pep rossello

Avui capvespre, tot just fa mitja hora, he parlat amb l’escultor i pintor Miquel Morell. Després de llegir l’article que li va dedicar Biel Florit, fent referència a un altre, previ, de Bartomeu Fiol, vaig anar per feines sense pensar-m’hi gens.

Com li he dit al vell amic, avui Internet ens posa les coses molt fàcils; vaig localitzar la residència d’Albacete on Miquel s’està des de fa uns mesos i, per començar, els vaig enviar un correu electrònic. Avui matí, he rebut la resposta de la directora, Mª Dolores, on me comentava que li havia fet arribar i que Miquel s’havia mostrat encantat de rebre’l.

I avui capvespre hem parlat per teléfon devers deus minuts. Tot d’una he reconegut la seva veu, clara i pregona, però sempre en un to suau, sense aldarulls. Sortosament, ell m’ha recordat, tot i que m’ubicava a ‘Ultima Hora’, d’on vaig sortit fa denou anys; però allà va ser, certament, ons ens vam relacionar.

He trobat que, als 84 anys ja fets, té el cap ben clar, se’n recorda dels amics i coneguts mallorquins…, del Camp Redó, on vivia amb sa mare, just davant l’escola on jo vaig fer el primer batxiller.

Ell m’ha confesat que físicament no es troba gaire fi, que les cames no li responen com ell voldria. Però no se’l veu desanimat: segueix dibuixant, “el mes passat vaig omplir un bloc de 120 fulls”. Se queixa, emperò, de no tenir un lloc tranquil per fer feina, “ hauria de tenir un talleret, o un racó”, amb tranquilitat, una mica allunyat del xivarri habitual d’una residència d’ancians on, me contava, “hi ha de tot: un que ja ha perdut el cap, l’altre que s’enyora i es lamenta…”

Només he notat que plorava una mica –en Miquel sempre ha estat de llàgrima fàcil– quan m’ha demanat per mon pare i li he hagut de dir que va morir fa un any i mig, si fa no fa. M’ha recordat que havien estat veïnats al Camp Redó, “erem molts amics”.

Hem quedat que ara que l’he localitzat, li telefonaré de tant en tant. En haver penjat he tornat connectar-me a Google, per veure com anam de comunicacions des de Palma a Albacete.

Ahir, com gairebé cada dimecres, dinava a Ca'n Reus amb un grupet de cinèfils compulsius (Jaume Vidal, Toni Figuera, Maties Oliver, Antoni Serra), i bona part de la conversa anava, per tant de cinema, d'estrenes, de clàssics, de gustos i preferències…

En un moment donat, record que discutíem si Ventura Pons era viu o mort, se'm va ocorrer fer el comentari: "Anau amb compte, que qui se'ns morirà un dia d'aquests serà en Fernando Fernán Gómez", recordant que feia només un dia que l'havien hagut de traslladar a la planta d'oncologia de l'hospital on feia un mes que estava ingressat. Mai no n'havia d'haver parlat!

A mitjan capvespre, en arribar a ca nostra, les edicions digitals dels diaris ja duien la notícia del traspàs de l'actor, director, escriptor… Em van passa per davant els nombrosos papers que ens havien emocionat, el mestratge no només artístic sinó vital, la injustícia que molts vàrem cometre durant molt de temps, menystenint la seva tasca cinematogràfica durant el franquisme perquè no enteníem res…

Descansi, doncs, en pau, que a nosaltres sempre ens quedarà la seva immensa obra.