pep rossello

Feia broma, un servidor, quan fa un parell de setmanes qüestionava la presència a Frankfurt de tantíssimes editorials; em preguntava retòricament què podien publicar, si n’hi havia per a tothom. Ara ja ho sabem, ho explicava la nostra companya Lourdes Duran: per una vegada que algú decideix, entre tanta morralla, posar al nostre abast una bona traducció, idò resulta que no és una, sinó que són dues. Però la mateixa.

Dino Campana (Florència, 1885-1932) és un poeta que excel·leix en la poesia italiana del segle passat, però també pràcticament un desconegut fora dels àmbits literaris. En parlàvem l’altre dia amb Antoni Serra, Manel-Claudi Santos i Antoni Figuera, i gairebé només l’escriptor solleric sabia de qui parlam: sempre ha tingut una especial volença pels escriptors, diguem-ne, maleïts.

Doncs ara ‘Cants òrfics’, obra única de Campana, està disponible en dues traduccions al català. Excessos d’un petit país.

També hi ha llibres prescindibles. I em dol haver de parlar, avui, del que han presentat dos vells i estimats coneguts, Miquel Pasqual i Oscar Pipkin. ‘Obriu-me dins el mar…’ és una feina feta, n’estic convençut, des de l’estimació dels autors vers Blai Bonet. Però no aporta res al coneixement de l’escriptor de Santanyí. Suposo que tot es justifica pels patrocinis institucionals, però molt em tem que el llibre no passarà d’objecte de regal, ara ve Nadal, de l’Ajuntament de Santanyí, el Govern, el Consell i per al impositors de ‘Sa Nostra’. Una tudada.

L’expressió és lliure i l’opinió, diversa. A partir d’aquí, campi qui pugui, amb els únics límits que imposa l’ètica individual i, si no n’hi a prou, la jurisprudènci penal.

En el mateix moment que vaig saber que Pasqual Maragall havia fet públic que pateix un principi d’Alzheimer, vaig pensar –i vaig sentir comentaris semblants als mitjans de comunicació catalans– que sempre sortirà qui, ara, vulgui atribuir a la malaltia els trets particulars de la personalitat de l’ex president. I no en bones intencions, precisament.

El que no m’esperava és que la primera envestida l’hauria de llegir en el ‘Diario de Mallorca’ (vid, ‘Maragallades’. DdM, 25 d’octubre de 2007; pàg. 41), i en uns termes que només sóc capaç de qualificar de menyspreables.

Eduardo Jordá ha perdut definitivament els papers. Només a les primeres dotze línies del seu article, ha definit Pasqual Maragall com a xarlatà i beneit. A partir d’aquest punt no atura: referint-se a l’ex president de fa dos anys, vol suposar que tot el que deia era culpa de “ sus rarezas y sus manías”. Però immediatament suposa que Maragall “empezaba a dar muestras preocupantes de incoherencia mental, como ahora se ha comprobado cuando se le ha diagnosticado Alzheimer. El ‘doctor’ Jordá compara l’ex líder del PSC amb el José Maria Aznar que casava sa filla a El Escorial o s’aficava en la invasió d’Iraq; per acabar concloent amb un interrogant: “uno se pregunta si el Estatut de Catalunya (…) no fue una simple “maragallada” de un enfermo de Alzheimer que todo el mundo se tragó porque nadie se atrevía a contradecir al gran jefe.”

No em vull extendre més. A Eduardo Jordá algú li hauria d’aturar els peus, a parer meu. Amb tot el respecte a la seva llibertat d’expressió i opinió, això sí.

Vull, senzillament, reproduir un article que el mestre Gabriel Bibiloni va penjar fa uns dies al seu blog (http://bibiloni.cat/blogs). És una lliçó de com se'ns encomanen castellanisme gairebé sense que ens adonem. Cap més comentari.

El trastorn dels sentits 22 Octubre 2007 | Categoria: Llengua

Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.

Una cosa és mirar i una altra, veure. Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.

Això que és tan senzill i quadriculat ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases esguerades en què caldria haver emprat el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase normal.

Darrerament ha pres una volada alarmant l’ús d’escoltar amb el valor de “sentir”. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:

«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».

«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».

«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».

I fa pocs dies he sentit —no escoltat— un conseller del Govern balear dient, en relació a la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que no es parlava del tema, però en realitat va dir que les opinions de la gent sobre l’afer l’importen un pebre.

La llengua espanyola ens trastorna el sentits, però no de la mateixa manera que ho fan algunes fotos de revista de perruqueria, sinó d’una manera molt més prosaica i real. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o això sap a glòria, que ja podeu suposar de quines frases espanyoles són un calc aborronador. De fet, només el tacte ens queda intacte. Doncs toquem en català i per molts anys.

“El que s’acostuma a dir veritat objectiva tampoc no existeix. Als qui escrivim memòries se’ns acusarà sempre, com diu Heine en les seves, de falsejar la realitat. Evidentment és impossible consignar tots els ingredients que componen un fet, ja sigui el que en diem objectiu o ja sigui psicològic. Escriure, recordar, és elegir alguns d’aquests ingredients, operació que efectuam segons els nostres prejudicis i gusts personals.” (‘Falses memòries de Salvador Orlan’, Llorenç Villalonga. Club Editor, 1967)

Llorenç Villalonga va escriure les Falses memòries de Salvador Orlan, si ens hem de creure el que ell mateix va dir, per suggeriment de Joan Sales, el seu editor. A la carta que l’escriptor va adreçar-li des de Binissalem, el mes d’octubre de 1966, adjuntant el manuscrit d’allò que tanmateix seria presentat com a novel·la, Villalonga manifestava el seu desig: “Falses i apòcrifes com són (per altra banda, ¿què és la veritat?), aspir a que no puguin molestar a ningú.”

Ja a la introducció, Llorenç Villalonga escriu, no tant com a justificació sinó com a aclariment sobre l’essència de les memòries: “(…) En entrar en allò estrictament personal serà tot un altre assumpte: no renunciaré a la imaginació; de encara que en altres ocasions –escenaris, fets banals i especialment cronologies– preferiré, la peresa ajundant-hi, no transformar res del que acostumam a dir realitat. (Confessar-ho és l’única manera de no quedar com un mentider.” I encara afegeix, ell diu que per no embullar el lector, jo crec que per acabar de fer-ho abans d’entrar en la lectura: “Jo som i no som Salvador Orlan. Desig que això quedi ben entès. Sàpiga el lector, per començar, que Salvador Orlan, protagonista d’aquestes Memòries falsejades i compostes, sols és Llorenç Villalonga en el sentit en què Flaubert era Madame Bovary.” Tot aclarit, doncs.

Partit, doncs, de la falsedat de les memòries villalonguianes, m’he permès agafar-li part del títol. No amb l’ànim, déu me’n guard, d’aspirar a comparances, que sempre hi sortiria perdent, sinó perquè d’alguna manera el títol respon a la intenció d’aquestes meves reflexions, impressions, records… No són falses, si més no de manera volguda, però tampoc són memòries. Com podrien esser-ho, d’un desmemoriat de mena com un servidor. Mirau si ho sóc, mancat de memòria, que a l’hora de començar pel començament, volent-vos explicar on vaig néixer, he hagut de recórrer als records de familiars que hi eren presents. Direu que jo també hi era, però com si no.