pep rossello

Servidor he estat fins avui un dels molts bloguistes que no teníem el .cat per raons exclusivament econòmiques, o per mandra de buscar alternatives. Ara, ja no tenim excusa: dominis.ppcc.cat ha posat en servei el primer sistema gratuït de redireccionament de pàgines web amb el domini .cat.

Jo, seguint l’exemple de Joan Miralles a les seves ‘Reflexions mediterrànies’, ja ho he fet a aquesta web, i us puc assegurar que és molt fàcil i ràpid: només cal registrar-s'hi i triar el domini que desitjau, sempre i quan ja no estigui enregistrat. Els nous dominis creats amb aquest sistema tenen l'extensió .ppcc.cat.

Així que ja ho sabeu: des d’ara, si us ve de gust, podreu accedir a ‘peprossello’ a través de l'adreça peprossello.ppcc.cat, però si no voleu haver d’actualitzar els vostres enllaços o teniu qualsevol motiu, no passeu pena: l'adreça de sempre, peprossello.balearweb.net seguirà activa.

Per aquell temps, la padrina Margalida, que vivia amb nosaltres –bé, en realitat, fora més precís dir que nosaltres vivíem amb ella–, va començar a trobar-se malament de salut, fins el punt que món pare va decidir que els dos fills ens n’anàssim a estar amb els padrins materns, que aleshores ja vivien a un pís de Son Gotleu. Mon pare devia saber del cert quin era l’estat de sa mare, i ens en va voler estalviar l’agonia i la mort.

Feia dos o tres anys que el padrí Pep i la padrina Francisca havien hagut de deixar la casa del carrer de Sant Sebastià. Va ser gairebé tot d’una després de la mort de la vella tia Eulàlia, que era la titular del lloguer. El propietari va argumentar que la casa s’havia de buidar per a poder reformar-la. Avui, quasi cinquan ta anys després, si passau pel carrer de Sant Sebastià, fixau-vos en la casa retolada com a 5a: està ben igual; no, pitjor, perquè mai no s’hi ha fet res i restà tancada i abandonada.

Les coses van anar molt de pressa i calia prendre una decisió. La va haver de prendre mon pare; no he sabut mai, ni ho he anat a cercar, perquè no ho feren els fills –els dos petits encara vivien amb els padrins–, però el resultat va anar així.

Em costa, encara avui, fer-me una idea de com va poder estirar un sou de pluriempleat que amb prou feines arribava a finals de mes, per distreure’n els cèntims necessaris per comprar, lletra a lletra, un pis nou. Molts anys després van arribar a les meves mans els rebuts del que mon pare pagava: la quantitat em va semblar irrisòria, però imagino que l’any 1964 la dimensió era una altra.

Els padrins Pep i Francisca vivien, doncs, en aquell pis, no record si un primer o un segon d’una finca sense ascensor. Eren les primeres promocions de vivendes de protecció oficial que es van construir a Son Gotleu; el pis tenia tres habitacions, una sala-menjador, una cuina i una cambra de bany.

En aquell pis, doncs, un servidor i la meva germana Margalida, que només tenia tres anys, vàrem haver d’encabir-nos amb els padrins i els fills fadrins: la tia Francisca i el conco Tomeu, que sempre ha estat Tolo.

Vaig haver d’interrompre, així, el meu primer contacte amb el Col·legi Manjón, del Camp Redó, on havia començat els estudis més elementals. Durant aquells mesos d’exili, vaig estudiar al col·legi públic de la barriada, també conegut com a escola nova de La Soledat. No me n’ha quedat gairebé cap record: cap mestre, cap company…, només la imatge del pati i l’escena que, allà mateix, cada dia ens donaven una botella de llet a cadascún de nosaltres. Amb el temps vais saber que aquella escola l’havien construïda essent batle Emili Darder, a partir d’un projecte de Guillem Forteza.

Son Gotleu és per a mi un àlbum d’imatges familiars. El matí ens aixecàvem i berenàvem a la cuina, un panet d’oli sucat en el cafè amb llet. Al menjador, en un sofà llit, hi dormia l’oncle Tolo; la padrina provava de despertar-lo al mateix temps que a mi, que a tots els altres, però molts dies me’n vaig anar cap a l’escola i encara el deixava en el llit; era un gran dormilega.

A cals padrins es dinava a l’hora de dinar, que tots sabíem quina era, i tothom havia d’esser a taula a aquella hora. No hi valia –tampoc a ca nostra– que cadascú dinàs a l’hora que volgués i d’allò que més a gust li anava; dinar n’hi havia un, i tothom dinava del que hi havia, després, això sí, que el padrí Pep hagués beneït la taula.

