pep rossello

Només volia recordar la proposta que fa una quinzena va llançar, des del seu blog, en Pep Torro. Reproduesc el seu post:

“torro | 12 Novembre, 2007 16:17

“Faig una proposta.

“Propòs per dissabte dia 1 de desembre 2007, 24h. en català:

“Que tots els catalanoparlants que es troben en territori de parla catalana, durant tot un dia de 24h., no facin servir altra llengua que la catalana per comunicar-se amb qui sigui.

“Seria interessant sols per saber el que passaria, quines conseqüències tendria.

“És clar que això té els seus inconvenients i no és del tot posible. Per exemple: una empresa que contacta amb clients de l'estranger. No parlarà català amb un client anglès. No aniria bé.

“Però en el dia a dia, com aturar-se a una benzinera; "ple de noranta vuit, si es plau" i et contestan; "perdón, ¿como dice?". O al Corte Ingles; "volia un rellotge que vagui sense pila, automàtic o amb corda" –"perdón, ¿como dice?". Etc, etc.....”

“Això si, no l'hi parleu català a la guardia civil, les conseqüències podrien ser desmesurades.”

Particularment, ja us dic ara que no és una empresa fàcil, per més que jo hi esmerçaré esforços. Un exemple recent, que vaig patir com a protagonista.

Escenari, el supermercat ‘Caprabo’ del carrer General Ricardo Ortega, al barri de Foners de Palma. En dic el nom perquè no és del tot anecdòtic: ‘Caprabo’ és una empresa que, fins fa dos dies, era de capital íntegrament català; que etiqueta els seus productos propis i retola els cartells indicatius en català…

Vaig anar-hi un capvespre d’aquest setmana, a comprar-hi quatre coses. Em vaig acostar a la xarcuteria, per tal de comprar formatge mallorquí, semi curat. Vaig saludar l’encarregada, “bon dia”, que em va contestar educadament: “buenas tardes, ¿qué le pongo?”. Vaig indicar-li la peça que m’agradava, i seguint la línia imaginària que traçava el meu índex cap al formatge, no hi va haver cap dubte del que jo volia.

Però la cosa s’havia de complicar. “¿Cuánto le pongo?”, va voler saber. “Me’n posi un quart de peça”. No em va replicar però, en veure per on es disposava a tallar, vaig veure que no m’havia entès…o no sabia què és un quart. “Perdoni, però no, me’n posi una mica més”, vaig pretendre aclarir i, és clar, ho vaig embullar més. Quan vaig veure que el ganivet començava a ballar indecís, ara cap aquí, ara cap allà, vaig claudicar: “No, mire, póngame exactamente un cuarto de la pieza”. Ello m’ho va explicar: “Es que no le había entendido”. Jo ja me n’havia adonat. Em va embolicar el formatge i vaig plegar: se m’havia passat pel cap demanar-li cent-cinquanta grams de pernil cuit, però me’n vaig afluixar.

Uep, tampoc no vull desanimar ningú, Jo, dissabte, insistiré, a veure si hi ha més sort. Ja ens ho contarem, si voleu.

Suposo que, a hores d’ara, tots els bloguistes i lectors de blogs habituals, ja s’hauran fet una idea sobre el debat que aquests dies omple posts i comentaris, el de la constitució o no d’una candidatura nacional per a les eleccions generals de l’any que ve, i el paper que hi han de jugar els diferents partits (tret, és clar, del PP i el PSOE, que no hi tenen res a dir).

Avui mateix han aparegut dos articles prou aclaridors de les dues posicions que, de moment, sembla que estan en debat. El ‘Manual bàsic per a les eleccions generals’ d’Eberhard Grosske ha tingut immediata resposta de Jordi Lliteres, amb la seva ‘Anàlisi de l’escrit del Sr. Grosske, sobre les Eleccions Generals’, que segueix en la línia d’una anterior ‘Resposta a URXELLA en relació a les generals’ (23/XI/07). Tot plegat queden prou definides les posicions inicials.

