pep rossello

“La decrepitud del periodisme”. Qualsevol llibre amb aquest títol, d’entrada crida a la lectura. Si a més a més l’autor és Antoni Serra, escriptor i col·lega, i saps que és el tercer volum del seu diari, la temptació esdevé irresistible.

Antoni Serra i Bauçà (Sóller, 1936) té aparcada, en el terreny editorial si més no i estic convençut que no només per voluntat pròpia, la seva obra narrativa –que, per altra banda, és la que el defineix–, i s’ha bolcat en allò que els acadèmics taxonomistes anomenen literatura de no ficció, que en el cas del nostre autor pren forma d’assaig, de memòries o de diari.

El seu “Diari d’ombres, paisatges i figures” –del qual ja n’havia publicat dos volums: ‘La mort del vell dictador’ i ‘L’activisme cultural’– abasta el periode que va de 1970 a 1985; el quart i darrer volum, encara inèdit, inclourà les seves anotacions dels darrers tres anys.

“La decrepitud del periodisme”, doncs, aplega les notes que Serra va anar prenent, en el seu dia a dia, des del 2 de gener de 1980 fins al 31 de desembre de 1982. Tot plegat, un caramull de plaguetes, suposo que les de sempre, de fulls quadriculats i tapa dura, on l’estilogràfica de l’autor anava reflectint fets quotidians, sensacions, impressions, conclusions, esperances –cada cop menys–, decepcions i malastrugances –cada cop més–…, que configuren en bona mesura el retrat del Toni Serra que avui coneixem.

Tot i el que el títol pugui fer pensar, “La decrepitud del periodisme” no són unes memòries periodístiques, que van per un altre camí (vegeu “No hi ha quart poder. Memòries periodístiques del meu temps de glòria”, de 2002); de fet, de periodisme en parla poc, tot i que no ens estalvia algunes anotacions de la seva tasca diària, i algunes reflexions personals sobre l’exercici de la professió. “Ha començat l’any amb presagis de tragèdia… Aquest matí, després de guadir d’unes setmanes de vacances, m’he incorporat al treball del diari. El director m’ha rebut amb una enorme fredor. Com si fos un estrany. És clar que això és normal en ell, ja que és una persona mediocre i amb greus mancances intel·lectuals (…)”: així, amb aquest paràgraf, comença el llibre.

“La decrepitud del periodisme”, en canvi, ens aporta claus suficients per entendre millor el procés creatiu de l’escriptor, els seus dubtes, els seus afanys…, i també les misèries que envolten sovint el món de l’edició, dels premis literaris; com es balluguen les capelletes; com van les interferències dels polítics, del poder en general.

Va esser, parlant un poc de tot, amb Antoni Serra que vaig conèixer, a finals de novembre, l’escriptor Pau Vidal, un autor barceloní del qual mai no n’havia ni sentit parlar. Va ser al Festival de Novel·la Negra de Lloseta, on Serra havia de fer part d’una taula rodona i vàrem coincidir amb ell.

Em vàren encuriosir les referències que se’n feren a la seva primera novel·la, “Aigua bruta”, i sobretot al seu protagonista, Miquel Camiller –homenatge gens dissimulat a Andrea Camilleri, del qual Vidal n’és traductor–, un lingüista embarcat en un projecte personal: l’actualització del Diccionari Etimològic de Joan Corominas. Una de les seves eixides filològiques el planta bruscament i involuntàriament davant d’una mort misteriosa.

“Aigua bruta” no és una novel·la negra; potser no agradarà gaire als aficionats. “Aigua bruta” és una novel·la ben curiosa i entretinguda, que manté prou bé el ritme narratiu, però que sobretot planteja un esplèndid mosaic de registres lingüístics, de modismes col·loquials, d’argots d’impossible transcripció… En definiva, els parlars que fan servir els diferents personatges: una padrina centenària que s’ha passat mitja vida a una possessió mallorquina, un joveneta becària que es fa entendre amb el mateix idioma que empra per enviar essaemaesses, un policia que canvia de registre segons dugui l’uniforme d’urbano o el de guarda jurat…

No sé si les aventures de Camil tindràn continuïtat, però aquesta primera és una excel·lent troballa; una “novel·la d’intriga etimològica”, n’ha dit un crític i acadèmic principatí.

Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 15 de desembre de 2007

Ara mateix tinc al davant quatre fotografies en blanc i negre, 13x18. Les vaig fer jo mateix, dia 20 de gener de 1986. Les quatre són imatges d’una mateixa seqüència, al mateix escenari, amb el mateix protagonista i els mateixos figurants. Escenari: Parc de la Mar de Palma; protagonista: Josep Guinovart; els figurants, el president Gabriel Cañellas, el president insular Jeroni Albertí, el batle Ramon Aguiló, el governador Carlos Martín, entre d’altres.

Record que aquell dia de Sant Sebastià era un matí asolellat d’hivern. Josep Guinovart, acompanyat de tan il·lustres autoritats, era a Palma per inaugurar, a la fi, el conjunt escultòric que havia donat a la ciutat tres anys abans.

Avui de matí, en agafar els diaris mentre berenava, m’he topat amb la notícia. En Guino ha mort a Barcelona, als 80 anys: el seu cor immens no ha pogut aguantar la darrera envestida. Tot d’una que he tornat a ser a ca nostra, he regirat tota la paperassa fins a trobar les fotos que tenia estotjades. Sé del cert que n’he de tenir moltes més, però només he trobat aqueixes quatre. Les imatges en blanc i negre, que ja comencen a agafar una certa tonalitat sèpia, m’han portat un caramull de records.

Aquell gener de 1986, jo no coneixia personalment Guinovart. La seva obra sí, fins i tot ja n’havia vist algunes mostres. Va ser un temps després que em varen presentar en Guino: record perfectament que va ser l’amic Albert Ribas, aleshores director del Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’, que a més era bon amic personal de l’artista.

Des d’aleshores ençà vaig tenir diverses ocasions de conversar amb Josep Guinovart, de compartir taula amb ell, al Centre de Cultura, a Pelaires…

L’experiència més engrescadora, emperò, va discórrer entre Palma i les Pitiüses. A principis dels anys 90, Ribas va posar en marxa un projecte que anomenà ‘Fars 93’, i que consistia bàsicament en que quatre artistes diferents fessin sengles intervencions als fars d’Eivissa i de Formentera. Els artistes eren Josep Guinovart, Leopoldo Irriguible, Antoni Miralda i Wolf Vöstell. Record amb nostàlgia aquells mesos de preparació, que em van permetre conèixer els artistes –de Miralda i de Vöstell, fins i tot, vaig enregistrar-ne dues entrevistes en vídeo per a ‘Sa Nostra’, realitzats per Jaume Vidal. El projecte, finalment, es va frustrar per mor de la burocràcia, que a tot posava emperons.

Tanmateix, vàrem poder veure l’exposició del projecte a Palma i a Eivissa, però també a la Feria Internacional de Sevilla i a l’edició d’ARCO de 1992. I, sobretot, vàrem compartir una jornada marinera, visitant amb els quatre creadors les costes pitiüses, que mai no van poder ser l’escenari d’aquell ambiciós projecte.

No vull insistir, ara, en el vessant més reivindicatiu de Guinovart, prou conegut, que el feu participar en el Museo Internacional Salvador Allende; en aquella ‘Arruixada’ del 2001, que volia denunciar les malifetes culturals del tàndem Fageda-Feliu; en les campanyes més recents en favor de la preservació de La Real…

Torno a mirar les fotos de Sant Sebastià de 1986. Me n’adono que de tots els càrrecs públics assistents ja no en canten gall ni gallina, políticament vull dir. Només resta –que no és poc– l’escultura del Parc de la Mar i el conjunt de l’obra de Josep Guinovart.

