pep rossello

Sóc d’aquells que passen un guster quan un amic o conegut obté un èxit. Petit o gran, tan és. Per això, em va alegrar el dissabte llegir que Guillem Frontera ha estat guardonat amb el Premi Mercè Rododera, per un conjunt de relats que ha titulat ‘La mar enfora’.

Tinc una especial simpatia pels premis de la ciutat de Reus, em semblen importants. Potser és la màgia de la Nit de Santa Llúcia, el Premi Sant Jordí…no ho sé del cert. Per per alguna raó em són simpàtics.

Ja no sé quina va ser la darrera obra de Guillem Frontera que vaig llegir, potser ‘Un cor massa madur’. En canvi, recordo perfectament quina va ser la primera, perquè també va ser la primera novel·la en català digne de dir-se’n que vaig llegir en ma vida. Jo devia tenir dotze o tretze anys; una tieta, que segurament no s’havia molestat en llegir-la, em va regalar ‘Els carnissers’, que feia un parell d’anys havia guanyat el Premi Ciutat de Palma, i estava editada pel Club dels Novel·listes.

La novel·la em va impressionar, em va mostrat un món que encara desconeixia: per edat, per extracció social, per entorn familiar. Em va cridar molt l’atenció –és l’única que tinc a la memòria– l’escena en la qual en Xavi, el fill dels antics propietaris de Son Puig-gros, s’ho vol muntar amb na Carme. Mai he arribat a esbrinar si arribaren a fer-ho o no. Però ell fa una observació, en forma de pregunta, que em va fer, em fa gràcia: “¿ Què ho fa que a les escenes d’amor sempre hi sobra un braç?” No he tengut massa ocasions per experimentar-ho, però sí he constatat que un braç sempre fa nosa fins i tot a l’hora de jeure. Encara que jeguis tot sol.

Ara espero ‘La mar enfora’.