Jo volia, emperò, referir-me a un efecte col·lateral d’aquest intercanvi de posts, perquè d’alguna manera m’afecta directament. A mi i a bastanta més gent.

Un comentari a l’article de Grosske es limita a reproduir el text d’un escrit de suport que un grup d’escriptors i periodistes vam signar, abans de les eleccions locals, en favor del Bloc per Mallorca.

Voldria, en primer lloc, manifestar la meva indignació perquè, des del més flagrant anonimat, algú –m’imagino qui– manipuli amb intencions clarament partidistes, un text que tenia el seu sentit en el moment d’esser signat, però no necessàriament en cap altre. Era i és prou breu i clar que en ell mateix ho deia tot: “Els sotasignants, preocupats per la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país, i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca, manifestam el nostre suport a la candidatura Bloc per Mallorca com instrument de canvi en positiu a favor de la nostra llengua i cultura.” I prou.

Jo he opinat sobre la polèmica i, sobretot, he manifestat els meus dubtes davant una alternativa complexe. Només tinc clar que els eixos esquerra-dreta i sobiranisme-nacionalisme no mantenen el mateix equilibri en unes eleccions autonòmiques que en unes generals: al cap i a la fi, l’objectiu final de les primeres és governar el país; el de les segones, tenir una veu pròpia al Parlament espanyol.

És per això que avui encara no tinc clar el meu suport a cap bloc i, repetesc, m’indigna que algú faci servir el meu nom sense que jo hagi pogut dir la meva. Quedi, doncs, aclarit que un servidor avui no estic amb el Bloc per Mallorca, i ja decidiré en ser l’hora amb qui estic i, lògicament, també decidiré si em ve de gustar fer-ho saber a qualcú.

Les primeres lletres me les varen ensenyar les monges. L’escola de les Germanes de la Caritat s’alçava en els terrenys de Ca’n Domenge, tocant els límits que nosaltres havíem posat al Camp Redó, a la banda dreta de General Riera. L’escola, realment, era per a nines; però els nins hi anàvem durant els anys de parvularis, fins a fer-ne sis: aleshores, moltes famílies aprofitaven per fer-nos fer la Primera Comunió i cap a un altre centre s’ha dit.

Només recordo el nom i les imatges borroses de dues de les 'hermanas'. La primera que vaig tenir fou sor Antònia, una dona gran i grassoneta, que realment el que feia era poc més que tenir cura de nosaltres durant unes hores. Sor Margalida, alta i magre, gairebé eixuta, ja se’n va cuidar d’ensenyar-nos de lletra. Vam aprendre a llegir i a escriure amb lletra rodona i ben clara, en ratlles ben dretes: "mi mamá me mima, yo amo a mi mamá"… Fruit d’aquells anys m’ha quedat una lletra prou clara i bona d’entendre.

L’any 1964 em va tocar de fer la primera comunió. Durant molts mesos, juntament amb la resta de companys que havíem arribat a l’edat preceptiva –només un nin i un nombre indeterminat de nines–, vam assistir a les classes d’Història Sagrada. Ens les impartia un mossèn, de qui crec recordar que es deia Joan –'don Juan', per ser precís– i que ens feia molt respecte, amb la seva sotana negra i les seves constants referències al pecat i a l’infern. Trobo que del cel en parlava poc.

Les monges van aportar un curiós complement a la nostra formació prèvia al combregar: ens van ensenyar com confesar-nos. Està clar que a la nostra edat no teníem prou clar el que era pecat i el que no: les 'hermanas', doncs, ens van fer aprendre gairebé de memòria un llistat d’aquelles malifetes que es suposava corresponient a la nostra edat i podien ser mereixedores de penitència i absolució: he desobeït, he fet enfadar la mare i li he dit mentides, m’he barallat amb la meva germana… He de dir que aquest pecaminós clixé el vaig fer servir durant bastants anys: només record haver-hi afegit, quan vaig trobar que era l’hora, el delicte de tenir 'pensamientos impuros'. Quan, en aquest terreny, vaig passar dels pensaments als fets, ni que fos sense cap còmplice, vaig deixar d’anar a confesar-me.

