podria estar mig fet: l’any 1992 ja hi havia un pla perfectament dissenyat (llegiu, al respecte l’article que Adolfo Marqués publica aquest dijous a Diario de Mallorca). Entre una cosa i l’altra, especialment per la gestió del PP durant els darrers quatre anys, aliena a qualsevol necessitat sanitària per cert, les coses encara estan com estan. Però ara, com que l’obligació d’un govern és governar, és a dir, prendre decisions, l’executiu de Francesc Antich hauria de procurar no fer el que va fer durant la seva anterior època: no fer res. Sabent que, faci el que faci, no farà content tothom; i, sobretot, farà felló els seus militants, els simpatitzants, els votants… i la majoria dels seus socis. Tot això, ja ho sabien. Vull creure que els dirigents del PSIB, però també els del Bloc i, per suposat, els d’UM –que, com sempre, seran els que en sortiran més ben parats–, sabien quines eren totes les variables que envolten l’afer de So n’Espases. I ho sabien quan prometien, durant la campanya electoral, que l’hospital no es faria en aquells terrenys. I si no ho sabien eren uns ignorants o uns inconscients. Resulta especialment preocupant, emperò, que aquesta controvèrsia derivi cap a apocalíptics anuncis de trencament del pacte que governa el país. Com a ciutadà, com a votant, estic disposat a acceptar el que sigui necessari –salvant els aspectes patrimonials i mediambiental a So n’Espases/La Real, abans que admetre que una altra vegada ens frustrin l’esperança de que la nostra terra està condemnada per in eternum al caprici de la dreta. Sabeu quants punts tenia l’acord que van signar PSOE, Bloc, Unió Mallorquina, PSM-Verds de Menorca i Eivissa pel Canvi: cent-cinc, si no els he comptat malament. La paralització de les obres de So n’Espases i analisi de la situació era un dels nou de l’apartat de sanitat. Si algú ha de respondre, amb dimissions si cal, per ignorància o inconsciència, que així sigui, però la pervivència d’un projecte progressista de govern és de vital importància pel país. Malgrat els progressistes i tot.

Eduardo Jordá és un senyor que, quan fa literatura, resulta un escriptor força interessant, un narrador atractiu i, diuen, un bon poeta –jo só un mal lector de poesia i no goso ni opinar–; podria, vaja, passar per un estrany però simpàtic cavall de riu. Però quan Jordá exerceix de pamfletista fàcilment se’l podria confondre amb un monstre perfectament identifica ble, un hipopòtam que reparteix mossegades a tort i a dret, però sempre en la mateixa direcció, Llegiu sinó l’article que publicava avui, dijous, a Diario de Mallorca, a tomb de la cremada de retrats de Joan Carles de Borbó. Jordá ho té clar: Esquerra Republicana de Catalunya, que en té tota la culpa –bé, tota no, n’hem de deixar una mica per Zapatero–, és el partit d’una “petita burgesia xenòfoba i parafeixista”, assimilable a l’extrema dreta europea que va pel món fotent trets. Servidor no sóc militant d’ERC, encara que mai no he amagat el meu posicionament independentista –per cert, ni l’independentisme ni el nacionalisme són ideologies, sinó opcions polítiques a les quals ens han abocat per mera resistència–. Però tinc amics i fins i tot familiars ben propers que sí tenen el carnet i treballen per a Esquerra; i mai no els he tingut per xenòfobs ni racistes, i molt menys són capaços de defensar amb la violència les seves conviccions. Encara que algun porti piercing.