pep rossello

Avui començaré pel final, és a dir, per la conclusió. Quin millor corol·lari que la glosa que avui publicava Mateu Matas, al ‘Diari de Balears’: “El PP és surrealista,/ viu dins un món de ficció/ i encara ve amb la cançó/ d’invasió catalanista/ tant com per rebotar-s’hi, emperò Tomeu Martí/ sé cert que et sobren recursos/ bons arguments i discursos/ per cercar un altre camí.”

He perdut el compte dels anys que deu fer que, exempt d’obligacions professionals, vaig assistir per darrera vegada a una sessió parlamentària: sempre trobo un bon grapat de maneres millors per avorrir-me. Això fa, emperó, que sovint m’hagi de donar per informat amb el que els diaris publiquen; i esdevé realment difícil quan aquestes informacions són radicalment contradictòries, per més que servidor tinc dispositada la meva confiança en segons qui, i en absolut en segons quins altres.

És el cas del xivarri que es va muntar dimarts al Parlament, a compte de l’absurda pretensió del PP de lligar el finançament de l’Obra Cultural Balear amb el projecte sobiranista d’Esquerra Republicana de Catalunya, tot involucrant-hi la Generalitat catalana i el seu vice president, Carod-Rovira. Segons un diari, en un moment donat, el diputat del PP Jaume Font va treure la vena poblera i va emplaçar a sortir al carrer el directiu de l’Obra Tomeu Martí, que havia comès l’error imperdonable d’interrompre el debat i interpel·lar el grup popular. Un altre diari posava la fanfarroneria en boca de Martí. Els diaris de l’amo de Ses Tanques navegaren entre dues aigües, com fan sovint. Tot plegat, un espectacle lamentabilíssim en un Cambra parlamentària.

Allò que és més lamentable és que la responsabilitat dels fets, mén enllà de la perenne manipulació que fa servir el PP, recaigui sobre un directiu de l’OCB. És ben hora que Tomeu Martí entengui i assumeixi que una cosa és exercir d’activista cultural (sempre he dit que qui s’ha de definir com a activista cultural és perquè no té cap títol millor en obrir el seu curriculum) i una ben diferenta fer front a responsabilitats públiques, institucionals.

Quan toca fer el maulet, es fa. Però quan no toca, no toca… I cap d’ells ens ha de donar lliçons de discurs radicals als qui fa anys que el fem, però creiem en la radicalitat de les paraules, de les idees…, i no en la dels gestos, sobretot si van embolcallats de mala educació i mancats de bon gust. Ben segur que sempre sobrara recursos, bons arguments i discursos.