pep rossello

Potser avui, Día de la Hispanidad, el “Día de la Raza” de quan erem petits, que ara el espanyols reivindiquen com a festa nacional, i tenint en compte que només fa tres dies que el Congreso de los Diputados va donar via lliure a la tramitació del projecte de llei que anomenen de la memòria històrica, és el moment de tornar-ne parlar, per insistir en alguns aspectes que tendran repercussió a la presència de símbols feixistes i al nomenclàtor de la ciutat de Palma.

Sóc partidari com el que més de fer desaparèixer els simbols que encara honoren el record d’una dictadura feixista, d’un cop d’estat militar que va provocar una guerra i una terrible repressió posterior; de restablir la memòria dels qui en foren víctimes i que mai, mentre la història l’han escrita els guanyadors, van ser reconeguts. I això és així especialment a Mallorca, on els judicis sumaríssims, les execucions i els assassinats ni tan sols tenien la justificació –si fos acceptable, que no ho és– de l’acció militar. Cal recordar que a l’illa l’aixecament franquista va imposar-se des del primer dia. La posterior repressió, que fou molt més brutal del que sempre se’n ha volgut fer creure, només va esser una revenja.

Però aquesta època, encara tan viva com vius són molts que la van viure i patir en persona, no ens pot fer oblidar altres agravis que els pobles de parla catalana hem sofert històricament. Cal no oblidar, concretament, un contenciós que ens enfronta amb Espanya i que cueja d’ençà la instauració, ‘manu militari’, de la dinastia reial dels Borbons.

Claude-François Bidal d’Asfeld (vers 1665-1743), conegut com a Caballero d’Asfeld, fou un militar que arribaria a mariscal de França i a marquès per mèrits militars durant el regnat de Lluís XIV. L’any 1703, amb el grau de tinent general, va passar a la península ibèrica per combatre a favor de la causa borbònica, durant la guerra de Successió.

Quatre anys després, comandava un cos de l’exèrcit del duc de Berwick i tengué un paper destacar a la batalla d’Almansa, s’emparà de la vila de Xàtiva, va anorrear-la i feu deportar tots els seus habitants.

També a les ordres de Berwick va participar en la darrera fase del setge de Barcelona, entre juliol i setembre de 1714. Mesos després, pel juny de 1715, va dirigir una expedició contra Mallorca per acabar amb la resistència austricista. Tot i una efímera victòria de les tropes del capità general, marquès de Rubí, D’Asfeld n’obtingué la rendició el dia 2 de juliol. Fou precisament per aquesta acció que va rebre el títol de marquès, a més del toisó d’or. Exercí de capità general durant tres mesos. Acabaria morint en una altra guerra de Successió, la de Polònia.

Doncs aquest subjecte, que personifica la victòria militar en funció de la qual Mallorca va perdre, en aplicar-se el Decret de Nova Planta, tots els seus furs i drets territorials, té dedicat un carrer a Palma, a la zona d’Aragó, prop de la plaça de Son Forteza.

Personalment, em sembla més indigne retre homenatge a aquest sinistre militar que no a quatre, ni a vint-i-quatre, soldats, caporals i alferes provisionals que segurament ningú, més enllà potser de les seves families i descendents, recorda qui eren, ni perquè tenen dedicat un carrer a Palma.

No estaria de més que l’Ajuntament, ara que vol reprendre la tasca normalitzadora, tengui presents aquests fets. Suposo que hauran de fer-ho els dirigents del PSM; no ho espero de la batlessa Calvo, ni del seu grup municipal, ni tampoc dels regidors d’EU. No em fa faceu dir el perquè.

El capvespre d’aquest dimecres, mitja dotzena d’autors de l’editoral gironina CCG Edicions, varen reunir-se a la terrassa del bar König, un popular establiment de la Gran Via de Jaume I de la capital del Gironès. Escriptors dels quals gairebé no en sabem res, com ara Francesc Francisco-Busquets, Roger Costa Pau o Pep Prieto, van respondre a la convocatòria del seu editors, el també escriptor i periodista Quim Curbet, i varen compartir uns entrepans de frankfurts i unes cerveses alemanyes, a la salut “de tots els que aquests dies hauran d’alimentar-se a Frankfurt només amb les petites racions dels gran xefs catalans.”

La lúdica protesta no era tant una crítica contra la Fira del Llibre alemanya, sinó una autoreivindicació com a autors catalans, pertanyents a una editorial perifèrica.

Quim Cubert és un editor una mica atípic. Periodista –és col·laborador habitual del “Diari de Girona”– a més d’escriptor, ha publicat diversos reculls del seus articles. L’any 1995 va fundar CCG Edicions, una editorial amb vocació generalista que presta especial atenció als temes relacionats amb les comarques empordaneses, però sense renunciar al catàleg d’autors internacionals.

Cubert és molt amic de reivindicar, sempre que en té ocasió, “el paper fonamental del rerepaís, o sigui de tota aquesta àrea territorial que a la curta o a l a llarga acaba proveint la capital dels recursos de tota mena–inclosos els culturals– sense els quals no podria sobreviure.” És una reivindicació que, si es sentida a la perifèria peninsular, que no ho hauria de ser des de les nostres illes. Això sí, evitant caure en estupideses com la que, de Frankfurt estant, va amollar l’editor Sebastià Marí, que es queixava, si hem de creure les cròniques, de que per la proximitat a tota la producció catalana “no ens identifiquen del tot com a Balears”. Ho deixarem córrer.

En tot cas, ho paga tenir presents les paraules de Quin Curbet: “La cultura catalana, capitalina i centralista, és com un gran eucaliptus que creix ràpid però que asseca fatalment tot el sotabosc que hauria de florir al seu voltant.”