pep rossello

Ja hem passat Nadal. Jo volia, tanmateix parlar de la cuina nadalenca segons l’explica Josep Pla. També és ben cert que encara ens resta Cap d’Any, i que els menus poden ser prou semblants. Parlem-ne, doncs.

Josep Pla no va entrar mai a la cuina. Ell mateix, millor que ningú, ho explica al temps que raona el seu ideal culinari: “Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m’interessa són els resultats, l’eficàcia. Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand. Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries. És probablement per aquest fet que he pogut arribar a viure alguns anys. Aquest paper, l’escric havent arribat a setanta-quatre anys. Són ja molts anys. El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. Demano una cuina simple i lleugera, sense cap element pesat en la digestió, sense taquicàrdia. El menjar és un mal necessari i, per tant, s’ha d’aerificar. (…)”

Amb una tal declaració de principis, costa de creure que Josep Pla sigui autor d’un dels més notables exemples de literatura culinària que es poden trobar en el nostre país, i més enllà de les fronteres segurament. ‘El que hem menjat’ fou publicat per primera vegada l’any 1971 i era el volum vint-i-dos de l’‘Obra Completa’ de Pla. Hi ha una altra edició, també de Destino, plantejada més com a llibre de regal, amb fotografies de Francesc Català Roca i que fou publicada l’any 1981, només set mesos després del traspàs de l’autor. És la que ara mateix servidor estic fent servir.

En parlar de la cuina d’hivern –el llibre discorre pel temps de les estacions de l’any, tot i que també per un temps més imprecís, el de la memòria, dels records–, Pla dedica algunes planes al dinar de Nadal. I fa referència a dos menús “clarament diferenciats”, que es correspondrien amb els costums –segurament obligats–, de les famílies aristocràtiques i d’una altra “immensa majoria de la gent”.

En el primer cas, que no és el que més m’interessa, parlam d’un menú basat en el gall, que té reminiscències feudals i “prové dels antics usos cavallerescos imposats ací pels comtes d’Urgell, per influència de la noblesa provençal. Tanmateix, Pla se’n cuida força de marcar diferències entre el gall indígena, que identifica amb el capó del Prat, i un “exòtic” indiot –gall dindi, en diu–, del qual considera que si “no ha arribat en aquell punt de gras indispensable per a fer-lo apte a les persones normals, la seva carn és molt eixuta i difícil de rompre, i menjar-lo és un exercici merament prehistòric i mandibular.”

Aquest esforç diferenciador no és sinó l’aplicació d’un principi que informa tot ‘El que hem menjat’: la constatació que “la cuina ha baixat” a tot arreu, posant en perill d’extinció la “nostra vella cuina familiar”, que tanmateix “és l’única que caldria mantenir i continuar”.

Tornant, emperò, als menús de Nadal, Pla parla del que era habitual per a aquella “immensa majoria de la gent”, i que no era altra que “una carn d’olla –escudella i carn d’olla– monumental”. I ens en fa cinc cèntims de les particularitats que presenta aquest plat en la seva variant nadalenca: la que cal preparar amb l’olla més gram de la casa, la que s’anomenava “olla dels quatre ordes mendicants”.

“L’olla de les quatre carns o dels quatre ordes mendicants –explica el nostre escriptor– tenia un sentit literal perquè no es concebia l’escudella de Nadal sense el porc, el bou (si era fácil de trobar), la gallina i el xai, a part, és clar, tots els altres elements que entren a formar part del gran plat: la pilota, les patates, la col, i no diguem les granes seques –les mongetes i els cigrons. El cigró és un element importat del ‘cocido castellano’; se n’hi posaven pocs, com sempre ha estat habitual en el país; en canvi, de mongetes seques, se n’hi posaven més, com és habitual. (…) Tot plegat, es tractava que, d’aquesta abundància, en sortís un brou amb molt de greix i que els líquid es cobrís d’aquelles taques rodones i groguenques que s’anomemaven llunes, sense les quals el brou no tenia una existència autènticament real.”

En el brou s’hi posava la pasta. Eren unes pastes “grollerotes, voluminoses, fenomenals”, macarrons o dits de gegant, que amb el temps s’han anat aprimant fins arribar, per exemple, als fideus de cabell d’àngel.

Però no us penseu que el dinar s’acabava aquí. Després de plantejar-nos el dubte, “no sé si es donava alguna cosa més”, Pla es refà i ens explica: “Després del suculent plat de Nadal, es menjava sens dubte el pollastre rostit. El pollastre rostit s’utilitzava per a totes les festes i festetes, públiques i privades. Era el plat habitual. Després del dinar de Nadal, les defuncions eren inevitables –es moria més gent que en qualsevol època de l’any, segurament més que amb els excessos del Carnaval.”

I per a postres, torrons. Inicialment, a terres principatines, els d’Agramunt; després s’hi afegiren els de Xixona, Alacant i altres contrades de l’antic Regne de València. Bon profit!