Com a votant anònim, però independentista no militant reconegut, començo a estar una mica fart del trull que duent armat els partits mallorquins (no conec prou la situació de Menorca, d’Eivissa o de Formentera com per parlar-ne) que podrien fer possible una candidatura unitària que donàs veu a les Illes en el Congreso de los Diputados espanyol. Sobretot, des que va comparèixer la gent d’Unitat Nacional, que ja voldria jo saber qui són, d’on surten i on van: però amb només dos mesos d’existència i vuit posts al seu weblog han emmerdat el debat una cosa grossa.

Sabeu que us sé dir? Em sembla que personalment ho deixaré estar, us seguiré escoltant i llegint, i que ja ens veurem a les urnes. Perquè a votar sí que hi aniré: l’abstenció només afavoreix el PP i, en menor mesura, a UM. Tinc molt clares quines són les condicions que s’han de donar per votar una determinada candidatura i, per suposat, no us l’explicaré ara. Voldria, tanmateix, plantejar el meu personal corol·lari de tot el que he sentit.

Les alternatives polítiques –no pas les ideològiques– ja estan prou decantades, i tenen molt a veure amb el significat que donem a les eleccions. Les autonòmiques varen servir per decidir qui volíem que comandàs a ca nostra; les generals han de servir per decidir qui volem que ens representi, com a país, en el parlament espanyol. Aquesta diferència és la que explica a parer meu la possibilitat de coalicions diferentes a uns o altres comicis.

És prou curiós que els motius primers de discòrdia siguin dos partits que, en si mateixos, no haurien de tenir un pes electoral significatiu, però que esdevenen necessaris dins un conjunt més ampli. A partir d’aquí, sembla que el gran debat ha deixat de ser polític de bon de veres, per passar al nivell de brega de galls: jo no aniré enlloc que hi hagi UM; idò jo no vull ni sentir parlar d’Esquerra Unida; que no vull fer pinya amb uns espanyolistes; però jo no aniré del braçet de polítics corruptes…

I en acabar comptarem i ja veureu quin esclafit de rialles faran el PSOE i el PP, mentre es tornen repartir tots els diputats elegits per les Balears.

Com que no està en mans nostres, directament si mé no, posar solució a la inexistència d’un espai nacional de comunicació, ni podem evitar que els mitjans nostrats estiguin més pendents d’un succeït de Càceres o de Cangas de Onís, més que no al que passa als nostres països i ens pot afectar de prop, provarem d’escampar les informacions que ens arribin d’arreu.

Vilaweb recollia, en la seva edició d’avui, unes declaracions del president d’AAPV, però sobretot les de la diputada del PP al Parlament català Montserrat Nebrera, prou significatives. Les manifestacions del govern català es comenten per si soles.

“Eliseu Climent acusa el govern català de cedir en la negociació pel manteniment de TV3

“Acció Cultural qualifica el PP valencià de feixista per haver tancat el repetidor de la Carrasqueta

“El president d'Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, ha manifestat avui el temor que el govern valencià tanqui els repetidors de TV3 del Mondúver i del Bartolo. Climent ha qualificat de feixista el PP valencià per haver tancat diumenge el repetidor de la Carrasqueta, i ha criticat la negociació que ha fet el govern català, a qui ha acusat d'haver cedit. ‘El resultat de la negociació ha estat el desmantellament de TV3’, ha dit Climent.

“El president d'ACPV ha demanat explicacions sobre la negociació al conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras. Climent ha comparat la gestió feta pel govern de José Montilla amb la que havien fet els governs de Jordi Pujol: 'Quan Zaplana era president, hi va haver un conflicte pitjor que el d'ara, però el negociador fou Jordi Pujol i es va aconseguir una normalitat absoluta, una estabilitat en les emissions del Canal 33, de Catalunya Ràdio i de totes les emissores de la Generalitat. Comparin els resultats d'aleshores amb els d'ara'.

