pep rossello

Només volia recordar la proposta que fa una quinzena va llançar, des del seu blog, en Pep Torro. Reproduesc el seu post:

“torro | 12 Novembre, 2007 16:17

“Faig una proposta.

“Propòs per dissabte dia 1 de desembre 2007, 24h. en català:

“Que tots els catalanoparlants que es troben en territori de parla catalana, durant tot un dia de 24h., no facin servir altra llengua que la catalana per comunicar-se amb qui sigui.

“Seria interessant sols per saber el que passaria, quines conseqüències tendria.

“És clar que això té els seus inconvenients i no és del tot posible. Per exemple: una empresa que contacta amb clients de l'estranger. No parlarà català amb un client anglès. No aniria bé.

“Però en el dia a dia, com aturar-se a una benzinera; "ple de noranta vuit, si es plau" i et contestan; "perdón, ¿como dice?". O al Corte Ingles; "volia un rellotge que vagui sense pila, automàtic o amb corda" –"perdón, ¿como dice?". Etc, etc.....”

“Això si, no l'hi parleu català a la guardia civil, les conseqüències podrien ser desmesurades.”

Particularment, ja us dic ara que no és una empresa fàcil, per més que jo hi esmerçaré esforços. Un exemple recent, que vaig patir com a protagonista.

Escenari, el supermercat ‘Caprabo’ del carrer General Ricardo Ortega, al barri de Foners de Palma. En dic el nom perquè no és del tot anecdòtic: ‘Caprabo’ és una empresa que, fins fa dos dies, era de capital íntegrament català; que etiqueta els seus productos propis i retola els cartells indicatius en català…

Vaig anar-hi un capvespre d’aquest setmana, a comprar-hi quatre coses. Em vaig acostar a la xarcuteria, per tal de comprar formatge mallorquí, semi curat. Vaig saludar l’encarregada, “bon dia”, que em va contestar educadament: “buenas tardes, ¿qué le pongo?”. Vaig indicar-li la peça que m’agradava, i seguint la línia imaginària que traçava el meu índex cap al formatge, no hi va haver cap dubte del que jo volia.

Però la cosa s’havia de complicar. “¿Cuánto le pongo?”, va voler saber. “Me’n posi un quart de peça”. No em va replicar però, en veure per on es disposava a tallar, vaig veure que no m’havia entès…o no sabia què és un quart. “Perdoni, però no, me’n posi una mica més”, vaig pretendre aclarir i, és clar, ho vaig embullar més. Quan vaig veure que el ganivet començava a ballar indecís, ara cap aquí, ara cap allà, vaig claudicar: “No, mire, póngame exactamente un cuarto de la pieza”. Ello m’ho va explicar: “Es que no le había entendido”. Jo ja me n’havia adonat. Em va embolicar el formatge i vaig plegar: se m’havia passat pel cap demanar-li cent-cinquanta grams de pernil cuit, però me’n vaig afluixar.

Uep, tampoc no vull desanimar ningú, Jo, dissabte, insistiré, a veure si hi ha més sort. Ja ens ho contarem, si voleu.