pep rossello

Avui, com cada dimecres –bé, fins que va començar el curs escolar, era cada dijous–, he anat a dinar a Ca’n Reus, el restaurant que fa devers cinc anys va obrir, al carrer de Joan Miró, portal per portal dels darreres de l’Auditòrium, mestre Guillem Reus, un cuiner que rossega cinquanta anys de fogons.

Parlar de la família Reus no és parlar, doncs, dels cinc anys del restaurant. L’amo i cuiner va començar a la cuina del mític Ca’n Tomeu, a la plaça de les Tortugues; quan la modernitat, feta McDonald’s, se’n dur Ca’n Tomeu per endavant, Guillem Reus va abrir, juntament amb Tomeu Balaguer, el restaurant Parlament, on va créixer l’anomenada que ja tenien les paelles de mestre Guillem.

Cap allà l’any 2002, el Parlament balear no va renovar la concessió del restaurant –que des d’aleshores no ha tornat esser el que era– i les dues famílies van emprendre camins paral·lels, sense deixar el món de la restauració.

Les paelles cegues –mixtes, de marisc, de sèpia o de verdura– de Ca’n Reus són encara de les millors que es poden menjar a Palma; però la cuina casolana que serveixen no es fa enrere: llom amb col, escaldums, aguiat de pilotes, calamar a la romana i, sobretot, uns cervellets arrebossats immillorables.

Aquest dimecres m’he assegut a taula amb l’amic escriptor Antoni Serra; el professor de català i poeta pòstum Manel-Claudi Santos; Guillem Pomar, funcionari autonòmic de llarga tradició de compromís, però també de bauxes –deu conéixer tots els cafès, bars i restaurants de Palma, sobretot els que ja no existeixen–; i Toni Figuera, professor de literatura espanyola, poeta espanyol i cinèfil empedreït, immensa filmoteca antropomorfa. Entre els habituals absents, l’advocat Maties Oliver; i l’absent habitual, el cineasta Jaume Vidal.

Potser perquè els més joves de la taulada ja veiem de molt lluny la quarentena, és inevitable que, en un moment o altre, per una o altra raó, la conversa derivi per caminois de nostàlgia; bé, en realitat no és nostàlgia, sinó més aviat ràbia continguda, més o menys continguda segons el dia i la persona, no pels temps passats, per tot allò que ens han perdut, robat, malmès…, sinó perquè res no ha estat substituït per alguna cosa millor.

Jo mateix he comentat que ahir una sèrie de feines em van dur fins al carrer d’Indalecio Prieto, a tocar de la plaça del teniente coronel Franco –mirau quines companyies. En sortir de ca nostra vaig passar per davant el que havia estat cafè de Ca’n Nadal, avui una franquícia de croissanteria; el bar Triquet és una botiga de roba de marca; el cine Avenida comença a mostrar la seva nova cara d’hotel urbà… Quan he arribat al meu destí, els ulls se me n’han anat cap a la cantonada de la bodega El Porvenir, aquella on de petit vaig compartir amb mon pare els millors variats que mai no provat: avui és un espai mort, buit, ple de deixalles, tot esperant la reconversió en sucursal bancària.

Us heu aturat a pensar a quantes oficines bancàries podeu entrar avui a demanar una hipoteca, i abans hi anaveu a berenar o a prendre el cafetó. Ai, el Niágara dels meus temps d’Institut o de les redaccions en el Passeig Mallorca.

Hem començat desembre i, com aquell que diu, d’aquí a vuit dies, Nadal. Això, a Mallorca ho diem tant si és desembre com si és abril, o agost, que té més. És la manera que tenim de significar la imperdurabilitat (ara no sé si acabo d’inventar-me un mot) del temps.

Per a mi, l’inici del mes de desembre és també el d’un particular compte enrere; dia 20, gairebé vespra de Nadal, després de deu mesos de baixa per incapacitat temporal –en diuen així, en llenguatge administratiu–, he de reincorporar-me al meu lloc de feina, a la redacció del ‘Diario de Mallorca’.

Ja en tenia ganes, si més no perquè vol dir que m’he recuperat força d’un mal tràngol; però mentiria si no admet que, després de tants mesos, em creix per dintre una sensació d’incertesa, una espècie de mandra semblant a la que, quan era estudiant, em trasbalsava durant un temps: nous mestres, nous companys, noves matèries…

Ben mirat, han passat algunes coses d’ençà que em van donar de baixa. Hi ha hagut canvis polítics que sé del cert que deuen haver repercutit en les dinàmiques informatives. Me’n vaig anar amb un govern de majoria absoluta de dretes i Jaume Matas de president, i torno amb un govern de coalició encapçalat per Francesc Antich, que prova de no repetir les badades del Pacte de Progrés.

Les redaccions dels mitjans de comunicació, pel que he vist la del DdM especialment, han estat tocades a l’hora de constituir l’enteixinat de govern: se n’ha anat gent a gabinets de premsa, a IB3 Radio i Televisió, a Televisió de Mallorca… No en tinc constància, però és bo de suposar que s’ha d’haver notat. En arribar ho esbrinaré.

Aquest començament de mes, també, em porta males vibracions: no vaig de festes nadalenques, em posen de mal humor els llumets en els carrers, em semblen fastigosos els santaclaus escaladors, em subleva la cara de felicitat de la gent mentre crema una paga extraordinària que, en molts casos, ja ha gastat… Però tot val, és temps de joia i alegria.

Les males vibracions m’arriben també de les planes dels diaris, d’alguns titulars que encara, trenta anys de puta no serveixen per res, em fan pujar els colors de la indignació i la vergonya aliena…