pep rossello

No sé jo si el secretari general del PSOE, el senyor Rodríguez Zapatero, és conscient, a aquestes altures de la legislatura, que mantenir com a portaveu en Pepiño Blanco és com tenir l’enemic a casa i, a més a més, donar-li la clau del rebost. I és que el portaveu socialista cada dia s’assembla més, en el to i les formes si més no, al seu homòleg Ángel Acebes. La darrera del senyor Blanco ha estat una postil·la a l’autodefensa de Joan Carles de Borbó a Oviedo. El portaveu ha explicat que “cuando alguien ataca al jefe del Estado desde los medios de comunicación es libertad de expresión y cuando lo hace un grupo minoritario es un ataque a la Jefatura del Estado”. Idò! No ha dit res, per cert, dels mitjans de comunicació minoritaris, que també n’hi ha. Servidor només em permetré suggerir als independentistes i d’altres malfactors que es deixin de cremar fotografies i es dediquin, per exemple, a omplir les redaccions amb cartes als directors dels mitjans de comunicació. Els sortirà més a compte: tendran el suport corporatiu de periodistes i mitjans, com si fossin dibuixants d’ “El Jueves”, i la benedicció de José Blanco.

Servidor vaig néixer i créixer al Camp Redó. Vaig viure fins als catorze anys vaig viure a una planta baixa del carrer Alférez Oleza Gual, cantonada amb Teniente Escandell. Fins a la mateixa edat vaig anar a escola al Col·legi Manjón, en el carrer de l’Alférez Quetglas Ferrer; bé, potser era un altre alferes. Vist a hores d’ara, prop de la cinquantena, semblen pocs anys, catorze. Però els record com els millors, segurament, per l’edat precisament, però també pel barri, pels veïnats… Sé del cert que al Camp Redó han canviat molt les coses, però a mi ningú no em treu els meus records. Record, per exemple, que no tenia ni la més remota idea de qui eren l’alferes Oleza Gual, ni el tinent Escandell. I mai no em va preocupar, és clar. Eren soldats, i punt. Quan vaig esser una mica més grandet, vai entendre que només podien ser soldats de l’exercit del Glorioso Movimiento Nacional que m’explicaven a l’escola; perquè als perdedors no els dediquen carrers. Quan sent parlar o llegesc alguna cosa sobre la Memòria Històrica, pens en aquells soldats i oficials del Camp Redó, que seguesc sense saber qui són exactament. Però pens que els seus noms no em fan tanta nosa. Me molesten els monuments als Caidos, al Crucero Baleares, la plaça del Caudillo, el carrer Ruiz de Alda…, però no tant aquells carrers del meu barri. Tot i que tampoc no mouria un dit per evitar que els canviïn. En canvi, hi ha un carrer a Palma, devers Aragó, la pervivència del qual em sembla imperdonable, em fa mal als ulls cada pic que el veig. I em fa mal a la memòria històrica, que resulta que la meva va una mica més lluny que la guerra civil. En referesc al carrer del Caballero d’Aspheld. Claude d’Asfeld era mariscal del exercit filipista a la Guerra de Successió i fou un dels més tètrics protagonistes de la lluita i, sobretot, la venjança contra els ciutadans de la Corona d’Aragó, partidaris de l’arxiduc Carles. Va esdevenir un dels artífex de la derrota d’Almansa i, després, va dur endavant els setges de viles com Xàtiva, Alcoi o Alacant. A terres valencianes el deuen recordar bé, perquè va fer deportar poblacions senceres, abans de cremar-ne les ciutats. De València, D’Asfeld va passar a Catalunya, on va participar en la darrera fase del setge de Barcelona, la que va concloure l’onze de setembre de 1714. Després va participar en l’ocupació de Mallorca i Felip V l’anomenà capità general a l’illa. Aquesta joia, doncs, és la que encara avui té un carrer de Palma dedicat a la seva nefanda memòria. Preniu-ne bona nota.