pep rossello

Avui, d’un dia per l’altre, han obert la fonda a baix de ca nostra. Cada hivern és la mateixa història, quan el fred comença a notar-se de bon de veres, sobretot en fer-se de nit. La fonda només funciona a la nit, i està oberta a l’entrada de la sucursal bancària del cap de cantó, on l’únic servei que s’ofereix és el dels caixers automàtics, que els hostes no acostumen fer servir.

Anit, cap allà les nou s’hi ha instal·lat el que m’ha semblat una parella: deuen ser de classe preferent , perquè a més dels cartons per jeure he vist que duien una flassada per hom; l’equipatge, en unes bosses de supermercat, alguna cosa embolicada en paper ‘albal’i un brik que no devia ser de llet, ni de ‘zumosol’.

Són coses que passen al país. En aquest mateix país on els hotelers es dolen perquè els beneficis de la temporada no han estat els que esperaven; on els promotors immobiliaris es queixen que la bimbolla ja rebenta, que els pisos ja no es venen tant com abans, que així i tot els cal més sol per seguir construint; on les senyores dels Clubs Elsa, pobretes, han de perdre el cap de setmana organitzant ‘baratillos’ i fer tothom partícep de les seves solidàries almoines per als pobres, millor si poden ser negrets o indígenes sud-americans, que fan més planta a les fotos.

(Ja em perdonareu la sobredosi de demagogia, però segons quines imatges em fan perdre els papers)

La influència de l’Església catòlica no deixa d’estendre’s per tot arreu. Fins i tot al Congrès dels Diputats; mirau, sinó, quina ha estat l’única novetat a l’hora d’aprovar un nou tràmit del projecte de la llei de la memòria històrica: el suposat valor “estètico-religiós” dels monuments feixistes. S’hi val tenir coratge!

Resulta, doncs, que la tan esperada llei, en comptes de condemnar la connivència de l’Església amb els revoltats; en comptes d’exigir responsabilitats a tots aquells capellans que, amb la pistola al cinturó, van delatar ciutadans honrats, van justificar assassinats ‘legals’ i beneïen judicis espuris contra les autoritats legalment constituïdes; en comptes d’això, deia, encara se li atorga la possibilitat de establir el valor artístic de la Cruz de los Caídos. Els “caídos por Dios y por España”, és clar.

Tota aquesta gent que morí a les voreres de les carreteres mallorquines, a les tàpies dels cementiris, no seran màrtirs de l’Església, però indubtablement en foren d’alguna manera víctimes. Així s’escriu la història, fins i tot quan semblava que ja no l’escrivien els guanyadors.

Tot això de la memòria històrica, tanmateix, ahir va passar gairebé desapercebut, tapat pel ressò mediàtic de la sentència del judici pels atemptats de l’11-M.

No m’estendre en els detalls de la decisió judicial, a hores d’ara prou coneguts, explicats i discutits. El que em fa sortir de polleguera, no em sorprèn però em fa sortir de polleguera, és la barra que hi posen, des del mateix moment de la lectura de la sentència, els dirigents del PP i els seus corifeus mediàtics.

Dimecres a la nit, abans de colgar-me, vaig martiritzar-me una mica amb les tertúlies televisives. A Antena 3 TV, Eduardo Zaplana insistia en que el PP mai no ha escampat la teoria de la conspiració, que la van inventar els socalistes; i ara toca investigar quins van ser, de bon de veres, els autors intel·lectuals dels atemptats. A Televisió Española, els periodistes Melchor Miralles i Miguel Ángel No-sé-què amollaven el mateix discurs. Tele 5 me l’ha prohibida el metge dels nirvis. Quan ja anava a plegar, encara vaig mirar què contaven a TV Mallorca: Neus Albis entrevistava Antonio Alemany, que repetia, talment l’eco d’una caverna, el que estaven cantant Zaplana, Miralles… Vaig pensar que a un servidor, parlant de terrorisme, això dels autors intel·lectuals, em sona a música militar.

L’endemà, a la premsa, llegia la frase lapidària de Carrillo, sortint del Congrès: “Lo de Zaplana es de un cinismo…” Y, després, unes declaracions de Rosa Estarás: “No hay que utilizar el dolor de las víctimas. Quien use la sentencia por intereses políticos se define a sí mismo”. I l’ase va dir al porc orellut.

A punt de fer els cinquanta anys, de cada dia sóc més conscient que vaig néixer massa prest. I m’emprenya força, francament. Quan va ser la meva hora, no existia la targeta jove, ni la hipoteca jove, ni ens subvencioren els llibres a l’escola ni, quan va tocar, el lloguer del pis. I, per descomptat, amb quatre assignatures del batxiller suspeses, no anaves enlloc, i molts menys al següent curs.

Francesc Antich s’ha reunit aquesta setmana amb un grup d’empresaris, segurament la gent més granada del teixit empresarial mallorquí. La intenció del president és que contribueixin al finançament de l’obra que l’artista Miquel Barceló ha està realitzant a la seu de les Nacions Unides, per encàrrec del govern espanyol.

Tot d’una que s’ha conegut l’interès del president Antich, s’han sentit veus discrepants, no des de l’àmbit polític estrictament, sinó des de determinats sectors culturals, mediàtics… La discrepància és, sempre, legítima i comprensible. Però comença a resultar sospitosa quan sorgeix sempre d’allà mateix.

Ja va passar en ocasió de la intervenció de Miquel Barceló a la Seu de Mallorca. Els terminals mediàtics d’algun empresari que, no podent com acostuma apropiar-se del projecte, va decidir posar-li tants entrebancs com pogués, varem començar a posar emperons a la feina del pintor felanitxer. Com que no s’atreviren a negar-li la seva categoria, internacionalment acceptada, es dedicaren a qüestionar l’aportació econòmica pública a l’obra d’un únic artista, reivindicant que potser s’haurien pogut repartir, cèntims i vitrals, entre d’altres creadors. Llavors no varen gosar, tanmateix, a donar un sol nom per posar-lo al costat de Barceló.

Ara, tampoc. Aquest dissabte, des de les pàgines del diari ‘Ultima Hora’, la columnista Cristina Ros i l’escriptor Guillem Frontera han coincidit (?) en reclamar que els diners que es volen invertir a Ginebra bé podrien servir per tapar algunes de les mancances culturals del país. Potser estaríem d’acord amb el llistat d’entitats necessitades de majors inversions, tot i que els dos comentaristes se’n guarden prou de no oblidar el museu del Baluard, posant-lo a més a més a l’alçada de la Fundació Pilar i Joan Miró o del Museu de Mallorca – entitats totes dues amb pressupostos bastant inferiors al que les administracions públiques han aportant, any rere any, a mantenir la joguina de Pere A. Serra.

Però la qüestió no és aquesta. No serà la despesa que es pugui fer en l’obra de Barceló la que posarà al dia les mancances del país, ni n’eliminarà els càncers que roseguen el nostre món cultural. Això ho saben a parer meu tant Ros com Frontera, i així i tot vull creure que, senzillament, defensen sincerament els que els sembla millor i no, en canvi, els interessos d’altri.