pep rossello

El cas de Shaima Saidani, una nina musulmana de vuit anys, resident a Girona, va estar una setmana sense anar a escola perquè el centre on estava matriculada li prohibia assistir-hi portant un ‘hiyab’, un vel que cobreix totalment els cabells de la dona i que cal no confondre amb vestidures més rigoroses, com el ‘niqab’, el ‘chador’ iranià o el ‘burqa’ afganes, que tapen tot el cos, fins i tot les mans, i només deixen entreveure els ulls. Finalment, Shaima ha rebut l’empara del departament d’Educació de la Generalitat, que ha volgut posar per damunt de qualsevol altra consideració el dret a l’ensenyament de la nina. La polèmica que ha suscitat la decisió –les pàgines d’Internet i la blogosfera en van plenes– era ben previsible; sobretot si tenim en compte que, no ja per a la societat occidental, sinó que per a diferents països àrabs és motiu de controvèrsia, bàsicament en funció del nivell d’infiltració de l’islamisme i del grau del seu radicalisme. La discusió discorre per àmbits tan diversos com la llibertat d’expressió o la igualtat de la dona, del dret a la no discriminació a la llibertat de cultes… Un servidor sóc del parer que l’afer es planteja des del punt de vista de la religió. O, més exactament, de l’absència de la religió; i en quins àmbits s’ha de plantejar. Podríem començar per intentar establir si l’anomenat ‘hiyab’ és un vel islàmic. Totes les informacions periodístiques, tots els articles d’opinió fan servir tots dos mots com a sinònims; però potser hi ha altres maneres de veure-ho. Les pàgines web ultraislàmiques, per suposat, fan el panegiric del vel, entenen que no només és un troç de tela, sinó un signe de puresa i de comunió amb Al·là, Jo m’estim més escoltar l’opinió de Soad Saleh, professora de Dret Islàmic a una universitat egípcia, que nega al costum de tapar-se el rostre la condició de manament corànic, i el defensa com a vella tradició beduïna. Saleh, per cert, fou denunciada per alguns imans per dir això. Si ho acceptàssim en aquests termes, el ‘hiyab’ no seria massa diferents dels mocadors que jo encara he vist dur a ma mare quan anava mudada; i ningú mai no li va demanar perquè el duia: jo sempre vaig creure que era per no despentinar-se, o per amagar el cambuix quan no havia tengut temps d’anar a la perruqueria. I no en parlem dels vels, autèntics vels, que les senyores s’havien de posar per anar a sentir missa. Si, en canvi, consideram el vel com a un signe extern de pertinença a un determinat credo religiós, haurem de començar a qüestionar els qui llueixen creus o medalletes d’or, o estrelles de David… El que realment hauríem de qüestionar-nos és fins on arriba el caràcter aconfessional de les escoles públiques. Personalment, sóc del parer que no hem aprofundiat suficientment encara en el laicisme que hauria d’imperar en totes aquestes qüestions. Una escola autènticament aconfessional –o laica, que en aquest cas em sembla el mateix– el que ha de fer, a diferència del que es va legislar a França, és restar indiferent davant polèmiques anecdòtiques. Que cadascú porti les vestimentes que vulgui, mentre no destorbin el normal desenvolupament de la tasca educativa –fa mal comunicar-se amb un alumne que no li veus la cara–, mantinguin un cert nivell de bon gust –vols dir que no us molesta més la roba interior que sobresurt notablement dels calçons–, i sobretot no molestin a ningú. Tanmateix, el radicalisme religiós, el sotmetiment de la dona respecte de l’home, la discriminació sexista…, no depenen d’un mocador més o menys. Les raons són una mica més pregones.

A hores d’ara la decisió sobre la futura ubicació del nous hospital de referència ja deus estar presa. Si no hi està, hi deu haver gent que encara no se n’ha anat a dormir; i si dormen, ben segur que no és a pler. A un servidor, com a ciutadà exempt de la càrrega de governar, tant com de les obligacions de qui està delerós per fer-ho –la qual cosa, per cert, em permet opinar el que em vengui de gust, sense correció política si cal–, només m’interessa una cosa: que l’hospital es faci. On? On calgui o es pugui. Quan? Ahir. L’hospital podria estar mig fet: l’any 1992 ja hi havia un pla perfectament dissenyat (llegiu, al respecte l’article que Adolfo Marqués publica aquest dijous a Diario de Mallorca). Entre una cosa i l’altra, especialment per la gestió del PP durant els darrers quatre anys, aliena a qualsevol necessitat sanitària per cert, les coses encara estan com estan. Però ara, com que l’obligació d’un govern és governar, és a dir, prendre decisions, l’executiu de Francesc Antich hauria de procurar no fer el que va fer durant la seva anterior època: no fer res. Sabent que, faci el que faci, no farà content tothom; i, sobretot, farà felló els seus militants, els simpatitzants, els votants… i la majoria dels seus socis. Tot això, ja ho sabien. Vull creure que els dirigents del PSIB, però també els del Bloc i, per suposat, els d’UM –que, com sempre, seran els que en sortiran més ben parats–, sabien quines eren totes les variables que envolten l’afer de So n’Espases. I ho sabien quan prometien, durant la campanya electoral, que l’hospital no es faria en aquells terrenys. I si no ho sabien eren uns ignorants o uns inconscients. Resulta especialment preocupant, emperò, que aquesta controvèrsia derivi cap a apocalíptics anuncis de trencament del pacte que governa el país. Com a ciutadà, com a votant, estic disposat a acceptar el que sigui necessari –salvant els aspectes patrimonials i mediambiental a So n’Espases/La Real, abans que admetre que una altra vegada ens frustrin l’esperança de que la nostra terra està condemnada per in eternum al caprici de la dreta. Sabeu quants punts tenia l’acord que van signar PSOE, Bloc, Unió Mallorquina, PSM-Verds de Menorca i Eivissa pel Canvi: cent-cinc, si no els he comptat malament. La paralització de les obres de So n’Espases i analisi de la situació era un dels nou de l’apartat de sanitat. Si algú ha de respondre, amb dimissions si cal, per ignorància o inconsciència, que així sigui, però la pervivència d’un projecte progressista de govern és de vital importància pel país. Malgrat els progressistes i tot.