Va arribar, així doncs, el moment de començar els estudis primaris. L’elecció de centre escolar no havia de plantejar cap dubte: el Col·legi Manjón era a tres o quatre carrers de ca nostra, hi podia anar tot sol des del primer dia, sense cap carretera ni tan sols carrer ample que haver de travessar. Era un col·legi privat però molt econòmic, si no gratuït, i els seus programes educatius estaven a l’empara de l’Institut Ramon Llull, que era on hauríem d’anar a examinar-nos cada final de curs, en arribar al batxillerat.

Però les coses es van tombar per allà on jo menys esperava. Un camí acadèmic que estava pensat a llarg termini i per anar ben dret, es va embullar des d’un bon principi, per raons del tot alienes a les meves intencions.

Aquest cap de setmana, el poble de Lloseta ha acollit un primer Festival de Novel·la Negra, una iniciativa de l’escriptor i periodista Sebastià Bennàssar, que ha sabut remoure cel i terra per aconseguir col·laboracions i suports per dur endavant el projecte.

‘Lloseta Negra’ han estat tres jornades intenses de debat, de divendres capvespre fins al migdia de diumenge, amb diverses taules rodones, la projecció del documental sobre el llibre ‘Tor' de Carles Porta, i un senzill homenatge a Maria Antònia Oliver.

He de reconèixer que, quan vaig tenir notícia del festival, em va venir molt de nou. És una mica sorprenent que a Mallorca, una terra on mai no s’ha fet cas a una literatura de la qual sóc aficionat d’antic, amb només vuit mesos de diferència hàgim tingut dues convocatòries semblants. He recordat que a principis de març, a la llibreria ‘Literanta’ de Palma, es va celebrar una setmana de literatura negre d’autors mallorquins; no sé tan sols i tenia voluntat de pervivència però, insistesc, m’ha sorprès una segona convocatòria.

Només vaig poder anar personalment a la sessió de divendres, acompanyant Antoni Serra, que havia de participar en una taula rodona amb Teresa Solana, una autora per a mi desconeguda, però de la qual m’he proposat llegir les seves dues úniques novel·les: ‘Un crim imperfecte’ i ‘Drecera al paradís’.

El títol inicial de la taula, “Mallorca i Barcelona com a escenaris de novel·la negra", no va servir per a limitar les disertacions dels dos autors; de fet, jo diria que des d’un bon principi van deixar-lo de banda.

De les diverses reflexions o, senzillament, propostes de debat, que vaig quedar amb dues, prou lligades i plantejades al temps per Lozano: la incorporació del bilingüisme català-castellà com a recurs de credibilitat; i l’ús de variants col·loquials, allunyades de l’estandart, amb el mateix objectiu. No sé què em va fer realment por: si la defensa del registre col·loquial, o que el col·loquial fos el barceloní, que és a parer meu el més lleig de tots els possibles.

L’acte d’homenatge a Maria Antònia Oliver, que hi era present, es va centrar en una xerrada de Margarita Aritzeta, una anàlisi força encertada i necessàriament no intensiva de la narrativa de la manacorina. Després, Anna i Joana Cortils van fer una lectura dramatitzada, sobretot dels textos protagonitzats per Lònia Guiu, amb acompanyament musical de Josep Gomis. Servidor no sóc molt amic de que em llegeixin les novel·les, però l’acte que resultar simpàtic.

I acabàrem sopant en companyia d’aquests intervinents, a més del director general de Cultura, Pere-Joan Martorell, que exercia de regidor de l’Ajuntament llosetí. Un plaer sentir Pau Vidal, un altre autor novell, que ha creat un investigador que és, en realitat, un filòleg; o a Paco Camarasa, encarregat de la llibreria ‘Negra y Criminal’ i comissari de BCNegra. O sentir les batalletes dels dos col·legues d’Ofèlia Dracs, Serra i Aritzeta, vells activistes –ell molt més vell que ella– d’una manera de fer i entendre la literatura que avui no té gaire bona premsa.

