pep rossello

Francesc Antich s’ha reunit aquesta setmana amb un grup d’empresaris, segurament la gent més granada del teixit empresarial mallorquí. La intenció del president és que contribueixin al finançament de l’obra que l’artista Miquel Barceló ha està realitzant a la seu de les Nacions Unides, per encàrrec del govern espanyol.

Tot d’una que s’ha conegut l’interès del president Antich, s’han sentit veus discrepants, no des de l’àmbit polític estrictament, sinó des de determinats sectors culturals, mediàtics… La discrepància és, sempre, legítima i comprensible. Però comença a resultar sospitosa quan sorgeix sempre d’allà mateix.

Ja va passar en ocasió de la intervenció de Miquel Barceló a la Seu de Mallorca. Els terminals mediàtics d’algun empresari que, no podent com acostuma apropiar-se del projecte, va decidir posar-li tants entrebancs com pogués, varem començar a posar emperons a la feina del pintor felanitxer. Com que no s’atreviren a negar-li la seva categoria, internacionalment acceptada, es dedicaren a qüestionar l’aportació econòmica pública a l’obra d’un únic artista, reivindicant que potser s’haurien pogut repartir, cèntims i vitrals, entre d’altres creadors. Llavors no varen gosar, tanmateix, a donar un sol nom per posar-lo al costat de Barceló.

Ara, tampoc. Aquest dissabte, des de les pàgines del diari ‘Ultima Hora’, la columnista Cristina Ros i l’escriptor Guillem Frontera han coincidit (?) en reclamar que els diners que es volen invertir a Ginebra bé podrien servir per tapar algunes de les mancances culturals del país. Potser estaríem d’acord amb el llistat d’entitats necessitades de majors inversions, tot i que els dos comentaristes se’n guarden prou de no oblidar el museu del Baluard, posant-lo a més a més a l’alçada de la Fundació Pilar i Joan Miró o del Museu de Mallorca – entitats totes dues amb pressupostos bastant inferiors al que les administracions públiques han aportant, any rere any, a mantenir la joguina de Pere A. Serra.

Però la qüestió no és aquesta. No serà la despesa que es pugui fer en l’obra de Barceló la que posarà al dia les mancances del país, ni n’eliminarà els càncers que roseguen el nostre món cultural. Això ho saben a parer meu tant Ros com Frontera, i així i tot vull creure que, senzillament, defensen sincerament els que els sembla millor i no, en canvi, els interessos d’altri.

Els diaris expliquen que la Guàrdia Civil ha hagut de deixar aparcades les noves BMW dels motoristes de l'agrupació de Trànsit, perquè perden oli. On se's vist que la Guàrdia Civil perdi oli: això, amb en Franco, no passava.

Vols dir que aquesta feta és notícia com per encapçalar una pàgina de diari? Interessa a ningú que no siguin els mecànics de l'Instituto Armado?

Avui començaré pel final, és a dir, per la conclusió. Quin millor corol·lari que la glosa que avui publicava Mateu Matas, al ‘Diari de Balears’: “El PP és surrealista,/ viu dins un món de ficció/ i encara ve amb la cançó/ d’invasió catalanista/ tant com per rebotar-s’hi, emperò Tomeu Martí/ sé cert que et sobren recursos/ bons arguments i discursos/ per cercar un altre camí.”

He perdut el compte dels anys que deu fer que, exempt d’obligacions professionals, vaig assistir per darrera vegada a una sessió parlamentària: sempre trobo un bon grapat de maneres millors per avorrir-me. Això fa, emperó, que sovint m’hagi de donar per informat amb el que els diaris publiquen; i esdevé realment difícil quan aquestes informacions són radicalment contradictòries, per més que servidor tinc dispositada la meva confiança en segons qui, i en absolut en segons quins altres.

És el cas del xivarri que es va muntar dimarts al Parlament, a compte de l’absurda pretensió del PP de lligar el finançament de l’Obra Cultural Balear amb el projecte sobiranista d’Esquerra Republicana de Catalunya, tot involucrant-hi la Generalitat catalana i el seu vice president, Carod-Rovira. Segons un diari, en un moment donat, el diputat del PP Jaume Font va treure la vena poblera i va emplaçar a sortir al carrer el directiu de l’Obra Tomeu Martí, que havia comès l’error imperdonable d’interrompre el debat i interpel·lar el grup popular. Un altre diari posava la fanfarroneria en boca de Martí. Els diaris de l’amo de Ses Tanques navegaren entre dues aigües, com fan sovint. Tot plegat, un espectacle lamentabilíssim en un Cambra parlamentària.

Allò que és més lamentable és que la responsabilitat dels fets, mén enllà de la perenne manipulació que fa servir el PP, recaigui sobre un directiu de l’OCB. És ben hora que Tomeu Martí entengui i assumeixi que una cosa és exercir d’activista cultural (sempre he dit que qui s’ha de definir com a activista cultural és perquè no té cap títol millor en obrir el seu curriculum) i una ben diferenta fer front a responsabilitats públiques, institucionals.

Quan toca fer el maulet, es fa. Però quan no toca, no toca… I cap d’ells ens ha de donar lliçons de discurs radicals als qui fa anys que el fem, però creiem en la radicalitat de les paraules, de les idees…, i no en la dels gestos, sobretot si van embolcallats de mala educació i mancats de bon gust. Ben segur que sempre sobrara recursos, bons arguments i discursos.