pep rossello

Avui de matí he buidat butxaques i butxecons de tots el retalls de diari i papers on prenc notes, tot d’una que alguna cosa em passa pel cap, per si de cas em pot servir per redactar un d’aquests posts o qualque article per al diari.

Un dels retalls era un breu comentari d’un diari de dissabte, i feia referència –visca l’originalitat– al pont de Tots Sants, aquest que molts adol·lescents comencen a anomenar ‘pont de Halloween’: no volieu integració i multiculturalitat? Molta globalització despersonalitzadora és el que hi ha.

Però anem a la nota del diari, que tampoc no deia res de nou, res que no repeteixin cada vegada que hi ha un pont: que són una putada pels pares. Sovintegen els casos en què el nin no té escola, però els pares han d’anar a fer feina: que en feim, doncs, de l’infant?

L’anònim autor del comentari periodístic no dubta en proposar que alguna cosa hi haurien de fer les escoles: que bé podrien tenir obert encara que no hi hagués classe, i que alguns mestres es quedassin de guàrdia. I és que ja es sabut que els mestres no tenen vida familiar que conciliar i, al cap i a la fi, perquè estan les escoles si no és per guardar els nins.

Després, molts d’aquests nins tan ben guardats arribaran a primer de batxillerat i suspendran quatre assignatures; però no cal amoinar-se, que poden passar al següent curs i ens els seguiran guardant.

La proposta que el PP va presentar a la sessió plenària del Consell de Mallorca era tan doiuda que ni ells mateixos van gosar demanar la condemna de la frase que Joan Lladó va escriure en una carta de comiat al difunt Tomeu Ferrer. La iniciativa, que tanmateix no va anar endavant, no feia sinó demanar que la institució “lamentàs” les referències del líder d’ERC a la figura del rei Joan Carles.

La intervenció del portaveu del PP va ser, segons diuen les cròniques, d’allò més moderada i fins i tot conciliadora. Precisament per aquest ambient, el que no va saber a parer meu estar en el lloc que li pertocava fou el conseller Lladó: no calia disculpar-se. No tocava.

Ja vaig escriure en el seu moment que Joan Lladó, com tothom, és lliure de manifestar les seves opinions com i on vulgui. També vaig advertir, emperò, que ha de tenir present que totes les seves paraules seran llegides amb tot deteniment i, en alguns casos, amb tota la mala intenció: sempre hi haurà algú disposat a manipular-les, a treure-les de context…

Però el que no pot fer Joan Lladó, cada cop que una opinió seva és objecte de polèmica interessada, és demanar-ne perdó. Ningú no s’ha de disculpar per expressar les seves opinions, siguin dites en el to que sigui, ja fent broma, ja manifestant un intens sentiment personal. I a qui ni li agradi, que hi posi un floc; o que provi de dur-lo a la barra a veure meam que passa.

Trobo que Joan Lladó hauria de revisar més d’un cop el video del seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, el de “yo no me llamo José Luis”: és un exemple de com s’ha de fer front a un públic advers, agressiu fins i tot, sense demanar perdó per creure el que un creu.