pep rossello

“T’he conegut sempre igual com ara,

els cabells blancs, la bondat a la cara,

els llavis fins dibuixant un somriure

d’amic, company, conscient del perill.”

Mai no vaig conéixer Gregorio López Raimundo, però en saber ja ahir dissabte, a la nit, la notícia de la seva mort, vaig pensar que cada cop ens resten menys referents històrics vius.

Mai no he estat comunista –sovint alguns em consideraren company de viatge, per bé i per mal–, però sempre he mantingut un enorme respecte per les seves figures històriques (Ibarruri, Carrillo, Gayà , Bosch…) perquè durant molts anys van haver de mantenir, gairebé en solitari, el caliu de la lluita contra la dictadura. I ho van saber fer. Era el que millor feien; això es va veure, tristement, amb l’adveniment del sistema democràtic.

Mai no oblidaré la imatge, a la televisió, de López Raimundo en el Congrés dels Diputats, o pels carrers de Barcelona, amb la seva companya Teresa Pàmies.

Mai deixaré de pensar que sempre va actuar d’acord amb el que pensava, fins al punt d’allunyar-se del PSUC, el seu partit de tota la vida.

Mai deixaré de taral·lejar els versos de Raimon:

“No m’he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d’home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Una mica més del vint per cent de la població de les Balears és analfabeta. I això, si ens atenim a la definició estricta d’analfabet com aquell que no sap de llegir; si parlam de coneixements d’escriptura, la xifra de ciutadans que no saben escriure el català ascendeix fins al 53,1 per cent. No tinc dades per establir taules comparatives, però la sensació que aquests nombres em produeixen és de preocupació.

El ‘Diario de Mallorca’ recollia, a l’edició d’avui, algunes de les dades referides a les Illes Balears i incluïdes a l’estudi ‘Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segleXXI’, presentades pel Govern autonòmica i referides a 2004.

La directora general de Política Lingüística de la conselleria d’Educació, Margalida Tous, en fa una valoració en general positiva. Ja és sabut que les dades estadístiques sovint poden ser interpretades a partir de la bajanada aquesta de l’ampolla mig plena o mig buida. Margalida Tous considera que el català és una llengua “molt viva”, perquè un 74,6% de la població el sap parlar, i un 93% l’entén; però aquestes xifres no s’adiuen amb la realitat de l’ús de l’idioma: és ben preocupant que un vuitant per cent del jovent estigui capacitat per fer servir el català, però només ho fa un 35,2 per cert. A més a més, els joves són els que més convinçuts estan que de que cada cop es parlarà menys el català.

Després de tants anys d’autonomia, de cooficialitat, de llei de normalització, d’ensenyament en català, resulta sorprenent que el català està envellint com a idioma d’ús prioritari. Les dades de l’estudi són clares: entre els ciutadans majors de 64 anys, el nombre d’usuaris a l’àmbit familiar és superior al 65 per cent; però aquests percentatges van baixant a mesura que ho fa l’edat; així, entre els 15 i els 29 anys, només un 31,8% fan servir el català de forma prioritària a ca seva.

Més dades preocupants. L’ús del català minva proporcionalment a l’augment del nivell de formació; entre els universitaris, el percentatge no arriba al 42 per cent i, en canvi, els ciutadans sense estudis que es decanten pel català son un 51,6 per cent.

L’estudi no aporta una xifra concreta, però reconeix que és habitual que el catalanoparlant tombi de llengua si es troba amb algú que parla un altre idioma, per molt que pugui entendre el nostre. És la trista consideració que s’extreu d’un comentari del ciclista bunyolí Toni Colom: “Nunca mantengo una conversación en mallorquín cuando mi interlocutor se me dirige en castellano, aunque me entienda. Creo que es de mala educación.” És només un exemple aportat pel diari i, supòs, convenientment traduït d’una conversa inicialment en català.

En definitiva, podem concloure a parer meu que totes aquestes dades no són les d’un país amb idioma propi oficial; són dades d’un país sense estat, on només plantejar l’obligatorietat de conéixer i usar l’idioma propi és considerat sinònim d’autoritarisme, de xenofòbia, de nacionalisme excloent, d’anticonstitucional…, perquè, en definitiva, “estamos en España”.

Deixem, doncs, que el PP i el Círculo Balear –es diu així?– segueixen escampant que l’espanyol està en perill a les Baleares; deixem que els governs progessistes segueixen possant-hi pegats i ja veureu com, amb només una generació més que s’eduqui en un sistema d’immersió lingüística a l’escola, el català se n’haura anat en orris.

