pep rossello

Mentre l’aigua de bimbolla redobla en els vidres de la finestra de l’estudi, vaig provant, a saltirons, entre tall i tall de l’energia eléctrica, de llegir les edicions digitals dels diaris. En arribar a les planes d’opinió del “Diari de Balears”, em torno a topar amb el titular, ‘Frankfurt’, i estic a punt de passar de llarg. Tanmateix, la curiositat per veure que n’escriu Pere Muñoz, em guanya. I l’articlet s’ho val de reproduir-lo:

“A Frankfurt, una vegada més, s’ha donat mostra de la nostra situació d’anormalitat com a país.La impressió que ens queda és que les Balears no han quedat del tot satisfetes. La literatura de Mallorca ha d’estar primada, ho sé, però trenta-quatre escriptors presents a Frankfurt per ventura ja és una prima més que suficient. Una altra queixa ha estat la d’alguns editors per la manca d’espai per exposar els seus llibres. La indústria editorial a Mallorca sembla que va a les totes. Sé que, en realitat, no és així, però les dades diuen que de cada dia hi ha més editorials, es generen noves col·leccions, s’editen més llibres, etc. Alguna cosa no quadra si ens queixam d’una indústria editorial precària i amb dificultats econòmiques, però que contínuament creix en edicions. Devuit editorials han estat presents a Frankfurt. Sí, ho han llegit bé, devuit. Hi ha a Balears devuit editorials que disposin de materials suficients per poder fer negoci a una fira com Frankfurt? Ha estat un viatge de negocis?

“Com deia, alguns editors es queixaven del poc espai que tenien, però cal fer-se algunes preguntes. Quants d’editors s’han preparat per anar a Frankfurt? Quants hi han anat per primera vegada –perquè era de franc– i ja no hi tornaran? Quants s’han preocupat d’editar un simple tríptic en alemany o anglès on es donin a conèixer els principals exponents del seu catàleg? Em fa la sensació que aquí tenim editors de veres –Moll, Font, Muntaner, Documenta, entre d’altres–, que intenten viure d’això, i d’altres que tenen l’editorial com a hobby, com aquell que, per exemple, li agrada anar a caçar o a pescar. En qualsevol cas, amb doblers públics no s’ha de pagar el hobby de ningú. No m’interpretin malament. Crec que la presència ha estat adequada, però els que hi han anat a passejar, com a mínim, que no es queixin.

“Pere Muñoz. peremp.blocat.com”

Em fa pensar, aquest article, que el Pere Muñoz que servidor vaig conéixer a l’ombra de Damià Pons i Pons, quan escrivia llibrets dels quals record el títol, però que em va sembla una espècie de ‘Camino’ per a joves nacionalistes políticament correctes, ha pres molt de seny. Supòs que el seu pas per la direcció general de Cultura, que no va ser excepcionalment brillant de cara a l’exterior, sí li va deixar un posit que fa que, avui, ho pagui escoltar-lo. De la qual cosa, sincerament, me n’alegro.

Nou i mitja de la nit de dimarts. M’he plantificat davant la televisió per tal de veure, fonamentalment, com se’n desfà Josep-Lluís Carod-Rovira davant un auditori de un centenar de ciutadans espanyols, lliures de demanar-li el que vulguin.

Televisión Española ha trobat una fórmula de debat que, si més no, li ha suposat excel·lents xifres d’audiència. Les dues primeres edicions del programa ‘Tengo una pregunta para usted’, van ser líders en el seu moment; cal suposar que hi tenien molt a veure els respectius protagonistes, el president Rodríguez Zapatero i el dirigent conservador Mariano Rajoy.

No sé, a hores d’ara, quina audiència obtingué la triple presència, cadascú per separat, de Gaspar Llamazares, Josep Antoni Duran i Lleida i Josep-Lluís Carod-Rovira. Però estic per dir que el moment de major atenció –i tensió– es va viure en la darrera mitja hora de programa, centrada en la persona del líder d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Es va veure des d’un bon principi que els ciutadans l’esperaven a ell, alguns amb les ungles ben esmolades. I, tanmateix, Carod-Rovira se’n va sortir amb escreix. I encara es va permetre fer pedagogia, tot i que segurament la immensa majoria dels que l’escoltaven no van voler aprendre res.

El to de la multientrevista, suau, diplomàtic, contemporitzador durant la presència del dirigent d’IU i, fins i tot, durant la del diputatat de CiU –els espanyoles degueren pensar que amb aquests catalans sí es poden entendre, són bona gent–, va fer un tomb substancial des del mateix moment en que va sortir a l’escenari el vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Intentar donar resposta a tots els tòpics, a totes les manipulacions i mentides –començant pel seu lloc de naixement i la suposada substitució d’un llinatge seu–, Carod-Rovira va anar capejant el temporal, això sí parlant clar en tot moment i, com ell mateix va comentar, dient les veritats en les què creu.

Però tota provocació té un límit. Carod-Rovira no es va immutar fins que li van tocar el seu nom propi –i jo el vaig entendre perfectament, perquè és un dels temes que em treu de pollaguera–; quan dos interlocutors es van dirigir a ell amb un contundent “don José Luis”, al·legant a més ignorància del català, el dirigent d’Esquerra es va posar seriós i això li va bastar per argumentar el perquè molts catalans no volem ser espanyols: per no haver de seguir aguantant l’insult, la superbia, el despreci d’aquells que volen venir a fer feina a casa nostra sense cap coneixement del nostre idioma, i no entendrien que nosaltres volguéssim reciprocitat, perquè, senzillament, “estamos en España”. Idò, que se la confitin!