pep rossello

L’oferta electoral d’Entesa per Mallorca, d’una candidatura nacionalista a les eleccions generals, ja és formalment damunt la taula. I va dirigida, no podia ser d’altra manera, als partits illencs sense dependències exteriors: PSM –tant de Mallorca com de Menorca–, Unió Mallorquina i Esquerra Repúblicana de Catalunya, sense oblidar altres col·lectius independents i formaciona locals.

Fa molts anys que se’n parla, d’una coalició electoral que pugui trencar a les Balears l’hegemonia del PP i el PSOE a les eleccions per al Parlament espanyol. No va ser possible mentre només calia posar d’acord el PSM i UM; potser ara, quan encara s’ha disgregat més el vot nacionalista, ha arribat el moment de esmerçar esforços per tal de reunificar-lo.

És curiós que la proposta hagi sorgit precisament de l’Entesa, sens dubte la opció avui més minoritària del panorama electoral. Curiós però bo d’entendre. Sortiran tot d’una veus que proclamaran que el partit que torna presidir Biel Huguet no té altra opció de sobreviure. Però estarà per veure qui té més negre el futur electoral.

En qualsevol cas, l’opció és coherent amb la mateixa existència d’Entesa per Mallorca, que va sorgir –simplificant– d’entre les files del PSM pel desacord d’alguns militants que no varen veure clar el projecte del Bloc, per la presència d’Esquerra Unida-Verds. El temps encara no ha certificat de manera fefaent qui tenia la raó.

El panorama és, sens dubte, complicat: s’han de deixar de banda les ferides que ben segur va produir el trencament del PSM; s’han d’escurçar, si més no, les distàncies entre ERC i UM. És possible fer-ho i n’és un bon exemple la diversitat ideològica que conviu en el si del Bloque Nacionalista Galego. Es tracta de substituir, estratègicament, el dilema “esquerra-dreta” pel “nacionalisme-estatalisme”.

És precisament en el mirall d’altres comunitats on convé mirar-se; analitzar el paper que juguen, en el Congreso de los Diputados, els representants de Cànaries, els navarresos o fins i tot l’aragonés, insubstituïble José Antonio Labordeta. Situem-nos en el supòsit que resulta elegit un diputat de l’actual Bloc: on aniria a parar? A mi em costa poc de pensar que al grup parlamentari d’Izquierda Unida, on res ens garanteix que en traguéssim més profit que als actuals del PSOE i del PP. Algú recorda què va fer Manuel Cámara al Senat? algú recorda que fou senador?

Postil·la primera. El mateix dia que s’ha presentar la proposta d’Entesa per Mallorca, s’ha sabut que la Conferència Nacional d’ERC ha instat la configuració d’aliancés en clau nacional de cara a les eleccions generals del mes de març.

Postil·la segona. Els dirigents polítics que més aviat han començat a reclamar la pervivència del Bloc per Mallorca són els d’IU-V que ocupen càrrecs públics.

La voluntat de refundar l’Institut Ramon Llull, en termes d’igualtat entre les Administracions implicades, sembla ser una realitat. Així cal entendre-ho de les declaracions que el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer a Palma després de la reunió que va mantenir divendres amb el president Antich.

És ben cert que el que va manifestar Carod-Rovira encara no va gaire més enllà que una declaració de principis positiva. No sé ben bé com interpretar, en aquest context, el silenci de Francesc Antich i del seu govern, que van deixar que fos el dirigent d’Esquerra l’únic que facilitàs informació sobre la trobada; m’estim més no pensar que el govern balear s’estigui curant en salut, per si de cas es reproduís l’efecte So n’Espases.

Cal tenir ben present, tanmateix, que el “reingrés” a l’IRL és un dels compromisos que PSOE, Bloc, PSM-Verds de Menorca i Unió Mallorquina van adquirir, a l’hora de signar l’acord per a l’estabilitat política de les Balears. El pacte de govern, vaja. I s’ha de reconéixer l’actitud oberta i generosa que la Generalitat ha demostrat des d’un bon principi, negant-se a parlar d’una “incorporació” a l’actual Institut, sinó d’una coparticipació en igualtat de condicions.

Els problemes que el projecte haurà d’afrontar, d’aquí a finals d’any, passen per trobar la fórmula jurídica que faci possible l’acord entre un estat sobirà –Andorra– i dues comunitats autònomes. La fórmula de funcionament entre Catalunya i les Balears podria ser semblant a la que es va articular quan l’IRL fou creat inicialment, l’any 2000, essent conseller de Cultura del primer govern Antich el nacionalista Damià Pons. Restaria, és clar, la manera de encaixar el govern andorrà.

La segona qüestió a solventar són les futures competències del renovat Ramon Llull. Aquesta modificació, que al govern català pot no suposar-li massa conflictes, en el cas de les Balears significa replantejar-se les atribucions de diversos organismes: dues direccions generals de la conselleria d’Educació i Cultura, el Cofuc i l’Institut d’Estudis Baleàrics. I no m’agrada molt com sona la música del discursos que, paral·lelament, estan fent l’ex director de l’I EB i l’actual, Gabriel Janer Manila i Sebastià Serra, respectivament. S’assemblen massa a les reticències que es manifestaren entre els consellers Fiol (PP) i Mieras (PSC) i que acabaren en el trencament, amb gran satisfacció de l’ex president Matas i absoluta manca de visió política del seu homòleg català, Pasqual Maragall (al qual, per cert, només cal un dia com avui desitjar-li sort i salut).

Tampoc no sembla molt oportú que, fins i tot abans de la reunió de divendres al Consolat de la Mar, el secretari general del PSM, Biel Barceló, ja anunciàs que havia compromès un candidat, Isidor Marí, a dirigir l’Institut a les illes. Aquests gestos també els coneixem i duen a cap bon port. Bona mar i bona travessia, en tot cas.