pep rossello

Ma mare, Maria del Carme Bonaventura (això de Bonaventura era un nom de pila, i mai no va anar més enllà de la pica baptismal per arribar al registre civil), fou la tercera filla del matrimoni format per Josep Cuní i Francisca Vicens, els meus avis. El primogènit de la família fou Joaquim i la major de les filles, Catalina, que amb el temps esdevindria la meva padrina de fons; després de la mare, van néixer la tia Francisca i l’oncle Bartomeu, el ‘tío Tolo’ de la meva infantesa, avui l’únic que encara és en aquest món.

Els padrins vivien al barri de la Seu, al carrer de Sant Sebastià, amb els dos fills menors, encara fadrins, i dues tietes: la tia Catalina era una germana fadrina del padri Pep; la tia Eulàlia n’era pròpiament sa tia. La casa de Sant Sebastià estava distribuïda entre una planta baixa que no era ben bé una planta baixa i un pis, on bàsicament hi tenien els dormitoris.

La planta baixa del carrer de Sant Sebastià no era realment una planta baixa. Podríem dir que era un semisoterrani: des del carrer s’hi veien les finestres, que s’alçaven des del mateix terra; per ullar a través de les vidrieres no quedava més remei que acotar-se una mica. Per accedir a la casa calia davallar dos o tres escalons. La vivenda s’obria a una sala-menjador; a la dreta, una vidriera separava una habitació i, a l’enfront, hi havia la cuina i un minúscul excusat. Res més.

Ma mare i els seus germans van créixer, doncs, pels antics carrers del barri de la Seu: Sant Roc, Estudi General, Capiscolat, Deganat, plaça de l’Almoina, Almudaina, Zanglada… Sovint m’havia contat que tenien de veïnats la família Moll Marquès, i que durant molt temps els seus companys de joc eren els fills –les filles, sobretot– de l’insigne filòleg menorquí. Francesc de B. Moll recorda, efectivament, a ‘Els altres quaranta anys’, que la seva família va ocupar un primer pis al carrer de Sant Sebastià, des de la primavera de 1939 fins al febrer de 1955, que es va traslladar a la plaça d’Espanya. Ma mare parlava amb admiració de ‘don Francesc’: mai no se’n va poder avenir que aquell homenet parlàs set llengües.

Quan jo era menut anàvem a dinar a ca’ls padrins gairebé cada diumenge; amb el temps vaig arribar a la conclusió que no era només una qüestió de relació fraternal, sinó una manera d’estirar el sou de món pare. A mitjan matí, agafàvem a General Riera l’autobús que baixava de Cas Capiscol i ens deixava a la Porta de Sant Antoni. Des d’allà era una passejada: pel carrer del Sindicat cap a Cort, passant pel carrer de Colom –amb una aturada obligada al Forn dels Paners, a comprar galetes d’oli–, per arribar amb temps a bastament perquè ma mare donàs una mà hora d’acabar de fer el dinar.

Aquella casa del carrer de Sant Sebastià no oferia moltes opcions per entretenir un nin de tres o quatre anys, tret d’aquelles vegades que ens ajuntàvem amb els meus dos cosins, en Pep Lluís i na Paquita, una mica més grans que un servidor, fills de l’oncle Xim i la tia Bàrbara, que vivien allà prop, a un pis del carrer del Deganat.

Així, doncs, vaig passar molts horabaixes escoltant la tia Eulàlia. En realitat era tia del padrí Pep; jo la veia com a una dona vellíssima, sens dubte la més vella que coneixia. Perennement endolada, amb un vestit de pagesa, només li mancava el rebosillo, tenia un posat eixut, adust, que es desfeia en tenir davant els néts postissos que érem nosaltres. Que què escoltava jo, assegut a un tamboret de fusta, contemplant per la finestra el pas de peus anònims o el baixos dels poquíssims cotxes que hi circulaven?: rondalles. Escoltava les rondalles que l’anciana contava amb la naturalitat del qui, no sabent llegir ni escriure, donava vida a la nostra literatura oral.