“La reciprocitat

“El conseller de Cultura del govern català, Joan Manuel Tresserras, ha dit que lamentava profundament el tancament de TV3, que el considerava absolutament innecessari i un acte hostil. Segons Tresserras, el fet s'explica pel context pre-electoral. Però ha tornat a repetir que les negociacions entre els dos governs eren prou madures i que l'acord de reciprocitat era imminent, perquè ja hi havia el compromís del Ministeri d'Indústria espanyol d'atorgar un nou múltiplex al govern valencià. També el president de la Generalitat, José Montilla, ha atribuït a motius polítics el tancament de la Carrasqueta.

“En canvi, el conseller de la Presidència valencià, Vicent Rambla, ha dit que el seu govern s'havia limitat a fer complir la llei, que lamentava que ACPV no hagués dut a terme voluntàriament el tancament i que era partidari d'avançar cap a un acord de reciprocitat amb el govern català.

“Segons Montserrat Nebrera, el tancament no té sentit

“La diputada del PP al Parlament de Catalunya Montserrat Nebrera ha dit avui que no tenia sentit el tancament per part del govern valencià del repetidor de la Carrasqueta, i ha recordat que la gent no podia entendre un fet com aquest. 'Si la gent no ho pot entendre vol dir que no ho fem bé', ha dit la diputada, en declaracions a Catalunya Ràdio, on ha admès que l'executiu de Camps s'havia mogut probablement per motius electorals a l'hora de precintar el repetidor.

Fa uns dies que no tinc massa escriguera. No sé si haurà estat el pont de la Puríssima; trobo que, quan un s’està de vacacions, els pont no són més que una nosa: tot tancat, res a fer que ho pagui pel món, a més a més el vent que bufa i bufa, fins que a mi em fa mal de cap. O potser són les mateixes vacacions: el fet que se m’acaben, vull dir. Jo crec que qui més qui menys, quan manquen uns dies per acabar-les, entre en una situació de mandra, prèvia a l’estat postraumàtic de la tornada a la feina. I, és clar, si això passa al cap de trenta-un dies, que no em passarà a mi, al cap de deu mesos.

No és que no hi hagi, per paga, temes de que parlar. Les televisions autonomiques de casa nostra, per exemple, que hi bufen mals temps. A les comarques alacantines, per exemple, des de la matinada de diumenge passat que ja no veuen TV3. I la Generalitat del senyor Camps ja enllesteix expedients de clausura pels repetidors que donen servei a València i a Castellò. Després de vint anys d’al·legalitat, a ningú sembla importar-li el que passa al país germà, tret dels sectors que s’aglutinen entorn d’Acció Cultural de País Valencià.

El govern del senyor Montilla, que alguna cosa hi deu tenir a dir, dóna per bo l’atemptat contra la llibertat d’informació que ha comès el PP valencià. A Mallorca, la feta no ha estat ni notícia en els diaris; les administracions autonòmiques no han piulat. Només Obra Cultural Balear s’ha mostrat solidària amb l’entitat germana. A mi, tot plegat, em fa pensar en la dita a quella, mal atribuïda a Brecht, la d’aquell ciutadà que veia impassible com diferents col·lectius minoritaris eren bandejats des del poder, fins que quan va ser la seva hora no quedava ningú per ajudar-lo.

A les Illes les coses, de moment, no van tan mal dades; però començo a percebre alguns indicis que no m’agraden. De moment, part de la programació de Canal 9 –concretament, les pel·lícules dels capvespre– ha estat tapada perquè no es vegi a Mallorca. Per defensar l’audiència d’IB3, diuen. És ben cert que, des del punt de vista del foment del català com a llengua d’ús, no ens ha de preocupar la Televisió Valenciana. Però és que també sentim parlar el director d’IB3, el senyor Martorell, de negociar amb la CCRT perquè tot el que no sigui programació pròpia de TV3 tampoc no es pugui veure a les Illes.

