pep rossello

El 20 de novembre de 1975, servidor feia feina al diari ‘Baleares’. Feia poc més d’un mes que havia rebut el meu nomenament d’ajudant de redacció, signat a Madrid per R. Gamazo Rico, director del Departamento de Prensa de la Delegación Nacional de Prensa y Radio del Movimiento. En realitat, però, ja feia tres mesos que havia començar a la redacció, gràcies al padrinatge del veterà Jesús Cor i per fer-li un favor a mon pare.

Tanmateix, la cosa no va passar del mes de desembre, perqué el director del diario va fer un informe negatiu: Antonio Pizá, sí l’Antonio Pizá que tots pensau, va trobar que servidor no tenia vocació i que mai no serviria per fer de periodista. Trenta-dos anys després, alguna vegada penso que potser tenia raó i que me n’he sortit ves a saber per quina inexplicable raó.

Tornem, emperó al 20 de novembre. Des dels començament, servidor havia compaginat la feina de carrer –entrevistes, reportatges– amb la de taula, fent feina amb aquells antics teletips de paper embolicat, que havies de puntuar, corretgir, retallar... A més, des de començaments de mes, d’ençà que es va veure que la malaltia de Franco ja no tenia tornada enrere, s’havien establit torns de guardia, per estar pendents de la noticia de forma permanent.

La nit del 19 al 20 de novembre, com cada dia, en acabar el meu jornal, em quedava a la redacció fins devers les dues de la matinada, pendent dels teletips, de la ràdio..., de la notícia. En arribar l’hora, com cada dia, vaig plegar i vaig partir cap a ca nostra, on ma mare devia passar una penada, com quasi sempre: no li feia cap gràcia que jo fos pel món a aquelles hores, amb ‘només’ disset anys.

L’endemà, a mig matí, ma mare em va despertar i em duia el diari: era una tercera edició amb la notícia i primeres repercussions de la mort del dictador. Crec que la pobra dona no va entendre perquè em possava a plorar: potser va pensar, fins i tot, que ho feia pel difunt; no podia copsar que era només ràbia. Aquell dia vaig aprendre com es sentia un periodista que s’havia perdut una notícia com aquella després d’haver-la tin gut a tocar dels dits: només per dues hores de diferència. No seria, tanmateix, la darrera frustració però poques m’han afectant tant.