pep rossello

Aquests darrers mesos, en diversos debats suscitats per l’anomenada llei de la memòria històrica, he sentit a dir en algunes ocasions que un dels problemes de la memòria històrica és que no és història, memòria col·lectiva, sinó memòria individual, o si més no un conjunt de memòries personals. Jo no sé si això és un problema, però sí sé del cert que a casa nostra en tenim alguns exemples ben pregons.

Mirau, a tall d’exemple, el blog de Miquel López Crespí, que ell titula com a Memòria Històrica, i jo en diria, memòria no només personal sinó egocèntrica. Si teniu la paciència de llegir-lo –el trobareu arreu–, entendreu que res no s’ha fet, escrit o dit durant els anys de lluita antifranquista o durant la transició democràtica, que l’escriptor pobler no hi hagi tingut un paper destacat.

Mai no n’he fet massa cas, però avui m’ha soprès, a la pàgina principal del Blog de BalearWeb, el títol d’un post de López Crespí: “Per servar la memòria de Llompart”. Sorprenentment, el títol reprodueix exactament el d’un article que servidor vaig publicar el maig de 1994, al qual faig referència al darrer article del meu propi blog, que a la vegada reprodueix el ‘Mecanoscrit’ que avui mateix he publicat a ‘Diario de Mallorca’.

La lògica m’ha fet pensar, beneit de mi, que Miquel López hauria comentat d’alguna manera el meu escrit. Pots pensar! En la seva línia permanent d’autoplagiar-se, el pobler no fa sinó tornar a transcriure dos textos seus, de fa un parell d’anys, referits això sí a la figura de Llompart.

Res no diu, en canvi, de Baltasar Porcel ni de l’afer que justificava el comentari d’un servidor. Encara em pregunto, doncs, a què ha vingut el post de López Crespí, sense citar fonts ni crèdits.

Primavera de 1994. En ocasió de la publicació de la novel·la de Baltasar Porcel ‘Lola i els peixos morts’, servidor vaig ser involuntari coprotagonista d’una breu polèmica casolana, que aquests dies m’ha vingut a la memòria per raons que més envant explicaré.

Aquell mes de maig, Porcel va voler presentar la novel·la a Palma i, setmanes abans de la data prevista, vaig rebre la seva telefonada des de Barcelona, demanant-me si voldria participar a l’acte, juntament amb Camilo José Cela Conde i Basilio Baltasar. Ja aleshores vaig escriure que m’havia sorprès la proposta, però que vaig acceptar la invitació convinçut que havia sorgit d’alguns dels altres dos presentadors, amb els quals m’unia i m’uneix una excel·lent relació.

Quan va ser l’hora de la presentació, concretament un dia abans de l’acte, previst a la seu de la Fundació ‘la Caixa’, Baltasar Porcel va reunir al Gran Hotel de Palma un grup de periodistes locals, per convidar-los a dinar i presentar-los prèviament l’obra. I allà va ser on va esclafir la controvèrsia.

Davant una pregunta genèrica d’un periodista, sobre el moment de la literatura catalana a Mallorca, l’escriptor andritxol ho va fer venir bé per envestir la persona i l’obra de Josep M. Llompart, mort només un any abans. Record perfectament que Porcel va amollar que era “un poeta de tercera fila” que mai no havia escrit més de dos o tres poemes que valguessin la pena; que tots els guardona que havia rebut –Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de la Crítica, entre d’altres–, no eren més que un “pagament polític” per la seva permanent –l’adjectiu és meu– defensa de la cultura catalana. Tot, en un to despectiu i groller que vàrem poder percebre clarament els presents a la reunió.

Finalment, la meva decisió va ser no participar a l’acte de presentació, i ho vaig explicar en un article que aquest mateix diari va publicar, el 12 de maig de 1994, sota el títol ‘Per servar la memòria de Llompart’. Hi explicava els fets i les meves raons, que volia argumentar des d’una posició ètica personal i cívica, entenent que, més enllà del seu dret a opinar el que volgués, en aquella ocasió la intervenció de Baltasar Porcel “va sonar excessivament a mesquina i calculada revenja: de fet, de cap altre escriptor, viu o mort, no va emetre unes desqualificacions tan barroeres i, per suposat, injustes i innecessàries.”

La presentació, obviament, va tenir lloc com estava prevista, amb la meva única absència. Vaig rebre nombroses manifestacions d’acord amb la meva positura, totes elles per cert en privat. Des de la seva tribuna periodística, el columnista Antonio Alemany va carregar contra un servidor, volent-me desqüalificar per “catalanista radical”; el mateix Porcel, aferrant-se als arguments d’Alemany, va aprofitar també la seva col·laboració a un diari local per menystenir-me a partir de la mateixa suposada adscripció ideològica. I tot plegat, en pocs dies ningú no en va parlar més.

Jo mateix gairebé no hi havia tornar pensar pus. Fins que fa una dies vaig llegir les diferentes cròniques dels actes de l’homenatge que a Palma s’ha retut a Baltasar Porcel. Que m’han semblat molt bé: no perdré ni cinc minuts per discutir els possibles valors literaris de la seva obra. Però sóc conscient que mai no em desdiré de la valoració moral que del personatge vaig fer tretze anys enrere. Només m’ha dolgut veure com alguns dels que es proclamaven amics corals de Pep Llompart, alguns d’aquells que em manifestaren la seva solidaritat, avui han anat de roda batuda per ser prop del perenne candidat al primer Nobel català de literatura. Bon profit a tots.

Publicat a DdM. ‘Mecanoscrit’, 17/11/2007