Fins ara, i enfront de la imatge de contradiccions i desencontres, d’estira-i-arronses, que ofererixen els partits que integren el govern Antich, el pacte de govern de l’Ajuntament de Palma ha semblat un equip cohesionat en les seves polítiques. Fins que dijous passat vam saber que la batlessa rectificava una de les seves regidores.

Em va sorprendre que aquesta primera topada es produís entre Aina Calvo i Nanda Ramon, dues dones que han generat, cadascuna des del seu racó, unes bones expectatives.

Més em va soprendre, emperò, que el motiu de desacord tingués a veure amb la gestió d’Es Baluard, perquè em consta que, des de sempre, tots els partits polítics, tots, han estat d’acord; d’acord, vull dir, amb el que digui l’amo del museu de Sant Pere.

Em fa l’efecte que el problema, pel que fa al cessament d’Uberquoi, és un problema de comunicació. És a dir, que és Aina Calvo qui es comunica amb Pere Serra i Nanda Ramon va donar per fet el canvi sense esperar a saber que li havia de comunicar l’editor a la batlessa.

En definitiva, ara ja sabem que Aina Calvo ha entès ben aviat qui comanda al Baluard. I, ja que hi era, la batlessa ha après com s’ha de portar la política informativa del museu públic: d’amagatotis, tot esperant el que vulguin dir els seus mitjans oficials. És a dir, els del Grupo Serra.

Avui capvespre, tot just fa mitja hora, he parlat amb l’escultor i pintor Miquel Morell. Després de llegir l’article que li va dedicar Biel Florit, fent referència a un altre, previ, de Bartomeu Fiol, vaig anar per feines sense pensar-m’hi gens.

Com li he dit al vell amic, avui Internet ens posa les coses molt fàcils; vaig localitzar la residència d’Albacete on Miquel s’està des de fa uns mesos i, per començar, els vaig enviar un correu electrònic. Avui matí, he rebut la resposta de la directora, Mª Dolores, on me comentava que li havia fet arribar i que Miquel s’havia mostrat encantat de rebre’l.

I avui capvespre hem parlat per teléfon devers deus minuts. Tot d’una he reconegut la seva veu, clara i pregona, però sempre en un to suau, sense aldarulls. Sortosament, ell m’ha recordat, tot i que m’ubicava a ‘Ultima Hora’, d’on vaig sortit fa denou anys; però allà va ser, certament, ons ens vam relacionar.

He trobat que, als 84 anys ja fets, té el cap ben clar, se’n recorda dels amics i coneguts mallorquins…, del Camp Redó, on vivia amb sa mare, just davant l’escola on jo vaig fer el primer batxiller.

Ell m’ha confesat que físicament no es troba gaire fi, que les cames no li responen com ell voldria. Però no se’l veu desanimat: segueix dibuixant, “el mes passat vaig omplir un bloc de 120 fulls”. Se queixa, emperò, de no tenir un lloc tranquil per fer feina, “ hauria de tenir un talleret, o un racó”, amb tranquilitat, una mica allunyat del xivarri habitual d’una residència d’ancians on, me contava, “hi ha de tot: un que ja ha perdut el cap, l’altre que s’enyora i es lamenta…”

Només he notat que plorava una mica –en Miquel sempre ha estat de llàgrima fàcil– quan m’ha demanat per mon pare i li he hagut de dir que va morir fa un any i mig, si fa no fa. M’ha recordat que havien estat veïnats al Camp Redó, “erem molts amics”.

Hem quedat que ara que l’he localitzat, li telefonaré de tant en tant. En haver penjat he tornat connectar-me a Google, per veure com anam de comunicacions des de Palma a Albacete.

Ahir, com gairebé cada dimecres, dinava a Ca'n Reus amb un grupet de cinèfils compulsius (Jaume Vidal, Toni Figuera, Maties Oliver, Antoni Serra), i bona part de la conversa anava, per tant de cinema, d'estrenes, de clàssics, de gustos i preferències…

En un moment donat, record que discutíem si Ventura Pons era viu o mort, se'm va ocorrer fer el comentari: "Anau amb compte, que qui se'ns morirà un dia d'aquests serà en Fernando Fernán Gómez", recordant que feia només un dia que l'havien hagut de traslladar a la planta d'oncologia de l'hospital on feia un mes que estava ingressat. Mai no n'havia d'haver parlat!