Mon pare era fill únic. Ho fou, si més no, fins que servidor vaig tenir devers tretze anys. A ca nostra no se’n parlava gaire, de la família del padrí Pep, que s’havia mort mesos abans de les noces dels pares; de fet, sempre em varen contar que se casaren de dol i que no hi va haver més viatge que uns dies al monestiri de Lluc.

De la padrina Margalida, en coneixíem una germana, la tia Àngela, l’única amb qui tenia una relació que se‘n podia dir cordial, i que vivia a Palma, al carrer dels Reis Catòlics, amb el seu espòs, l’oncle Julià, i dues filles, na Coloma i na Maria. La cosina major de món pare, na Coloma, de qui record que pintava amb molt de gust, va morir molt jove.

El pare també tenia d’altres parents per part de mare, que tenien una cama –o totes dues i, en tot cas, terres i casa– a Campanet. Eren ties i cosines, no ho sé del cert, perquè tampoc mai no ens hi vàrem fer massa. Sí tinc molt present la meva tia Noreta, que vivia amb sa mare al carrer de la Protectora, on tenien obert un estanc i papereria; la visita a l’establiment era obligada dos pics a l’any: en començar el curs escolar, per comprar-hi les plaguetes i el paper blau que mon pare feia servir per folrar els llibres de text –aleshores es podien fer servir d’un curs per l’altre, no com ara–, i abans de Nadal, per comprar el paper que els Reis farien servir per embolicar els seus presents –mai no vaig copsar el contrasentit de comprar nosaltres aquells fulls de colorins i dibuixos, ni vaig qüestionar com els feien arribar als mags d’Orient.

Mon pare era, doncs, fill únic; si més no, fins que servidor vaig tenir devers tretze anys. Un bon dia, es va presentar al Camp Redó una senyora de mitja edat, ben mudada, demanant pel pare, que en aquell moment devia ser a la feina. La senyora ens va dir que era germana de món, que li féssim el favor de dir-li que havia vingut a veure’l la seva germana Maria, i que li telefonàs a un nombre que ens va deixar, que necessitava parlar amb ell amb una certa urgència.

Suposo que deguérem restar de pedra; no recordo si ma mare n’estava al cas, d’aquella germana, però imagino que sí. Aleshores, mon pare es va sentir obligat a contar-nos-ne la història, per més que nosaltres no erem més que uns marrecs que potser no l’entendríem del tot. En qualsevol cas, una cosa va quedar prou clara des d’aquell moment: el pare mai no havia estat fill únic.

Quan el padri Pep Rosselló es va casar amb la padrina Margalida Ramis, era vidu i pare de tres filles i un fill del primer matrimoni. Així resultava que ens compareixien una tia Margalida, una tia Maria i un oncle Arnau, que aquest, a més a més, vivia a Caracas, on s’havia casat i format la seva pròpia família; vaja, que teníem també uns cosins veneçolans. La tercera germana, Magdalena, havia viscut sempre a l'Argentina i tan sols no la vaig arribar a conéixer mai.

En esdevenir vidu el padrí, la família de la difunta va trigar poc a plantejar-li que els fills, encara nins, havien de menester una altra mare; a més a més, ja havien decidit que el paper li escaia a una germana de la morta. Però el padrí no s’hi va avenir i no sé amb quines arts –no devia ser massa complicat: tres infants, un pare sol– li van prendre la pàtria potestat dels fills, que passaren a viure amb la família materna. I a ca nostra, mai no se n’havia parlat d’aquest afer.

¿Com s’explicava, a tot això, que quan mon pare ja anava per la quarentena, fessin acte de presència les germanes, que mai no n’havien volgut saber res? Per què no ho havien fet abans? I, sobre tot, a què treia cap que ho fessin aleshores? Ben aviat n’esbrinaríem els motius.

No eren, certament, les germanes les que estaven interessades en conéixer món pare, sinó una tia seva. La tia Maria era, si jo ho vaig entendre bé aleshores i la memòria no em falla avui, germana del padri Pep –una altra parenta de la què mai no n’havia sentit parlar–, una dona ja gran, sense fills, a la qual a la vellesa li havia revengut que volia conéixer el seu nebot Jaume.

Era fàcil pensar, doncs, que a aquella doneta –en realitat, una donassa– li havia entrat una sobtada enyorança, potser fins i tot un punt de penediment pel tracte que havien dispensat al seu germà… Aviat, emperò, fins i tot jo, un jovenel·lo sense malícia, ben aviat vaig entendre que els motius de la tia Maria eren prou més egoistes. Era, certament, una dona poc agradosa, sempre malhumorada, sense família pròpia, amb un petit nucli d’amics i coneguts als quals se’ls veia de lluny les intencions…, i una dona amb un cert capital.