A Son Gotleu no vaig fer amics i, segurament per això mateix, vaig fer poca vida de carrer: a molt estirar, jugava algunes vegades amb qualque veïnat. Per això, els capvespres, en haver sortit d’escola, em passava molt temps a casa; m’entretenia a estones llegint i, sobretot, contemplant bocabadat les activitats del padri.

El padri Pep era un gran aficionat a la vitolfilia: col.leccionava allò que en dèiem faixes de puro, les anelles que adornen els cigars, tot identificant-los amb la seva marca; avui en dia, fins i tot els que no en són entesos, els que fins i tot no fumen, identifiquen en molts casos les vitoles d’un cigar ‘Cohibas’, o d’un ‘Montecristo’.

El meu padrí estava jubilat; jo ja li vaig conèixer. S’havia posat a fer feina de molt jovenet al Salón La Veda, un d’aquells clubs socials que, sobretot durant la primera meitat del segle passat, caracteritzaven l’oci un punt aristocràtic de les classes altes mallorquines. El padrí hi va entrar de grum i va anar ascendint l’escalafó (criat, cambrer…) fins assolir categoria de conserge.

Al cap dels temps, quan La Veda va començar a no anar d’allò més bé, varen començar els acomiadament i els que primer van caure van ser els més veterans. El padrí Pep, un d’ells. Aleshores es va estar fent feina, una temporada, a un hotel d’Aucanada i, finalment, els darrers anys laborals els va passar a l’hotel Victoria, al passeig marítim de Palma.

Així, doncs, els mesos que jo vaig estar vivint a Son Gotleu, em vaig passar moltes hores veient com el padrí ordenava, classificava aquelles faixes i com, amb tota la parsimònia del món, les enganxava a uns fulls que tenia a posta, amb uns petits papers impregnats de goma. (Només feia un parèntesi per berenar: galletes d’Inca trempades, amb formatge i raïm quan n’era temps, o carxofes crues amb oli i sal.) Les vitoles eren molt maques, sovint amb unes litografies policromades, amb temàtiques d’allò més diverses: paisatges, obres d’art, animals, imatges militars, vehicles, personatges (reis, científics, exploradors, artistes, escriptors…), estampes i al·legories de tota mena, entre les quals tampoc no mancaves els motius heràldics, bé de països, bé de les marques fabricants dels cigars.

Quan el padrí Pep es va morir, l’any 1966, món pare va aconseguir de la família que s’avingués a que tot el material que aleshores ell havia reunit, i que a ningú no interessava gaire, fos la meva sentimental herència. Val a dir que, tanmateix, mai no vaig continuar la seva tasca, ni m’ ha agradat el col·leccionisme en general; però tinc ben estotjats tots aquells fulls plens de segells vitolfílics i, de tant en tant, els dono una mirada i em torno a veure assegut al costat del padri, a la taula del menjador d’aquell pis de Son Gotleu.

Dissabte, 8 de desembre. Festa de la Immaculada Concepció de Maria. Laus Deo.

“(…) a mi, el que m’agradava era la simple i pura expectació ansiosa: anar descobrint-me poc a poc i gaudir de les subtils meravelles que el món m’oferia si sabia mirar-lo amb atenció apassionada. (…)

“I el que jo desitjava –un ímpetu ho ansiejava a través meu– era estar prop de les dones, elucidar les sinuositats que m’incitaven a una permanent ansietat voluptuosa. (…)”

No estan gens malament les paraules que, a tall de declaració de principis, pronuncia el jove Humbert Salvador Melamp de Rocaforta i Casal, hereu del catorzè comte de Torralta, protagonista d’‘El llibre dels plaers immensos’, la novel·la amb la qual Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) va guanyar el darrer premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la.

El debat sobre la manipulació dels premis literaris ha esdevingut ja un tòpic. Sense entrar-hi, diré que la meva experiència com a jurat em diu que no hi estan, de manipulats: mai ningú em va dir que no em molestàs a llegir les obres presentades perquè el premi ja estva decidit. En canvi, l’experiència professional en nombroses vetllades del Premio Planeta em fa pensar tot el contrari: he assistit a espectacles ben divertits de maniobres de distracció, de conions d’amagat… Potser els premis literaris van perdent netedat en proporció inversa als seus guanys. Guanys econòmics, vull dir.

