pep rossello

“analfabet -a adj. i m. i f. Que desconeix l’alfabet, que no sap de llegir, completament illetrat.” (‘Diccionari de la Llengua Catalana’.IEC).

Suposo que, quan un llegeix que la meitat dels alumnes que acaben l’ensenyament obligatori ho fan essent uns analfabets funcionals, toca preocupar-se. Si es pren les dades estadístiques seriosament, és clar, i sobretot si se suposa que té alguna responsabilitat en matèria educativa.

Servidor fa temps que em prenc d’una manera seriosa molt poques coses; cada cop menys, diria. En matèria educativa, a més a més, sóc un escèptic: en vaig tip de llegir enquestes, una rere l’altra, que en fan tantes com canvis de plans d’estudi…, i acabes per no refiar-te’n.

Sóc de l’opinió que totes aquestes dades no serveixen per a res, si no es vinculen correctament amb moltes altres variables que defineixen els models i les realitats educatives. A qui, per exemple, em de fer responsables de tota aquesta malifeta? Hi ha una tendència general a donar les culpes a mestres i professors, sobretot per part d’aquells pares –que no són tots, per suposat– que van decidir fa temps que l’educació, la formació dels fills, no és cosa seva, que per això estan les escoles; bé, per això i per guardar els infants, com més temps millor.

I els pobrets alumnes, ells, tan ben educats, tan respectuosos, tan aplicats…, tampoc no en deuen tenir cap culpa. Ho dic perquè ara resulta que als que menys s’esforcen els premiam amb la possibilitat de passar al curs següent, encara que duguin quatre assignatures penjant. Diuen, els que en saben, que així frenaran l’abandonament escolar.

Així les coses, ens pegam tocs pel cap quan ens diuen que gairebé la meitat dels al·lots de disset anys surten de l’escola sense saber entendre un anunci de feina –potser és que ja en tenen, per un sou miserable, segurament–, o sense fer un càlcul matemàtic simple. D’aquesta darrera qüestió, servidor –que sóc molt de lletres, i atenint-me a la definició del diccionari– els en eximiria.

Totes aquestes dades sobre saber de llegir, sobre el coneixement de la lletra, s’aporten, entenc, sense cap referència a l’idioma català. A més a més. Perquè si parlam de coneixement i ús de la llengua propia, els nivells d’analfabetisme potser serien incommensurables.

Tanta sort que, per solventar aquesta qüestió darrera, tenim el govern Antich i la consellera ‘Barita’ Galmés, disposats a fer realitat, a la fi, el Consell de la Llengua Catalana –que no sé molt bé què és ni perquè serveix–, a més d’emprendre un pla de xoc per aconseguir –quan fa 21 anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística– que el català sigui llengua d’ús habitual a les administracions. Ah, i també volen que els empresaris i treballadors del sector del comerç es comprometin a fomentar el català. Cal suposar que així, quan Francesc Antich vagi a sopar amb les patronals, no caldrà que faci els discursos en espanyol.

I és que, tanmateix, en aquest país el que realment ens motiva, allò del que tothom sap i molt, són les arts plástiques. Mirau, sinó, la multitudinària delegació que ha anat fins a Nova York a inaugurar una exposició del museu del Baluard: mitja família Serra, amb consorts incluïts; la presidenta del Parlament, també amb el seu senyor; un regidor de Palma que ja no ho és; el rei de les promocions immobiliàries…Paga el poble.

Publicat a DdM. ‘Mecanoscrit’, 1 de desembre de 2007.

Si encara no ho heu fet, pensau a felicitar en Biel Barceló i Milta, que avui fa quaranta anyets. Tinc la sensació que no li anirà malament una bona dosis d'afectes: no ho dic per la crisis aquixa dels quaranta, sinó pel que li espera durant els propers mesos, amb la moguda de la candidadura a les generales; pactam amb l'esquerra o pactam amb els nacionalistes, Miquel Nadal inclòs? No és bo de fer triar.

Per molts d'anys, i molta sort!