pep rossello

Avui, com cada dimecres –bé, fins que va començar el curs escolar, era cada dijous–, he anat a dinar a Ca’n Reus, el restaurant que fa devers cinc anys va obrir, al carrer de Joan Miró, portal per portal dels darreres de l’Auditòrium, mestre Guillem Reus, un cuiner que rossega cinquanta anys de fogons.

Parlar de la família Reus no és parlar, doncs, dels cinc anys del restaurant. L’amo i cuiner va començar a la cuina del mític Ca’n Tomeu, a la plaça de les Tortugues; quan la modernitat, feta McDonald’s, se’n dur Ca’n Tomeu per endavant, Guillem Reus va abrir, juntament amb Tomeu Balaguer, el restaurant Parlament, on va créixer l’anomenada que ja tenien les paelles de mestre Guillem.

Cap allà l’any 2002, el Parlament balear no va renovar la concessió del restaurant –que des d’aleshores no ha tornat esser el que era– i les dues famílies van emprendre camins paral·lels, sense deixar el món de la restauració.

Les paelles cegues –mixtes, de marisc, de sèpia o de verdura– de Ca’n Reus són encara de les millors que es poden menjar a Palma; però la cuina casolana que serveixen no es fa enrere: llom amb col, escaldums, aguiat de pilotes, calamar a la romana i, sobretot, uns cervellets arrebossats immillorables.

Aquest dimecres m’he assegut a taula amb l’amic escriptor Antoni Serra; el professor de català i poeta pòstum Manel-Claudi Santos; Guillem Pomar, funcionari autonòmic de llarga tradició de compromís, però també de bauxes –deu conéixer tots els cafès, bars i restaurants de Palma, sobretot els que ja no existeixen–; i Toni Figuera, professor de literatura espanyola, poeta espanyol i cinèfil empedreït, immensa filmoteca antropomorfa. Entre els habituals absents, l’advocat Maties Oliver; i l’absent habitual, el cineasta Jaume Vidal.

Potser perquè els més joves de la taulada ja veiem de molt lluny la quarentena, és inevitable que, en un moment o altre, per una o altra raó, la conversa derivi per caminois de nostàlgia; bé, en realitat no és nostàlgia, sinó més aviat ràbia continguda, més o menys continguda segons el dia i la persona, no pels temps passats, per tot allò que ens han perdut, robat, malmès…, sinó perquè res no ha estat substituït per alguna cosa millor.

Jo mateix he comentat que ahir una sèrie de feines em van dur fins al carrer d’Indalecio Prieto, a tocar de la plaça del teniente coronel Franco –mirau quines companyies. En sortir de ca nostra vaig passar per davant el que havia estat cafè de Ca’n Nadal, avui una franquícia de croissanteria; el bar Triquet és una botiga de roba de marca; el cine Avenida comença a mostrar la seva nova cara d’hotel urbà… Quan he arribat al meu destí, els ulls se me n’han anat cap a la cantonada de la bodega El Porvenir, aquella on de petit vaig compartir amb mon pare els millors variats que mai no provat: avui és un espai mort, buit, ple de deixalles, tot esperant la reconversió en sucursal bancària.

Us heu aturat a pensar a quantes oficines bancàries podeu entrar avui a demanar una hipoteca, i abans hi anaveu a berenar o a prendre el cafetó. Ai, el Niágara dels meus temps d’Institut o de les redaccions en el Passeig Mallorca.

Hem començat desembre i, com aquell que diu, d’aquí a vuit dies, Nadal. Això, a Mallorca ho diem tant si és desembre com si és abril, o agost, que té més. És la manera que tenim de significar la imperdurabilitat (ara no sé si acabo d’inventar-me un mot) del temps.

Per a mi, l’inici del mes de desembre és també el d’un particular compte enrere; dia 20, gairebé vespra de Nadal, després de deu mesos de baixa per incapacitat temporal –en diuen així, en llenguatge administratiu–, he de reincorporar-me al meu lloc de feina, a la redacció del ‘Diario de Mallorca’.