El que la tia Maria cercava arreu, en definitiva, era companyia i, sobretot, algú que li tengués cura en aquells que havien de ser els seus darrers anys. Mon pare, molt més que jo, la va clissar tot d’una i va restar a l’aguait, esperant per on li sortiria.

La proposta era clara. La tia volia comprar tres pisos a una mateixa finca: un per a ella, un altra per la neboda fadrina, i un tercer per a món pare. En el ben entès que, a canvi, es tractava d’estar per ella. Mon pare si resistia, deia que no volia que ma mare fes de criada de ningú; tanmateix va ser ella, ma mare, la qua li va fer veure la conveniència del tracte, que ens permetria entre d’altres coses deixar la casa del Camp Redó, quan el propietari ja començava a collar mon pare amb les seves exigències.

Així va ser com es succeïren un grapat de mesos de relacions amb la nova família: visites gairebé setmanals a la tia vella, anades a ca les ties joves, nous cosins…, fins i tot una visita des de més enllà de l’Atlàntic, que ens permeté conéixer l’oncle Arnau i la seva família veneçolana.

La germana gran mon pare, de nom Margalida, estava casada amb un professor, Joan Bibiloni, i tenien u fill i dues filles, de les quals només una, la petita, Maragalida també, em va cridar l’atenció, potser perquè era si fa no fa de la meva edat i perquè la vaig trobar ben maca. Sobretot quan, un parell d’anys després, la vaig tonar a topar a la Universitat.

Encara va passar més d’un any fins que la nova casa va ser una realitat i, de fet, la tia Maria no va ser a temps de gaudir-ne.

Però així va ser com la nostra família va deixar el Camp Redó, tot coincidint amb el meu ingrés a l’Institut Ramon Llull, l’Institut per excel·lència. Ara, emperò, m’he avançat més que no volia en el transcórrer cronològic d’aquestes falses memòries.

Aquests darrers mesos, en diversos debats suscitats per l’anomenada llei de la memòria històrica, he sentit a dir en algunes ocasions que un dels problemes de la memòria històrica és que no és història, memòria col·lectiva, sinó memòria individual, o si més no un conjunt de memòries personals. Jo no sé si això és un problema, però sí sé del cert que a casa nostra en tenim alguns exemples ben pregons.

Mirau, a tall d’exemple, el blog de Miquel López Crespí, que ell titula com a Memòria Històrica, i jo en diria, memòria no només personal sinó egocèntrica. Si teniu la paciència de llegir-lo –el trobareu arreu–, entendreu que res no s’ha fet, escrit o dit durant els anys de lluita antifranquista o durant la transició democràtica, que l’escriptor pobler no hi hagi tingut un paper destacat.

Mai no n’he fet massa cas, però avui m’ha soprès, a la pàgina principal del Blog de BalearWeb, el títol d’un post de López Crespí: “Per servar la memòria de Llompart”. Sorprenentment, el títol reprodueix exactament el d’un article que servidor vaig publicar el maig de 1994, al qual faig referència al darrer article del meu propi blog, que a la vegada reprodueix el ‘Mecanoscrit’ que avui mateix he publicat a ‘Diario de Mallorca’.

La lògica m’ha fet pensar, beneit de mi, que Miquel López hauria comentat d’alguna manera el meu escrit. Pots pensar! En la seva línia permanent d’autoplagiar-se, el pobler no fa sinó tornar a transcriure dos textos seus, de fa un parell d’anys, referits això sí a la figura de Llompart.

Res no diu, en canvi, de Baltasar Porcel ni de l’afer que justificava el comentari d’un servidor. Encara em pregunto, doncs, a què ha vingut el post de López Crespí, sense citar fonts ni crèdits.

Primavera de 1994. En ocasió de la publicació de la novel·la de Baltasar Porcel ‘Lola i els peixos morts’, servidor vaig ser involuntari coprotagonista d’una breu polèmica casolana, que aquests dies m’ha vingut a la memòria per raons que més envant explicaré.

Aquell mes de maig, Porcel va voler presentar la novel·la a Palma i, setmanes abans de la data prevista, vaig rebre la seva telefonada des de Barcelona, demanant-me si voldria participar a l’acte, juntament amb Camilo José Cela Conde i Basilio Baltasar. Ja aleshores vaig escriure que m’havia sorprès la proposta, però que vaig acceptar la invitació convinçut que havia sorgit d’alguns dels altres dos presentadors, amb els quals m’unia i m’uneix una excel·lent relació.

