pep rossello

Suposo que, a hores d’ara, tots els bloguistes i lectors de blogs habituals, ja s’hauran fet una idea sobre el debat que aquests dies omple posts i comentaris, el de la constitució o no d’una candidatura nacional per a les eleccions generals de l’any que ve, i el paper que hi han de jugar els diferents partits (tret, és clar, del PP i el PSOE, que no hi tenen res a dir).

Avui mateix han aparegut dos articles prou aclaridors de les dues posicions que, de moment, sembla que estan en debat. El ‘Manual bàsic per a les eleccions generals’ d’Eberhard Grosske ha tingut immediata resposta de Jordi Lliteres, amb la seva ‘Anàlisi de l’escrit del Sr. Grosske, sobre les Eleccions Generals’, que segueix en la línia d’una anterior ‘Resposta a URXELLA en relació a les generals’ (23/XI/07). Tot plegat queden prou definides les posicions inicials.

Jo volia, emperò, referir-me a un efecte col·lateral d’aquest intercanvi de posts, perquè d’alguna manera m’afecta directament. A mi i a bastanta més gent.

Un comentari a l’article de Grosske es limita a reproduir el text d’un escrit de suport que un grup d’escriptors i periodistes vam signar, abans de les eleccions locals, en favor del Bloc per Mallorca.

Voldria, en primer lloc, manifestar la meva indignació perquè, des del més flagrant anonimat, algú –m’imagino qui– manipuli amb intencions clarament partidistes, un text que tenia el seu sentit en el moment d’esser signat, però no necessàriament en cap altre. Era i és prou breu i clar que en ell mateix ho deia tot: “Els sotasignants, preocupats per la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país, i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca, manifestam el nostre suport a la candidatura Bloc per Mallorca com instrument de canvi en positiu a favor de la nostra llengua i cultura.” I prou.

Jo he opinat sobre la polèmica i, sobretot, he manifestat els meus dubtes davant una alternativa complexe. Només tinc clar que els eixos esquerra-dreta i sobiranisme-nacionalisme no mantenen el mateix equilibri en unes eleccions autonòmiques que en unes generals: al cap i a la fi, l’objectiu final de les primeres és governar el país; el de les segones, tenir una veu pròpia al Parlament espanyol.

És per això que avui encara no tinc clar el meu suport a cap bloc i, repetesc, m’indigna que algú faci servir el meu nom sense que jo hagi pogut dir la meva. Quedi, doncs, aclarit que un servidor avui no estic amb el Bloc per Mallorca, i ja decidiré en ser l’hora amb qui estic i, lògicament, també decidiré si em ve de gustar fer-ho saber a qualcú.

Les primeres lletres me les varen ensenyar les monges. L’escola de les Germanes de la Caritat s’alçava en els terrenys de Ca’n Domenge, tocant els límits que nosaltres havíem posat al Camp Redó, a la banda dreta de General Riera. L’escola, realment, era per a nines; però els nins hi anàvem durant els anys de parvularis, fins a fer-ne sis: aleshores, moltes famílies aprofitaven per fer-nos fer la Primera Comunió i cap a un altre centre s’ha dit.

Només recordo el nom i les imatges borroses de dues de les 'hermanas'. La primera que vaig tenir fou sor Antònia, una dona gran i grassoneta, que realment el que feia era poc més que tenir cura de nosaltres durant unes hores. Sor Margalida, alta i magre, gairebé eixuta, ja se’n va cuidar d’ensenyar-nos de lletra. Vam aprendre a llegir i a escriure amb lletra rodona i ben clara, en ratlles ben dretes: "mi mamá me mima, yo amo a mi mamá"… Fruit d’aquells anys m’ha quedat una lletra prou clara i bona d’entendre.

L’any 1964 em va tocar de fer la primera comunió. Durant molts mesos, juntament amb la resta de companys que havíem arribat a l’edat preceptiva –només un nin i un nombre indeterminat de nines–, vam assistir a les classes d’Història Sagrada. Ens les impartia un mossèn, de qui crec recordar que es deia Joan –'don Juan', per ser precís– i que ens feia molt respecte, amb la seva sotana negra i les seves constants referències al pecat i a l’infern. Trobo que del cel en parlava poc.

Les monges van aportar un curiós complement a la nostra formació prèvia al combregar: ens van ensenyar com confesar-nos. Està clar que a la nostra edat no teníem prou clar el que era pecat i el que no: les 'hermanas', doncs, ens van fer aprendre gairebé de memòria un llistat d’aquelles malifetes que es suposava corresponient a la nostra edat i podien ser mereixedores de penitència i absolució: he desobeït, he fet enfadar la mare i li he dit mentides, m’he barallat amb la meva germana… He de dir que aquest pecaminós clixé el vaig fer servir durant bastants anys: només record haver-hi afegit, quan vaig trobar que era l’hora, el delicte de tenir 'pensamientos impuros'. Quan, en aquest terreny, vaig passar dels pensaments als fets, ni que fos sense cap còmplice, vaig deixar d’anar a confesar-me.

Va arribar, així doncs, el moment de començar els estudis primaris. L’elecció de centre escolar no havia de plantejar cap dubte: el Col·legi Manjón era a tres o quatre carrers de ca nostra, hi podia anar tot sol des del primer dia, sense cap carretera ni tan sols carrer ample que haver de travessar. Era un col·legi privat però molt econòmic, si no gratuït, i els seus programes educatius estaven a l’empara de l’Institut Ramon Llull, que era on hauríem d’anar a examinar-nos cada final de curs, en arribar al batxillerat.

Però les coses es van tombar per allà on jo menys esperava. Un camí acadèmic que estava pensat a llarg termini i per anar ben dret, es va embullar des d’un bon principi, per raons del tot alienes a les meves intencions.