pep rossello

Diumenge passat, “Diario de Mallorca” publicava de forma destacada una informació que ha passat molt desapercebuda a parer meu; no n’he llegit ni una infinitèsima part de comentaris dels que ha generat una carta oberta de Joan Lladó. Se coneix que l’oposició conservadora encara brinda, i la progressia segueix flagel·lant-se i demanant al Govern que es suïcidi.

Potser, si deixen de plorinyar, podrien començar a pensar en seguir lluitant, si més no perquè a So n’Espases es faci un hospital però no cap negoci particular.

El conseller de Sanitat explicava diumenge que el Govern, en la seva decidida voluntat de “frenar el desenvolupament urbanístic” que el PP havia previst a l’entorn de La Real, fara el que calgui per ampliar el perímetre on no s’hi podrà construir res més. És, diu el conseller, la manera de “impedir qualsevol especulació en base a interessos privats a la zona”. Com ho farà? Doncs, comprant o expropiant els terrenys afectats. I aquí rau el quid de la qüestió que ara haurien de vigilar, plataformes, associacions i proteccionistes tots.

Perque resulta que la finca de la qual es parla en primer lloc és la de Son Cabrer, que va canviar de propietaris només dies abans de que es conegués la decisió en ferm del govern Matas de fer l’hospital a So n’Espases. Que qui és el nou propietari, el què va tenir tan afinada visió inversora: ni més ni menys que l’empresari del sector de l’oci Tolo Cursach.

En el moment de la compra ja es va sentir un cert rebombori, algunes veus que s’aixecaren, sospitant negocis massa fàcils.

Però ara és l’hora que tots vagin per feina i sapiguem en quins termes negocia l’Administració amb Cursach. Començant per la batlessa, Aina Calvo, que a l’hora de treure’s de sobra el maldecap de So n’Espases, va advertir que la seva tasca era evitar que, en el futur, la zona fos objecte d’especulacions.

Anau, doncs, en compte, que això no s’ha acabat.

Tots hem sentit alguna vegada, ben segur, comentaris sobre l'ús que de l'idioma es fa als mitjans de comunicació. Probablement tots els heu fet, els comentaris i sempre deuen anar en la mateixa línia: que malament que ens expresam, en generals, els informadors, tant per escrit com parlant. I em refereixo a qualsevol idioma, però sobretot a l'espanyol –majoritari entre els mitjans escrits– i al català.

Aquestes situaciones es donen de forma molt acusada en els títols, per allò de la concisió. Potser ens hi hem acostumat fins al punt que no en feim massa cas. Però a vegades, encara hi ha construccions, expressions, que ens fan mal als ulls i/o a les oïdes.

D'un temps ença proliferen a les pàgines de succeïts titols de l'estil "Un dependiente fue disparado por uno de los atracadores con una escopeta recortada". T'atures, llegeixes, ho tornes a llegir i no trobes la resposta: com s'ho va fer l'atracador per encabir el depenent al canó de l'escopeta i poder, així, disparar-lo. Fins ara, donàvem per fet que la víctima d'un atracament bé podia, si les coses anaven molt mal dades, rebre un tret; però no me l'imaginava fent de projectil.

Un dia d'aquests, en el programa "El club" de TV3, el presentador, Albert Om, moderava un mini debat sobre els anuncia de contacte sexuals a les pàgines dels diaris, i algunes iniciatives per fer-les desaparèixer. Tenia convidada una senyora, el nom de la qual no recordo, ni tampoc a qui representava, però que era radicalment partidària de la supressió, perquè entenia que fan propaganda d'un mercat de prostitució del qual en són víctimes, sobretot, dones "traficades".

Tots vàrem entendre el que volia dir, però déu n'hi do amb la parauleta. Cal no fer broma amb aquesta problemàtica, però no cal tampoc fer malbé l'idioma i deixar de parlar, només per economia, l'expressió dones víctimes del tràfic de blanques (potser l'adjectiu no és avui del tot políticament correcte, però se m'enten millor que a aquella senyora).

L’independentisme està cada cop més criminalitzat, satanitzat en podríem dir. I el fet de cremar fotografies no ajuda gens: és un acte carregat de simbolisme, però totalment inútil.

Joan Lladó –no el líder d’Esquerra Republicana, ni el conseller de Mallorca, sinó el ciutadà Joan Lladó– ha publicat una carta de comiat al seu amic Tomeu Ferrer, ex regidor de l’Ajuntament de Manacor i president d’ERC a aquella ciutat. L’escrit va aparéixer a dos setmanaris locals, Cent per Cent i De Franc:era un text ple de sentiment de dol, però també d’esperança i de compromís.

Un periodista espabilat d’un diari –em sap greu haver de dir que del ‘Diario de Mallorca’– va agafar una frase de la carta, una única frase, la darrera, i en va fer una notícia que va intuir polèmica, fins al punt que va acabar a la primera plana. És ben vera que la frase era ben golosa, amb la que sens dubte Lladó va voler explaiar-se: “I si qualcú vol encendre una espelma, què batualmón! que envoltilli un retrat del rei”.

A Joan Lladó li cauen les galtades de per tot arreu, fins i tot des dels que són suposadament els seus socis polítics: comentaris irats, contemporitzadors alguns, hipòcrites la majoria…

No em puc avenir que Lladó no s’aprengués la lliçó l’estiu passat, quan va ser objecte de tota casta de malediccions pel simple fet d’haver opinat allò que no és políticament correcte en aquests temps d’eufòria constitucionalista.

El polític manacorí haurà d’aprendre que res del que faci o digui serà mirat amb objectivitat; que per molt personals, íntimes fins i tots, que siguin les seves reflexions, si les fa en veu alta o en publicitat, sempre seran atribuïdes al líder independentista i/o al conseller d’Interior. Sobretot si són susceptibles de fer mal a la seva imatge. Que no esperi miracles del dret a la lliure expressió, ni del dret a discrepar democràticament i pacíficament de tot allò que constitueix, avui, l’essència d’una Espanya unitarista que, contradictòriament, cada vegada ens separa més.