Tota la família Cuní-Vicens era molt donada a les celebracions. No hi havia aniversari, ni festa assenyalada, ni Pasqua ni Nadal, que no ens seguéssim més d’una dotzena llarga de germans, oncles, cosins…, per fer festa. El dinar del dia de Nadal a ca’ls padrins el record pantagruèlic: sopa de brou, escaldums d’indiot i porcella rostida, a més de fruita, torrons i altres llepolies; també és cert que estàvem en edat de créixer i menjàvem el que avui a mi em sembla una barbaritat.

Si un no fos terriblement conscient de la intrascendència pròpia i de la conseqüent inconsistència de les circumstàncies que rodejan el meu jo, fàcilment podria caure en el parany -n'hi ha més de dos que ho fan- d'arribar a creure que qualsevol coincidència, qualsevol casualitat que se'ns presenti al davant ha de tenir, necessàriament, la categoria d'auguri, d'anunci de fites i fetes de magnituts imprevisibles. I, tanmateix, les casualitats, per molt que s'encadenin les unes amb les altres, no van més enllà de l'anècdota; no ens hi hem de capficar gaire i, en tot cas, ens poden servir com a mer recurs literari.

“Soldados de Salamina”, Javier Cercas. Tusquets Editores, Colección Andanzas. Primera part, pàgina 30. El protagonista de la novel·la, un periodista i escriptor en ‘stand by’ fa una recerca sobre el passat de Rafael Sánchez Mazas, i s’entrevista amb Miquel Aguirre, historiador i secretari del batle de Banyoles, que és d’Esquerra Republicana. En un moment donat, Aguirre formula una crítica cap els historiadors nacionalistes de la guerra civil. Li replica el periodista:

“–Creí que eras nacionalista.

“Aguirre dejó de comer.

“–Yo no soy nacionalista –dijo–. Soy independentista.

“–¿Y qué diferencia hay entre las dos cosas?

“–El nacionalismo es una ideología –explicó, endureciendo un poco la voz, como si le molestara tener que aclarar lo obvio–. Nefasta a mi juicio. El independentismo es sólo una posibilidad. Como es una creencia, y sobre las creencias no se discute, sobre el nacionalismo no se puede discutir; sobre el independentismo sí. A usted le puede parecer razonable o no. A mí me lo parece.”

Ja fa dies que m’hi estic rumiant.

L’Ajuntament de Santa Eugènia ha sabut aquests dies que un 12 per cent dels residents al municipi són estrangers. Sens dubte, una xifra significativa a un poble no gaire gran.

Davant d’aquesta evidència, el Consistori taujà –majoria absoluta del PP, d’ençà la desfeta del PSM– ha decidir prendre mesures i obrir un servei d’in formació per aquests nouvinguts. Fins aquí, res a dir.

Quins són, emperò, els serveis municipals en qüestió? Doncs habilitar una sèrie de places de monitors, nadius de diferents països, per tal que orientin els residents a l’hora de fer tràmits administratius en els seus respectius idiomes d’origen. A més a més, l’Ajuntament està multiplicant els seus formularis, amb diferentes llengües, per atendre aquesta població.

I, al mateix temps, afegesc jo, estalviar-los la molèstia d’haver de conéixer la llengua pròpia del país. No crec que donar-los als residents estrangers la feina feta amb el seu idioma d’origen sigui la millor solució pel país. En qualsevol cas, no s’adiu amb cap normativa lingüística que cerqui la implantació del català com a llengua d’ús.

Hi ha exemples, a altres pobles mallorquins, que demostren que una població immigrant immersa en un entorn catalanoparlant, on entengui que necessita la llengua pròpia per a relacionar-se, pot ben aviat entendre i fer-se entendre, sense fins i tot cap necessitat de monitors ni de fulletons segregacionistes. I la despesa municipal podria ser fins i tot menor.

Avui de matí he buidat butxaques i butxecons de tots el retalls de diari i papers on prenc notes, tot d’una que alguna cosa em passa pel cap, per si de cas em pot servir per redactar un d’aquests posts o qualque article per al diari.

Un dels retalls era un breu comentari d’un diari de dissabte, i feia referència –visca l’originalitat– al pont de Tots Sants, aquest que molts adol·lescents comencen a anomenar ‘pont de Halloween’: no volieu integració i multiculturalitat? Molta globalització despersonalitzadora és el que hi ha.