Si jo fos José Maria Aznar, Déu me’n guard, els diria que ja decidiré jo quina i quanta televisió vull veure. En vaig fart de sentir parlar de l’audiència: si algun sentit té l’existència d’una televisió pública, és d’oferir un servei als ciutadans, possibilitar als espectadors de veure allò que mai es plantejaran les cadenes privades que, aquestes sí, només pensen en els guanys. I si algun sentit té una televisió pública a una comunitat amb llengua pròpia diferenta de l’espanyol, si algun sentit té que paguem IB3, és perquè ens ofereixi quanta més televisió en català millor. Vengui d’on vengui.

Si el senyor Martorell està tan preocupat per l’audiència, que miri a veure com ho pot fer per tapar ‘Escenas de matrimonio’ o ‘Aquí hay tomate’. Faria, a més a més, un impagable favor a la salut mental dels illencs.

Servidor he estat fins avui un dels molts bloguistes que no teníem el .cat per raons exclusivament econòmiques, o per mandra de buscar alternatives. Ara, ja no tenim excusa: dominis.ppcc.cat ha posat en servei el primer sistema gratuït de redireccionament de pàgines web amb el domini .cat.

Jo, seguint l’exemple de Joan Miralles a les seves ‘Reflexions mediterrànies’, ja ho he fet a aquesta web, i us puc assegurar que és molt fàcil i ràpid: només cal registrar-s'hi i triar el domini que desitjau, sempre i quan ja no estigui enregistrat. Els nous dominis creats amb aquest sistema tenen l'extensió .ppcc.cat.

Així que ja ho sabeu: des d’ara, si us ve de gust, podreu accedir a ‘peprossello’ a través de l'adreça peprossello.ppcc.cat, però si no voleu haver d’actualitzar els vostres enllaços o teniu qualsevol motiu, no passeu pena: l'adreça de sempre, peprossello.balearweb.net seguirà activa.

Per aquell temps, la padrina Margalida, que vivia amb nosaltres –bé, en realitat, fora més precís dir que nosaltres vivíem amb ella–, va començar a trobar-se malament de salut, fins el punt que món pare va decidir que els dos fills ens n’anàssim a estar amb els padrins materns, que aleshores ja vivien a un pís de Son Gotleu. Mon pare devia saber del cert quin era l’estat de sa mare, i ens en va voler estalviar l’agonia i la mort.

Feia dos o tres anys que el padrí Pep i la padrina Francisca havien hagut de deixar la casa del carrer de Sant Sebastià. Va ser gairebé tot d’una després de la mort de la vella tia Eulàlia, que era la titular del lloguer. El propietari va argumentar que la casa s’havia de buidar per a poder reformar-la. Avui, quasi cinquan ta anys després, si passau pel carrer de Sant Sebastià, fixau-vos en la casa retolada com a 5a: està ben igual; no, pitjor, perquè mai no s’hi ha fet res i restà tancada i abandonada.

Les coses van anar molt de pressa i calia prendre una decisió. La va haver de prendre mon pare; no he sabut mai, ni ho he anat a cercar, perquè no ho feren els fills –els dos petits encara vivien amb els padrins–, però el resultat va anar així.

Em costa, encara avui, fer-me una idea de com va poder estirar un sou de pluriempleat que amb prou feines arribava a finals de mes, per distreure’n els cèntims necessaris per comprar, lletra a lletra, un pis nou. Molts anys després van arribar a les meves mans els rebuts del que mon pare pagava: la quantitat em va semblar irrisòria, però imagino que l’any 1964 la dimensió era una altra.

Els padrins Pep i Francisca vivien, doncs, en aquell pis, no record si un primer o un segon d’una finca sense ascensor. Eren les primeres promocions de vivendes de protecció oficial que es van construir a Son Gotleu; el pis tenia tres habitacions, una sala-menjador, una cuina i una cambra de bany.

En aquell pis, doncs, un servidor i la meva germana Margalida, que només tenia tres anys, vàrem haver d’encabir-nos amb els padrins i els fills fadrins: la tia Francisca i el conco Tomeu, que sempre ha estat Tolo.