El que sí sembla que ha anat sorgint és una mena de subgènere narratiu, que ha definit prou bé el crític Joan-Josep Isern, i que anomenaríem “novel·les amb premi”. Isern en dóna la descripció/patró: “solen tenir unes dues-centes pàgines d’extensió, arrenquen amb força i interès (…) però cap a la pàgina 60 comencen a fer figa i, com els globus de les fires, van perdent gas capítol rere capítol.”

La novel·la de Melcior Comes, emperò, es una de les “excepcions ben honorables” a que també fa referència Isern. Començant per l’extensió: 344 pàgines a l’edició de Proa; 408 a la de Moll.

‘El llibre dels plaers immersos’ –un titol a parer meu volgudament inflat i pretenciós, ajustat al to de l’escriptura– narra el viatge iniciàtic, un punt tragicòmic, del protagonista, un al·lot de casa bona que, a partir d’un desencontre permanent amb la figura paterna, fuig d’aprofitar-se’n de la seva posició social i econòmica, des d’un entorn familiar que menysprea profundament.

Tot això, escrit amb una riquesa lèxica notable i una innegable capacitat descriptiva, amb un únic emperò, anecdòtic, per part meva: l’excessiva voluntat d’estandarització del llenguatge, que el duu a renunciar a expressions ben naturals i correctes: no surt ni un ‘mon pare’, i mira que en parla, del seu pare. En canvi, la colla d’amics sempre es refereixen a Humbert dient-li “el palmesà”, un adjectiu que mai no he sentit a Mallorca: digau-li ciutadà o, menys formalment, ‘llonguet’ o ‘panecillo’.

Una curiositat col·lateral. El llibre ha estat co-editat per Editorial Moll i Edicions Proa; i l’embocall de cada edició es diferenta: distint tamany, distinta portada… I si us fa més gràcia la il·lustració de Proa, no la cerqueu per Mallorca, perquè no arriba. Polítiques de distribució.

(Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 8 de desembre de 2007)

En el marc de la controvèrsia entorn d’una possible candidatura unitària d’identitat nacional, el PSM-Entesa acaba de llançar a parer meu la primera proposta programàtica mínimament estructurada. És tracta d’un decàleg que no s’ha de confondre amb els Deu Manament, però sí suposa una bona base de discursió. Vegeu-ne, sinó, el contingut:

1. Dret d’autodeterminació dels pobles de les Illes Balears.

2. Països Catalans com a realitat cultural i subjecte polític de futur des de la igualtat dels pobles que el conformen.

3. Llengua Catalana oficial, amb el dret a usar-la de la ciutadania i el deure de conèixer-la, amb la conseqüent defensa del seu ús social a tots els àmbits.

4. Cultura catalana com a tret identitari comú entre els pobles de les Illes Balears i de la resta de pobles dels Països Catalans.

5. Superació de l’actual marc estatutari vers el reconeixement de la pròpia sobirania.

6. Defensa del territori i el medi ambient des de la concepció de la ineludible necessitat de salvaguardar la pròpia terra per aconseguir un redreçament nacional.

7. Extensió del drets socials, polítics i laborals en el camí d’avançar cap a una societat més justa i solidària.

8. Polítiques d’inclusió social per a la integració de tots els ciutadans de les Illes Balears, independentment del seu origen, en un projecte nacional comú des del respecte a la diversitat.

9. Suport a l’economia productiva des del foment de la recerca i la innovació amb especial cura a les empreses generadores de treball i riquesa.

10. Compromís amb l’honestedat i transparència necessàries per bastir un nou país lliure de la xacra de la corrupció.

Jo trob que como possible base comuna, com a punt d’inici, no està gens malament. Si tant Esquerra Unida-Verds com Unió Mallorquina fossin capaços d’assumir aquests deu punts, no s’hauria de plantejar cap problema per a constituir un ampli bloc nacional i de progrès.

És clar que almenys jo dubto molt que ho puguin signar. EU-V no han negat mai que no són nacionalistes, però el seu projecte federal és digne de tenir en consideració. UM, i ja en poden dir de coses, tampoc no és un partit nacionalista; deixem-ho en partit regionalista, per molt que tengui militants i alguns destacats dirigents amb les idees una mica més avançades. N’ hi ha prou si recordau la seva actitud durant la reforma de l’Estatut pel que fa a drets i deures lingüístics. I per cert, ara que tant es parla dels 25 anys del partit que va fundar Jeroni Albertí, tampoc no és de més recordar qui va fer possible, després de les primeres eleccions autonòmiques, que el primer govern fos del PP i de Gabriel Cañellas; ho dic perquè ens va determinar la història recent.