Però anem a la nota del diari, que tampoc no deia res de nou, res que no repeteixin cada vegada que hi ha un pont: que són una putada pels pares. Sovintegen els casos en què el nin no té escola, però els pares han d’anar a fer feina: que en feim, doncs, de l’infant?

L’anònim autor del comentari periodístic no dubta en proposar que alguna cosa hi haurien de fer les escoles: que bé podrien tenir obert encara que no hi hagués classe, i que alguns mestres es quedassin de guàrdia. I és que ja es sabut que els mestres no tenen vida familiar que conciliar i, al cap i a la fi, perquè estan les escoles si no és per guardar els nins.

Després, molts d’aquests nins tan ben guardats arribaran a primer de batxillerat i suspendran quatre assignatures; però no cal amoinar-se, que poden passar al següent curs i ens els seguiran guardant.

La proposta que el PP va presentar a la sessió plenària del Consell de Mallorca era tan doiuda que ni ells mateixos van gosar demanar la condemna de la frase que Joan Lladó va escriure en una carta de comiat al difunt Tomeu Ferrer. La iniciativa, que tanmateix no va anar endavant, no feia sinó demanar que la institució “lamentàs” les referències del líder d’ERC a la figura del rei Joan Carles.

La intervenció del portaveu del PP va ser, segons diuen les cròniques, d’allò més moderada i fins i tot conciliadora. Precisament per aquest ambient, el que no va saber a parer meu estar en el lloc que li pertocava fou el conseller Lladó: no calia disculpar-se. No tocava.

Ja vaig escriure en el seu moment que Joan Lladó, com tothom, és lliure de manifestar les seves opinions com i on vulgui. També vaig advertir, emperò, que ha de tenir present que totes les seves paraules seran llegides amb tot deteniment i, en alguns casos, amb tota la mala intenció: sempre hi haurà algú disposat a manipular-les, a treure-les de context…

Però el que no pot fer Joan Lladó, cada cop que una opinió seva és objecte de polèmica interessada, és demanar-ne perdó. Ningú no s’ha de disculpar per expressar les seves opinions, siguin dites en el to que sigui, ja fent broma, ja manifestant un intens sentiment personal. I a qui ni li agradi, que hi posi un floc; o que provi de dur-lo a la barra a veure meam que passa.

Trobo que Joan Lladó hauria de revisar més d’un cop el video del seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, el de “yo no me llamo José Luis”: és un exemple de com s’ha de fer front a un públic advers, agressiu fins i tot, sense demanar perdó per creure el que un creu.

Mon pare i ma mare vivien a ca la padrina Margalida. Tot i que no vaig tenir prou temps per conéixer-la, i ella tampoc no era molt infantera, m’ha quedat el record borrós que ma mare i sa sogra no s’avenien gaire. La padrina Margalida era una dona eixuta, severa, acostumada a ser la madona de la casa, a més de fer feina a casa d’altri; menuda de còrpora, es pentinava els cabells grisos, gairebé blancs, estirats cap enrere i agafats en una trunyella embolicada en un monyo. Sempre la vaig veure vestida de dol, o potser de mig dol els darrers temps de la seva vida.

Aital caràcter havia de topar, potser inevitablement, amb el tarannà de ma mare, una dona jove, avesada a una vida familiar més baldera, on qui feia de madona era sa mare, la padrina Francisca, i que, tot s’ha de dir, pecava una mica de desmanegada per a les coses de la casa.

Tot plegat, sovint mon pare, en arribar de la feina, es trobava amb cares llargues i havia d’exercir, no d’arbitre –hauria estat massa complicat–, però sí de pacificador.

Quan un servidor acabava de fer els tres anys, l’estiu de 1961, va néixer la meva germana Margalida. De fet, emperò, no havia estat la segona; entre i entre, ma mare havia tingut un tercer embaràs, però el nin, que hauria estat batejat com Arnau, va néixer mort. Nosaltres no ho vàrem saber fins alguns anys després.