A mitjan capvespre, en arribar a ca nostra, les edicions digitals dels diaris ja duien la notícia del traspàs de l'actor, director, escriptor… Em van passa per davant els nombrosos papers que ens havien emocionat, el mestratge no només artístic sinó vital, la injustícia que molts vàrem cometre durant molt de temps, menystenint la seva tasca cinematogràfica durant el franquisme perquè no enteníem res…

Descansi, doncs, en pau, que a nosaltres sempre ens quedarà la seva immensa obra.

El 20 de novembre de 1975, servidor feia feina al diari ‘Baleares’. Feia poc més d’un mes que havia rebut el meu nomenament d’ajudant de redacció, signat a Madrid per R. Gamazo Rico, director del Departamento de Prensa de la Delegación Nacional de Prensa y Radio del Movimiento. En realitat, però, ja feia tres mesos que havia començar a la redacció, gràcies al padrinatge del veterà Jesús Cor i per fer-li un favor a mon pare.

Tanmateix, la cosa no va passar del mes de desembre, perqué el director del diario va fer un informe negatiu: Antonio Pizá, sí l’Antonio Pizá que tots pensau, va trobar que servidor no tenia vocació i que mai no serviria per fer de periodista. Trenta-dos anys després, alguna vegada penso que potser tenia raó i que me n’he sortit ves a saber per quina inexplicable raó.

Tornem, emperó al 20 de novembre. Des dels començament, servidor havia compaginat la feina de carrer –entrevistes, reportatges– amb la de taula, fent feina amb aquells antics teletips de paper embolicat, que havies de puntuar, corretgir, retallar... A més, des de començaments de mes, d’ençà que es va veure que la malaltia de Franco ja no tenia tornada enrere, s’havien establit torns de guardia, per estar pendents de la noticia de forma permanent.

La nit del 19 al 20 de novembre, com cada dia, en acabar el meu jornal, em quedava a la redacció fins devers les dues de la matinada, pendent dels teletips, de la ràdio..., de la notícia. En arribar l’hora, com cada dia, vaig plegar i vaig partir cap a ca nostra, on ma mare devia passar una penada, com quasi sempre: no li feia cap gràcia que jo fos pel món a aquelles hores, amb ‘només’ disset anys.

L’endemà, a mig matí, ma mare em va despertar i em duia el diari: era una tercera edició amb la notícia i primeres repercussions de la mort del dictador. Crec que la pobra dona no va entendre perquè em possava a plorar: potser va pensar, fins i tot, que ho feia pel difunt; no podia copsar que era només ràbia. Aquell dia vaig aprendre com es sentia un periodista que s’havia perdut una notícia com aquella després d’haver-la tin gut a tocar dels dits: només per dues hores de diferència. No seria, tanmateix, la darrera frustració però poques m’han afectant tant.

Avui s’ha presentat en societat –acceptam blogosfera com a societat– un col·lectiu que s’anomena Unitat Nacional. Ho ha fet amb una web del mateix nom, i amb un primer post que ha trencat estadístiques dels més comentats. Pels qui no hi heu accedit encara, cinc cèntims de la presentació que aporten:

“Unitat Nacional neix amb la vocació d’aconseguir la unitat dels diferents partits de les Illes Balears cara a les properes eleccions generals del 9 de març. Les Illes Balears no han tingut mai veu a les corts espanyoles, on decideixen què hem de fer i com ho hem de fer. Aquest blog preten conscienciar els dirigents i militants dels partits polítics regionalistes, nacionalistes i independentistes, a més d’aquells partits locals independents, de la necessitat d’un gran pacte entre els partits que tenen com a marc d’actuació les Illes Balears. Perquè sentin la nostra veu.”