Quan va ser l’hora de la presentació, concretament un dia abans de l’acte, previst a la seu de la Fundació ‘la Caixa’, Baltasar Porcel va reunir al Gran Hotel de Palma un grup de periodistes locals, per convidar-los a dinar i presentar-los prèviament l’obra. I allà va ser on va esclafir la controvèrsia.

Davant una pregunta genèrica d’un periodista, sobre el moment de la literatura catalana a Mallorca, l’escriptor andritxol ho va fer venir bé per envestir la persona i l’obra de Josep M. Llompart, mort només un any abans. Record perfectament que Porcel va amollar que era “un poeta de tercera fila” que mai no havia escrit més de dos o tres poemes que valguessin la pena; que tots els guardona que havia rebut –Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de la Crítica, entre d’altres–, no eren més que un “pagament polític” per la seva permanent –l’adjectiu és meu– defensa de la cultura catalana. Tot, en un to despectiu i groller que vàrem poder percebre clarament els presents a la reunió.

Finalment, la meva decisió va ser no participar a l’acte de presentació, i ho vaig explicar en un article que aquest mateix diari va publicar, el 12 de maig de 1994, sota el títol ‘Per servar la memòria de Llompart’. Hi explicava els fets i les meves raons, que volia argumentar des d’una posició ètica personal i cívica, entenent que, més enllà del seu dret a opinar el que volgués, en aquella ocasió la intervenció de Baltasar Porcel “va sonar excessivament a mesquina i calculada revenja: de fet, de cap altre escriptor, viu o mort, no va emetre unes desqualificacions tan barroeres i, per suposat, injustes i innecessàries.”

La presentació, obviament, va tenir lloc com estava prevista, amb la meva única absència. Vaig rebre nombroses manifestacions d’acord amb la meva positura, totes elles per cert en privat. Des de la seva tribuna periodística, el columnista Antonio Alemany va carregar contra un servidor, volent-me desqüalificar per “catalanista radical”; el mateix Porcel, aferrant-se als arguments d’Alemany, va aprofitar també la seva col·laboració a un diari local per menystenir-me a partir de la mateixa suposada adscripció ideològica. I tot plegat, en pocs dies ningú no en va parlar més.

Jo mateix gairebé no hi havia tornar pensar pus. Fins que fa una dies vaig llegir les diferentes cròniques dels actes de l’homenatge que a Palma s’ha retut a Baltasar Porcel. Que m’han semblat molt bé: no perdré ni cinc minuts per discutir els possibles valors literaris de la seva obra. Però sóc conscient que mai no em desdiré de la valoració moral que del personatge vaig fer tretze anys enrere. Només m’ha dolgut veure com alguns dels que es proclamaven amics corals de Pep Llompart, alguns d’aquells que em manifestaren la seva solidaritat, avui han anat de roda batuda per ser prop del perenne candidat al primer Nobel català de literatura. Bon profit a tots.

Publicat a DdM. ‘Mecanoscrit’, 17/11/2007

No em va fer l'efecte que la crida per apagar tots els llums durant cinc minuts, aquesta passada nit a les vuit, hagi estat molt exitosa, almenys pel que fa a Palma. He pujat al terrat de ca nostra i l'única fosca que he percebut ha estat la del cel, tapadot, anunciant la immediata tormenta, trons i llamps arreu. M'ha semblat que estaven a les fosques, tanmateix, la Seu, el castell de Bellver, un grapat de campanars d'esglesies properes…, vaja, organisme, entitats i edificis públics. El gran retol lluminós que Endesa manté encata damunt l'edifici de GESA estava, clar, ben il·luminat.

Està vist que aquestes solidaritat a cop de xiulet no ens motiven gaire. Si, a més a més, sents els especialistes en xarxes elèctriques que et diuen que aquestes apagades simultànies, amb els corresponents reinicis , poden fer mal bé el sistema i crear problemes més greu de subministrament , te'n lleven les poques ganes que poguessis tenir. No fos que ens quedàssim sense veure el capitol de "Cuéntame…"

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Les raons d'un rei

peprossello | 14 Novembre, 2007 01:22 | Compartir:

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

El 'Capità Tro' també…?

peprossello | 12 Novembre, 2007 21:19 | Compartir:

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Vint-i-quatres hores en català

peprossello | 12 Novembre, 2007 19:13 | Compartir:

General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

Per Sant Martí…

peprossello | 11 Novembre, 2007 23:30 | Compartir:

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)