Així, doncs, vaig passar la meva primera infantesa amb una germana, la qual cosa, segons recordo avui, no em produí gaires satisfaccions; reproduíem inconscientment els rols del mascle i la femella, però d’una manera força esgarrada: servidor volia imposar el seu paper masculí, però Margalida era prou menuda per no fer-ne ni cas. Les bregues eren, així, continuades.

No crec que fóssim uns infants especialment trapassers, però alguna vegada trèiem la mare del solc i això volia dir que, ineludiblement, ens havíem d’enfrontar amb la justícia paterna. La cosa no passava, en general, d’una bona renyada, potser una estona de confinament en els respectius dormitoris o, si el mal humor del pare era aquell dia extremat, un parell de batculades. Excepte en una ocasió, que només recordo entre les boires de la porada que vaig passar aquell dia; sé que era l’estiu perquè anàvem només amb vestit de bany. No sé quina la devíem armar, però mon pare ens va fer veure que n’anava fart i anuncià que ens internaria una temporada al reformatori de Natzaret; encara avui no sé del cert que va passar aquell capvespre, si el pare va fer realment el que havia dit i va penedir-se’n o què: ma germana i un servidor ens vàrem tancar a una habitació, en un racó, aferrats l’un amb l’altre i sense gosar dir res fins que, arribada ja l’hora del sopar, ma mare ens va reclamar i ningú va tornar parlar de l’afer. Si es tractava d’escalivar-nos, ho havien aconseguit. Si més no per una bona temporada.

Aquells van ser anys magres per a la família Rosselló Cuní. A casa només entrava el sou de mon pare, que feina feina a una empresa de mobles, on hi arribà a fer de tot. Era un bon fuster, mon pare: al corral de ca nostra, a l’aixoplug del porxo, hi tenia muntat un banc de fuster, amb tots els estris necessaris per a l’ofici. Així mateix, es feia un sobresou estirant teles de somier. Aleshores, la majoria de somiers eren d’uns filferros entrunyellats i muntats sobre un bastidor de fusta; amb el pas del temps, aquella tela s’anava donat i calia estirar-la. Ben igual que el sou del pare, però per molt que l’estiràs no n’hi havia prou: sempre em contava que la meitat de la setmanada me la menjava jo en pots de ‘Pelargón’, una mena de llet o farinetes –no ho recordo– especial per als infants petits.

Quan va néixer Margalida, mon pare, que ja havia fet els trenta anys, va haver de fer un pensament: trobar una segona font d’ingressos, que fos compatible amb la feina que ja tenia. La va trobar al cos de la Policia Municipal de Palma; aquesta seria, amb el temps, la seva ocupació principal i gairebé única, fins que s’hi va jubilar amb més de trenta anys de servei.

A les acaballes de l’hivern de 1966, va venir al món el tercer fill, el segon mascle de la nissaga, que va fer el nom del pare, Jaume. Amb el pas dels anys, vaig comprendre que els meus progenitors van tenir els fills que, com ells deien, Déu els havia volgut enviar. Així, la primavera de dos anys després va ser l’estació triada per la nostra germana petita, que esdevindria la darrera només perquè Déu així ho va voler; jo vaig ser testimoni d’almenys dos embarassos més de ma mare que no van arribar a bon port.

El naixement de la petita, Francisca, suposà per a servidor una anècdota ben especial. Quan ma mare ja duia ben avançada la gestació, vaig demanar-li per quan esperava que arribàs el nadó; en dir-me que cap a finals d’abril, vaig fer la broma: “ Mira que si resulta que neix el mateix dia que jo”. Dit i fet, el 30 d’abril de 1968, quan havíem de celebrar el meu desè aniversari, varen haver de córrer cap a Mare Nostrum. Mai no me n’he oblidat, dels aniversaris de la meva germana Xesca.

Avui, d’un dia per l’altre, han obert la fonda a baix de ca nostra. Cada hivern és la mateixa història, quan el fred comença a notar-se de bon de veres, sobretot en fer-se de nit. La fonda només funciona a la nit, i està oberta a l’entrada de la sucursal bancària del cap de cantó, on l’únic servei que s’ofereix és el dels caixers automàtics, que els hostes no acostumen fer servir.

