pep rossello

Avui s’ha presentat en societat –acceptam blogosfera com a societat– un col·lectiu que s’anomena Unitat Nacional. Ho ha fet amb una web del mateix nom, i amb un primer post que ha trencat estadístiques dels més comentats. Pels qui no hi heu accedit encara, cinc cèntims de la presentació que aporten:

“Unitat Nacional neix amb la vocació d’aconseguir la unitat dels diferents partits de les Illes Balears cara a les properes eleccions generals del 9 de març. Les Illes Balears no han tingut mai veu a les corts espanyoles, on decideixen què hem de fer i com ho hem de fer. Aquest blog preten conscienciar els dirigents i militants dels partits polítics regionalistes, nacionalistes i independentistes, a més d’aquells partits locals independents, de la necessitat d’un gran pacte entre els partits que tenen com a marc d’actuació les Illes Balears. Perquè sentin la nostra veu.”

Ja veieu que el tema que planteja no és nou: de fet, respon essencialment a la proposta llançada fa unes setmanes per Entesa per Mallorca, i que ja té el vist i plau inicial d’ERC. La novetat de la web rau en el fet que, fins ara, aquest debat s’havia mogut entre els partits, els seus dirigents, i molts particular que hi han volgut dir la seva.

Unitat Nacional, en canvi i si ens el hem de creure, és un col·lectiu suprapartidista que aposta per la coalició nacionalista. Val a dir, per cert, que el nomet d’Unitat Nacional, tot i estar en català, no em sona gens bé: sobretot, avui precisament. Però vaja, deixem-ho estar.

Tanmateix, el propòsit d’UN topa amb els entrebancs que ja coneixem: bàsicament, Esquerra Unida-Verds i Unió Mallorquina. Cap de les dues formacions tenen massa gana d’anar plegades a unes eleccions, i la presència d’una o altra és la que polaritza el debat entre la resta de grups. Es pot fer un bloc progressista sense EU-V i amb UM? S’entendria un bloc nacional amb EU-V i sense UM? És EU un partit nacionalista, o en tenim prou amb el seu declarat federalisme? És UM un partit progressista, amb el centrisme que proclama ens donam per satisfets, tot i el seu historial amb el PP i els afers administratius pocs clars, són al jutjat, que ha protagonitzat?

La cosa no serà fàcil. I em temo que, un altre cop, entre tots frustrarem les possibilitats que el Congrés s’aixequi una veu pròpia. Que no ho seran, no ho han estat mai, les del PP ni les del PSOE: mira, en això segurament tots ens posaríem d’acord.

El jutge de l’Audiència Nacional espanyola ha condemnat avui Jaume Roure i Enric Stern, tot considerant-los autors de sengles delictes d’injúria a la Corona espanyola. La sentència els imposa una multa de 2700 euros a cadascun, rebaixant notablement la petició fiscal, que inicialmente demanava una pena de presó.

La sentència, tanmateix, és el que menys interessa del judici que es va celebrar ahir mateix. Crida molt més l’atenció, per exemple, el mateix fet que el judici s’hagi celebrat només dos mesos i una setmana de la cremada dels retrats dels reis Borbons, a Girona. Aquesta rapidesa, que ja es va notar en el judici dels autors de la portada d’‘El Papus’, és malauradament inhabitual en el sistema jurídic espanyol i res no fa pensar que es degui a una especial atenció vers els processats: més aviat sembla que hi ha hagut una expressa voluntat en tancar aviat uns afers molestos per a la família reial.

El judici ens ha deixat dues imatges, dues sensacions força diferentes. Per una banda, el coratge de Jaume i Enric, que en cap moment van negar els fets, que van definir com a protesta simbòlica i pacífica contra el cap d’un Estat que consideren invasor del seu país. No sé si molts independentistes i/o nacionalistes amc càrrec públic haurien gosat mantenir una actitud tan digna.

Aquesta dignitat és major si tenim en compte que els dos joves es van entestar, i ho van aconseguir, en declarar en català. A Madrid, no ho oblidem.

I, en aquest punt, cal prendre de la postura de jutge de l’Audiència, del tot despectiva vers el català. Va tenir els sants dellons d’argumentar que qualsevol ciutada de trenta anys coneix i parla perfectament el castella i que, per tant, era fora de lloc la pretensió dels processats. Ja se sap, el català és per a la cuina.

Encara, intentant argumentar jurídicament la seva negativa, la va espifiar en voler justificar-la en el fet que el català no és idioma cooficial “en esta comunidad”. Sembla que se li’n va anar l’olla i va oblidar que l’Audiència Nacional no respon a criteris de territorialitat.

No sé, en definitiva, si cal prendre’ns la sentència com una victòria, si més no pírrica. Però alguna cosa em diu que no, mentre fets com els de Girona siguin titllats de delectius, i mentre hi hagi magistrats que donin aquestes mostres de despreci cap el català i cap a tots els catalanoparlants, cap a tots nosaltres.