Ja en tenia ganes, si més no perquè vol dir que m’he recuperat força d’un mal tràngol; però mentiria si no admet que, després de tants mesos, em creix per dintre una sensació d’incertesa, una espècie de mandra semblant a la que, quan era estudiant, em trasbalsava durant un temps: nous mestres, nous companys, noves matèries…

Ben mirat, han passat algunes coses d’ençà que em van donar de baixa. Hi ha hagut canvis polítics que sé del cert que deuen haver repercutit en les dinàmiques informatives. Me’n vaig anar amb un govern de majoria absoluta de dretes i Jaume Matas de president, i torno amb un govern de coalició encapçalat per Francesc Antich, que prova de no repetir les badades del Pacte de Progrés.

Les redaccions dels mitjans de comunicació, pel que he vist la del DdM especialment, han estat tocades a l’hora de constituir l’enteixinat de govern: se n’ha anat gent a gabinets de premsa, a IB3 Radio i Televisió, a Televisió de Mallorca… No en tinc constància, però és bo de suposar que s’ha d’haver notat. En arribar ho esbrinaré.

Aquest començament de mes, també, em porta males vibracions: no vaig de festes nadalenques, em posen de mal humor els llumets en els carrers, em semblen fastigosos els santaclaus escaladors, em subleva la cara de felicitat de la gent mentre crema una paga extraordinària que, en molts casos, ja ha gastat… Però tot val, és temps de joia i alegria.

Les males vibracions m’arriben també de les planes dels diaris, d’alguns titulars que encara, trenta anys de puta no serveixen per res, em fan pujar els colors de la indignació i la vergonya aliena…

Els veïnats de Corea –no del Camp Redó: les vivendes del Generalísimo no són el Camp Redó– han decidit unilateralment que no volen dialogar amb el regidor José Manuel Gómez, titular del departament d’Habitatge, i que només accepten la batlessa Aina Calvo com a única interlocutora: m’agradarà escoltar el que ella hi tengui a dir i, sobretot, què n’opina el regidor menyspreat.

Els dirigents d’Afedeco estan disposats a col·laborar a la promoció del català, però com que són molts representatius, i a més a més una colla de perdonavides, no estan disposats a acceptar “imposicions·” per part del Govern: ells, a la seva botiga fan el que volen, que per això comanden. I si el Govern vol res, que cerqui vies de diàleg per arribar a consensos.

Els hotelers de la Platja de Palma no volen que els pobres, els pidolaires, el desvalguts que avui estan acollits a l’almoina de l’edifici de Can Pereantoni, siguin reubicats a un hotel d’una estrella d’aquell barri.

La imatge dels mendicats no fa per a una zona turística, diuen: a mi em sembla bastant més lamentable la imatge que, nit rere nit, durant tot l’estiu, donen els turistes que aquests hotelers duen a S’Arenal, gats com a sopes pels carrers de la cervesa, o del pernil, perbocant els litres d’alcohol infame que els han servit.

Però bono, els hotelers, amb el suport del PP, estan disposats a parlar-ne amb l’Ajuntament: he llegit que han arribat a oferir, per als mal anomenats transeünts, el menjar que els sobri; cal tenir molta barra.

Em sembla molt bé, sí senyor, que la gent cerqui el diàleg, perquè pel diàleg s’arriba al consens i dels problemes se n’ha de parlar. També està molt bé que la societat civil jugui el seu paper: però no em de donar estatuts de societat civil a tots els lobbis de pressió que han muntat els que sempre tallen el bacallà.

Només em fa por que les autoritats, abocades al diàleg, a la recerca dels consensos, no tenguin temps de governar. Seria una llàmista, no trobau?