Anit, cap allà les nou s’hi ha instal·lat el que m’ha semblat una parella: deuen ser de classe preferent , perquè a més dels cartons per jeure he vist que duien una flassada per hom; l’equipatge, en unes bosses de supermercat, alguna cosa embolicada en paper ‘albal’i un brik que no devia ser de llet, ni de ‘zumosol’.

Són coses que passen al país. En aquest mateix país on els hotelers es dolen perquè els beneficis de la temporada no han estat els que esperaven; on els promotors immobiliaris es queixen que la bimbolla ja rebenta, que els pisos ja no es venen tant com abans, que així i tot els cal més sol per seguir construint; on les senyores dels Clubs Elsa, pobretes, han de perdre el cap de setmana organitzant ‘baratillos’ i fer tothom partícep de les seves solidàries almoines per als pobres, millor si poden ser negrets o indígenes sud-americans, que fan més planta a les fotos.

(Ja em perdonareu la sobredosi de demagogia, però segons quines imatges em fan perdre els papers)

La influència de l’Església catòlica no deixa d’estendre’s per tot arreu. Fins i tot al Congrès dels Diputats; mirau, sinó, quina ha estat l’única novetat a l’hora d’aprovar un nou tràmit del projecte de la llei de la memòria històrica: el suposat valor “estètico-religiós” dels monuments feixistes. S’hi val tenir coratge!

Resulta, doncs, que la tan esperada llei, en comptes de condemnar la connivència de l’Església amb els revoltats; en comptes d’exigir responsabilitats a tots aquells capellans que, amb la pistola al cinturó, van delatar ciutadans honrats, van justificar assassinats ‘legals’ i beneïen judicis espuris contra les autoritats legalment constituïdes; en comptes d’això, deia, encara se li atorga la possibilitat de establir el valor artístic de la Cruz de los Caídos. Els “caídos por Dios y por España”, és clar.

Tota aquesta gent que morí a les voreres de les carreteres mallorquines, a les tàpies dels cementiris, no seran màrtirs de l’Església, però indubtablement en foren d’alguna manera víctimes. Així s’escriu la història, fins i tot quan semblava que ja no l’escrivien els guanyadors.

Tot això de la memòria històrica, tanmateix, ahir va passar gairebé desapercebut, tapat pel ressò mediàtic de la sentència del judici pels atemptats de l’11-M.

No m’estendre en els detalls de la decisió judicial, a hores d’ara prou coneguts, explicats i discutits. El que em fa sortir de polleguera, no em sorprèn però em fa sortir de polleguera, és la barra que hi posen, des del mateix moment de la lectura de la sentència, els dirigents del PP i els seus corifeus mediàtics.

Dimecres a la nit, abans de colgar-me, vaig martiritzar-me una mica amb les tertúlies televisives. A Antena 3 TV, Eduardo Zaplana insistia en que el PP mai no ha escampat la teoria de la conspiració, que la van inventar els socalistes; i ara toca investigar quins van ser, de bon de veres, els autors intel·lectuals dels atemptats. A Televisió Española, els periodistes Melchor Miralles i Miguel Ángel No-sé-què amollaven el mateix discurs. Tele 5 me l’ha prohibida el metge dels nirvis. Quan ja anava a plegar, encara vaig mirar què contaven a TV Mallorca: Neus Albis entrevistava Antonio Alemany, que repetia, talment l’eco d’una caverna, el que estaven cantant Zaplana, Miralles… Vaig pensar que a un servidor, parlant de terrorisme, això dels autors intel·lectuals, em sona a música militar.

L’endemà, a la premsa, llegia la frase lapidària de Carrillo, sortint del Congrès: “Lo de Zaplana es de un cinismo…” Y, després, unes declaracions de Rosa Estarás: “No hay que utilizar el dolor de las víctimas. Quien use la sentencia por intereses políticos se define a sí mismo”. I l’ase va dir al porc orellut.

A punt de fer els cinquanta anys, de cada dia sóc més conscient que vaig néixer massa prest. I m’emprenya força, francament. Quan va ser la meva hora, no existia la targeta jove, ni la hipoteca jove, ni ens subvencioren els llibres a l’escola ni, quan va tocar, el lloguer del pis. I, per descomptat, amb quatre assignatures del batxiller suspeses, no anaves enlloc, i molts menys al següent curs.