Vaig haver d’interrompre, així, el meu primer contacte amb el Col·legi Manjón, del Camp Redó, on havia començat els estudis més elementals. Durant aquells mesos d’exili, vaig estudiar al col·legi públic de la barriada, també conegut com a escola nova de La Soledat. No me n’ha quedat gairebé cap record: cap mestre, cap company…, només la imatge del pati i l’escena que, allà mateix, cada dia ens donaven una botella de llet a cadascún de nosaltres. Amb el temps vais saber que aquella escola l’havien construïda essent batle Emili Darder, a partir d’un projecte de Guillem Forteza.

Son Gotleu és per a mi un àlbum d’imatges familiars. El matí ens aixecàvem i berenàvem a la cuina, un panet d’oli sucat en el cafè amb llet. Al menjador, en un sofà llit, hi dormia l’oncle Tolo; la padrina provava de despertar-lo al mateix temps que a mi, que a tots els altres, però molts dies me’n vaig anar cap a l’escola i encara el deixava en el llit; era un gran dormilega.

A cals padrins es dinava a l’hora de dinar, que tots sabíem quina era, i tothom havia d’esser a taula a aquella hora. No hi valia –tampoc a ca nostra– que cadascú dinàs a l’hora que volgués i d’allò que més a gust li anava; dinar n’hi havia un, i tothom dinava del que hi havia, després, això sí, que el padrí Pep hagués beneït la taula.

A Son Gotleu no vaig fer amics i, segurament per això mateix, vaig fer poca vida de carrer: a molt estirar, jugava algunes vegades amb qualque veïnat. Per això, els capvespres, en haver sortit d’escola, em passava molt temps a casa; m’entretenia a estones llegint i, sobretot, contemplant bocabadat les activitats del padri.

El padri Pep era un gran aficionat a la vitolfilia: col.leccionava allò que en dèiem faixes de puro, les anelles que adornen els cigars, tot identificant-los amb la seva marca; avui en dia, fins i tot els que no en són entesos, els que fins i tot no fumen, identifiquen en molts casos les vitoles d’un cigar ‘Cohibas’, o d’un ‘Montecristo’.

El meu padrí estava jubilat; jo ja li vaig conèixer. S’havia posat a fer feina de molt jovenet al Salón La Veda, un d’aquells clubs socials que, sobretot durant la primera meitat del segle passat, caracteritzaven l’oci un punt aristocràtic de les classes altes mallorquines. El padrí hi va entrar de grum i va anar ascendint l’escalafó (criat, cambrer…) fins assolir categoria de conserge.

Al cap dels temps, quan La Veda va començar a no anar d’allò més bé, varen començar els acomiadament i els que primer van caure van ser els més veterans. El padrí Pep, un d’ells. Aleshores es va estar fent feina, una temporada, a un hotel d’Aucanada i, finalment, els darrers anys laborals els va passar a l’hotel Victoria, al passeig marítim de Palma.

Així, doncs, els mesos que jo vaig estar vivint a Son Gotleu, em vaig passar moltes hores veient com el padrí ordenava, classificava aquelles faixes i com, amb tota la parsimònia del món, les enganxava a uns fulls que tenia a posta, amb uns petits papers impregnats de goma. (Només feia un parèntesi per berenar: galletes d’Inca trempades, amb formatge i raïm quan n’era temps, o carxofes crues amb oli i sal.) Les vitoles eren molt maques, sovint amb unes litografies policromades, amb temàtiques d’allò més diverses: paisatges, obres d’art, animals, imatges militars, vehicles, personatges (reis, científics, exploradors, artistes, escriptors…), estampes i al·legories de tota mena, entre les quals tampoc no mancaves els motius heràldics, bé de països, bé de les marques fabricants dels cigars.