“analfabet -a adj. i m. i f. Que desconeix l’alfabet, que no sap de llegir, completament illetrat.” (‘Diccionari de la Llengua Catalana’.IEC).

Suposo que, quan un llegeix que la meitat dels alumnes que acaben l’ensenyament obligatori ho fan essent uns analfabets funcionals, toca preocupar-se. Si es pren les dades estadístiques seriosament, és clar, i sobretot si se suposa que té alguna responsabilitat en matèria educativa.

Servidor fa temps que em prenc d’una manera seriosa molt poques coses; cada cop menys, diria. En matèria educativa, a més a més, sóc un escèptic: en vaig tip de llegir enquestes, una rere l’altra, que en fan tantes com canvis de plans d’estudi…, i acabes per no refiar-te’n.

Sóc de l’opinió que totes aquestes dades no serveixen per a res, si no es vinculen correctament amb moltes altres variables que defineixen els models i les realitats educatives. A qui, per exemple, em de fer responsables de tota aquesta malifeta? Hi ha una tendència general a donar les culpes a mestres i professors, sobretot per part d’aquells pares –que no són tots, per suposat– que van decidir fa temps que l’educació, la formació dels fills, no és cosa seva, que per això estan les escoles; bé, per això i per guardar els infants, com més temps millor.

I els pobrets alumnes, ells, tan ben educats, tan respectuosos, tan aplicats…, tampoc no en deuen tenir cap culpa. Ho dic perquè ara resulta que als que menys s’esforcen els premiam amb la possibilitat de passar al curs següent, encara que duguin quatre assignatures penjant. Diuen, els que en saben, que així frenaran l’abandonament escolar.

Així les coses, ens pegam tocs pel cap quan ens diuen que gairebé la meitat dels al·lots de disset anys surten de l’escola sense saber entendre un anunci de feina –potser és que ja en tenen, per un sou miserable, segurament–, o sense fer un càlcul matemàtic simple. D’aquesta darrera qüestió, servidor –que sóc molt de lletres, i atenint-me a la definició del diccionari– els en eximiria.

Totes aquestes dades sobre saber de llegir, sobre el coneixement de la lletra, s’aporten, entenc, sense cap referència a l’idioma català. A més a més. Perquè si parlam de coneixement i ús de la llengua propia, els nivells d’analfabetisme potser serien incommensurables.

Tanta sort que, per solventar aquesta qüestió darrera, tenim el govern Antich i la consellera ‘Barita’ Galmés, disposats a fer realitat, a la fi, el Consell de la Llengua Catalana –que no sé molt bé què és ni perquè serveix–, a més d’emprendre un pla de xoc per aconseguir –quan fa 21 anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística– que el català sigui llengua d’ús habitual a les administracions. Ah, i també volen que els empresaris i treballadors del sector del comerç es comprometin a fomentar el català. Cal suposar que així, quan Francesc Antich vagi a sopar amb les patronals, no caldrà que faci els discursos en espanyol.

I és que, tanmateix, en aquest país el que realment ens motiva, allò del que tothom sap i molt, són les arts plástiques. Mirau, sinó, la multitudinària delegació que ha anat fins a Nova York a inaugurar una exposició del museu del Baluard: mitja família Serra, amb consorts incluïts; la presidenta del Parlament, també amb el seu senyor; un regidor de Palma que ja no ho és; el rei de les promocions immobiliàries…Paga el poble.

Publicat a DdM. ‘Mecanoscrit’, 1 de desembre de 2007.

Si encara no ho heu fet, pensau a felicitar en Biel Barceló i Milta, que avui fa quaranta anyets. Tinc la sensació que no li anirà malament una bona dosis d'afectes: no ho dic per la crisis aquixa dels quaranta, sinó pel que li espera durant els propers mesos, amb la moguda de la candidadura a les generales; pactam amb l'esquerra o pactam amb els nacionalistes, Miquel Nadal inclòs? No és bo de fer triar.

Per molts d'anys, i molta sort!