Ja veieu que el tema que planteja no és nou: de fet, respon essencialment a la proposta llançada fa unes setmanes per Entesa per Mallorca, i que ja té el vist i plau inicial d’ERC. La novetat de la web rau en el fet que, fins ara, aquest debat s’havia mogut entre els partits, els seus dirigents, i molts particular que hi han volgut dir la seva.

Unitat Nacional, en canvi i si ens el hem de creure, és un col·lectiu suprapartidista que aposta per la coalició nacionalista. Val a dir, per cert, que el nomet d’Unitat Nacional, tot i estar en català, no em sona gens bé: sobretot, avui precisament. Però vaja, deixem-ho estar.

Tanmateix, el propòsit d’UN topa amb els entrebancs que ja coneixem: bàsicament, Esquerra Unida-Verds i Unió Mallorquina. Cap de les dues formacions tenen massa gana d’anar plegades a unes eleccions, i la presència d’una o altra és la que polaritza el debat entre la resta de grups. Es pot fer un bloc progressista sense EU-V i amb UM? S’entendria un bloc nacional amb EU-V i sense UM? És EU un partit nacionalista, o en tenim prou amb el seu declarat federalisme? És UM un partit progressista, amb el centrisme que proclama ens donam per satisfets, tot i el seu historial amb el PP i els afers administratius pocs clars, són al jutjat, que ha protagonitzat?

La cosa no serà fàcil. I em temo que, un altre cop, entre tots frustrarem les possibilitats que el Congrés s’aixequi una veu pròpia. Que no ho seran, no ho han estat mai, les del PP ni les del PSOE: mira, en això segurament tots ens posaríem d’acord.

El jutge de l’Audiència Nacional espanyola ha condemnat avui Jaume Roure i Enric Stern, tot considerant-los autors de sengles delictes d’injúria a la Corona espanyola. La sentència els imposa una multa de 2700 euros a cadascun, rebaixant notablement la petició fiscal, que inicialmente demanava una pena de presó.

La sentència, tanmateix, és el que menys interessa del judici que es va celebrar ahir mateix. Crida molt més l’atenció, per exemple, el mateix fet que el judici s’hagi celebrat només dos mesos i una setmana de la cremada dels retrats dels reis Borbons, a Girona. Aquesta rapidesa, que ja es va notar en el judici dels autors de la portada d’‘El Papus’, és malauradament inhabitual en el sistema jurídic espanyol i res no fa pensar que es degui a una especial atenció vers els processats: més aviat sembla que hi ha hagut una expressa voluntat en tancar aviat uns afers molestos per a la família reial.

El judici ens ha deixat dues imatges, dues sensacions força diferentes. Per una banda, el coratge de Jaume i Enric, que en cap moment van negar els fets, que van definir com a protesta simbòlica i pacífica contra el cap d’un Estat que consideren invasor del seu país. No sé si molts independentistes i/o nacionalistes amc càrrec públic haurien gosat mantenir una actitud tan digna.

Aquesta dignitat és major si tenim en compte que els dos joves es van entestar, i ho van aconseguir, en declarar en català. A Madrid, no ho oblidem.

I, en aquest punt, cal prendre de la postura de jutge de l’Audiència, del tot despectiva vers el català. Va tenir els sants dellons d’argumentar que qualsevol ciutada de trenta anys coneix i parla perfectament el castella i que, per tant, era fora de lloc la pretensió dels processats. Ja se sap, el català és per a la cuina.

Encara, intentant argumentar jurídicament la seva negativa, la va espifiar en voler justificar-la en el fet que el català no és idioma cooficial “en esta comunidad”. Sembla que se li’n va anar l’olla i va oblidar que l’Audiència Nacional no respon a criteris de territorialitat.

No sé, en definitiva, si cal prendre’ns la sentència com una victòria, si més no pírrica. Però alguna cosa em diu que no, mentre fets com els de Girona siguin titllats de delectius, i mentre hi hagi magistrats que donin aquestes mostres de despreci cap el català i cap a tots els catalanoparlants, cap a tots nosaltres.