pep rossello

Vaig descobrir Jaume Fàbrega fa poc més de mig any, en un llibre ben recomanable, ‘La cuina del peix’, que va publicar l’any passat a Mina, el segell editorial més novell d’Enciclopèdia Catalana. Amb posterioritar he anat descobrint la seva impressionant trajectòria de gastrònom i gormand, autor d’obres essencials, com ara els nou volums de ‘La cuina catalana’.

Alguns temps després, navegant pel blog dels mestre Gabriel Bibiloni, vaig descobrir-ne una altra faceta, ni millor ni pitjor, sinó indissociable de la primera: Jaume Fàbrega és un patriota, un activista del soberanisme, que esmerça per posar en clau catalana totes les vivències personals, de la més anecdòtica a la més trascendetal.

Casualment –avui ho veig com a casualitat–, la setmana pasada vaig llegir a la seva bitàcola [http:// blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega] un comentari que ell titulava ‘Els catalans són repugnants’, i que em sembla oportú reproduir:

“El propietari de “Leche Pascual”, una empresa de Burgos, nucli fort de l’espanyolitat militant, va decidir no comprar llet als productors catalans. Rodríguez Ibarra i altres socialistes volien fer fora del Congreso de los Diputados els grups catalans i bascos. A Galícia, el PP va rebutjar l’ajut d’un vaixell de la Generalitat; espanyols qualificats i cultes ni els noms propis i topònims no respecten, i es neguen a admetre que Josep Lluís Carod Rovira tingui aquest nom –o que jo em digui Jaume, com he pogut comprovar: per a l’administració de l’estat, sovint, encara no hi puc ser–: és evident que a Espanya no ens hi volen. Als catalans ens troben avars, “aldeanos”, “muy suyos”, antipàtics, pidolaires, en definitiva, profundament repugnants –i no dubto que alguns catalans siguin tot això, com arreu!–. Però estigmatitzar tot un poble és cosa de nazis alemanys o de serbis; però fins i tot Sèrbia ha hagut d’admetre la independència dels pobles menyspreats. Espanya, com deia Churchill, és diferent: Rodriguez Zapatero, els intel·lectuals espanyols, els escriptors, l’opinió pública, només saben dir no a les aspiracions nacionals de bascos, gallecs i catalans. I per postres se n’en foten: ara els papers confiscats a Salamanca, de nou, hauran d’esperar: el franquisme continua; socialisme rima amb falangisme.

“ Si a algú li quedés un mínim de dignitat –en un país normal, és clar–, s’ho apuntaria a l’hora de les eleccions, i no votaria els partits que no ens volen en un estat que conceben com una finca privada. De moment només ens queda el gairebé inútil combat –de moment, només– de no deixar d’empènyer cap a la independència. O, com a mínim, fer front, pacíficament, a la fatxenderia del “primo Zumosol” (que precisament és del grup Pascual, i són amics de l’Aznar). Aquest “primo” té noms i cognoms: administració de l’estat, ADIF i Renfe, Aena i aeroports, ministres i funcionaris castellans i tot el conjunt de forces d’ocupació tan ufanes i tan superbes com sempre.”

Avui he recordat el post de Jaume Fàbrega, en llegir a la premsa local unes declaracions de Tomás Pascual Gómez-Cuétara, president del Grupo Leche Pascual; és el fill gran i hereu de Tomás Pascual Sanza, que morí l’any passat, fundador de la multinacional, i ha dit a Palma que potser els podria interessar l’aigua mineral del les fonts mallorquines.

El Grupo Pascual fou el primer, l’any 1973, d’incorporar el ‘tetra brik’ per envasar els seus productes làctics. Fou el creador, el 1987, dels sucs ‘Zumosol’. Fou el grup que, l’any 2003, va deixar de comprar la llet als ramaders catalans, com a repressalia per una decisió de la Generalitat sobre un dels seus productes que no reunia tots els requisits exigibles. Fou el grup que va d’haver de fer front, arell de l’anterior decisió, a un boicot que li suposà un descens de vendes d’entre el 15 i el 20 per cent, fins que va tombar el coll. És el grup que, des de fa anys, no fa ni cas a la petició de diferents col·lectius per tal que etiqueti els seus productes en català.

Aquestes són algunes de les fites de l’empresa que presideix aquest senyor Tomás Pascual –que sovint es vana de l’amistat de José Maria Aznar–, que ara ha posat els seus ulls en les nostres aigües minerals.

Trobo que s’ho paga conéixer-lo una mica més, i saber amb qui tractam.