Quan el padrí Pep es va morir, l’any 1966, món pare va aconseguir de la família que s’avingués a que tot el material que aleshores ell havia reunit, i que a ningú no interessava gaire, fos la meva sentimental herència. Val a dir que, tanmateix, mai no vaig continuar la seva tasca, ni m’ ha agradat el col·leccionisme en general; però tinc ben estotjats tots aquells fulls plens de segells vitolfílics i, de tant en tant, els dono una mirada i em torno a veure assegut al costat del padri, a la taula del menjador d’aquell pis de Son Gotleu.

Dissabte, 8 de desembre. Festa de la Immaculada Concepció de Maria. Laus Deo.

“(…) a mi, el que m’agradava era la simple i pura expectació ansiosa: anar descobrint-me poc a poc i gaudir de les subtils meravelles que el món m’oferia si sabia mirar-lo amb atenció apassionada. (…)

“I el que jo desitjava –un ímpetu ho ansiejava a través meu– era estar prop de les dones, elucidar les sinuositats que m’incitaven a una permanent ansietat voluptuosa. (…)”

No estan gens malament les paraules que, a tall de declaració de principis, pronuncia el jove Humbert Salvador Melamp de Rocaforta i Casal, hereu del catorzè comte de Torralta, protagonista d’‘El llibre dels plaers immensos’, la novel·la amb la qual Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) va guanyar el darrer premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la.

El debat sobre la manipulació dels premis literaris ha esdevingut ja un tòpic. Sense entrar-hi, diré que la meva experiència com a jurat em diu que no hi estan, de manipulats: mai ningú em va dir que no em molestàs a llegir les obres presentades perquè el premi ja estva decidit. En canvi, l’experiència professional en nombroses vetllades del Premio Planeta em fa pensar tot el contrari: he assistit a espectacles ben divertits de maniobres de distracció, de conions d’amagat… Potser els premis literaris van perdent netedat en proporció inversa als seus guanys. Guanys econòmics, vull dir.

El que sí sembla que ha anat sorgint és una mena de subgènere narratiu, que ha definit prou bé el crític Joan-Josep Isern, i que anomenaríem “novel·les amb premi”. Isern en dóna la descripció/patró: “solen tenir unes dues-centes pàgines d’extensió, arrenquen amb força i interès (…) però cap a la pàgina 60 comencen a fer figa i, com els globus de les fires, van perdent gas capítol rere capítol.”

La novel·la de Melcior Comes, emperò, es una de les “excepcions ben honorables” a que també fa referència Isern. Començant per l’extensió: 344 pàgines a l’edició de Proa; 408 a la de Moll.

‘El llibre dels plaers immersos’ –un titol a parer meu volgudament inflat i pretenciós, ajustat al to de l’escriptura– narra el viatge iniciàtic, un punt tragicòmic, del protagonista, un al·lot de casa bona que, a partir d’un desencontre permanent amb la figura paterna, fuig d’aprofitar-se’n de la seva posició social i econòmica, des d’un entorn familiar que menysprea profundament.

Tot això, escrit amb una riquesa lèxica notable i una innegable capacitat descriptiva, amb un únic emperò, anecdòtic, per part meva: l’excessiva voluntat d’estandarització del llenguatge, que el duu a renunciar a expressions ben naturals i correctes: no surt ni un ‘mon pare’, i mira que en parla, del seu pare. En canvi, la colla d’amics sempre es refereixen a Humbert dient-li “el palmesà”, un adjectiu que mai no he sentit a Mallorca: digau-li ciutadà o, menys formalment, ‘llonguet’ o ‘panecillo’.

Una curiositat col·lateral. El llibre ha estat co-editat per Editorial Moll i Edicions Proa; i l’embocall de cada edició es diferenta: distint tamany, distinta portada… I si us fa més gràcia la il·lustració de Proa, no la cerqueu per Mallorca, perquè no arriba. Polítiques de distribució.

(Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 8 de desembre de 2007)

En el marc de la controvèrsia entorn d’una possible candidatura unitària d’identitat nacional, el PSM-Entesa acaba de llançar a parer meu la primera proposta programàtica mínimament estructurada. És tracta d’un decàleg que no s’ha de confondre amb els Deu Manament, però sí suposa una bona base de discursió. Vegeu-ne, sinó, el contingut:

1. Dret d’autodeterminació dels pobles de les Illes Balears.

2. Països Catalans com a realitat cultural i subjecte polític de futur des de la igualtat dels pobles que el conformen.

3. Llengua Catalana oficial, amb el dret a usar-la de la ciutadania i el deure de conèixer-la, amb la conseqüent defensa del seu ús social a tots els àmbits.

4. Cultura catalana com a tret identitari comú entre els pobles de les Illes Balears i de la resta de pobles dels Països Catalans.

5. Superació de l’actual marc estatutari vers el reconeixement de la pròpia sobirania.

6. Defensa del territori i el medi ambient des de la concepció de la ineludible necessitat de salvaguardar la pròpia terra per aconseguir un redreçament nacional.

7. Extensió del drets socials, polítics i laborals en el camí d’avançar cap a una societat més justa i solidària.

8. Polítiques d’inclusió social per a la integració de tots els ciutadans de les Illes Balears, independentment del seu origen, en un projecte nacional comú des del respecte a la diversitat.

9. Suport a l’economia productiva des del foment de la recerca i la innovació amb especial cura a les empreses generadores de treball i riquesa.

10. Compromís amb l’honestedat i transparència necessàries per bastir un nou país lliure de la xacra de la corrupció.

Jo trob que como possible base comuna, com a punt d’inici, no està gens malament. Si tant Esquerra Unida-Verds com Unió Mallorquina fossin capaços d’assumir aquests deu punts, no s’hauria de plantejar cap problema per a constituir un ampli bloc nacional i de progrès.

És clar que almenys jo dubto molt que ho puguin signar. EU-V no han negat mai que no són nacionalistes, però el seu projecte federal és digne de tenir en consideració. UM, i ja en poden dir de coses, tampoc no és un partit nacionalista; deixem-ho en partit regionalista, per molt que tengui militants i alguns destacats dirigents amb les idees una mica més avançades. N’ hi ha prou si recordau la seva actitud durant la reforma de l’Estatut pel que fa a drets i deures lingüístics. I per cert, ara que tant es parla dels 25 anys del partit que va fundar Jeroni Albertí, tampoc no és de més recordar qui va fer possible, després de les primeres eleccions autonòmiques, que el primer govern fos del PP i de Gabriel Cañellas; ho dic perquè ens va determinar la història recent.

A la fi ho han aconseguit. No sé del cert a qui atribuir el mèrit, si als grups municipals de Cort, als mitjan de comunicació, als sindicats o a l’associació per a la recuperació de la memòria històrica: el fet és que Josep Tous i Ferrer no serà fill il·lustre de Palma, no enguany si més no.

Seria prou bo de fer contraposar la seva tasca empresarial, cultural i social enfront de l’única acusacó concreta d’haver promogut la subscripció popular per aixecar el monument al creuer ‘Baleares’, a més d’inconcretes atribucions de militància feixista, de repressor cultural, etc. No seré jo qui ho faci.

Només voldria, ara que suposo que s’ha acabat la discusió, fer veure que, per més i més greus actuacions i comportaments durant, sobretot, els primers anys del franquisme, bé podem retirar els noms de carrers i qualsevols altres mèrits i honors a persones com, per exemple, Tous i Maroto, Maria-Antònia Salvà, Francesc Sureda Blanes, Llorenç Riber, Elvir Sans, el bisbe Miralles…, per suposat Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel; fins i tot, Francesc de B. Moll. Ah, i sense oblidar Joan March, qui, posats a fer, va decidir entre d’altres coses finançar l’avió ‘Dragon Rapide’, que va traslladar Franco de Canàries a la península.

Res pus, per part meva.