pep rossello

Aquests dies fa trenta anys que exerceixo de periodista. Tot i que la meva vida laboral es remunta al darrer trimestre de 1975 (vaig viure la mort de Franco a la redacció d’un diari, per entendre’ns), no va ser fins els darrer dies de desembre de 1977 que vaig entrar a fer part del cos de redacció del diari ‘Ultima Hora’, en condició de col·laborador.

Just abans de les festes de Nadal d’aquell any jo cercava feina de forma peremptòria: m’havia casat i teníem una filla de només setmanes. Per raons que no venen ara al cas, vaig anar a veure a Vicente Segura, un personatge ben curiós, redactor del diari, on mantenia una secció ben popular, ‘El discreto encanto de la vida’. Gairebé per inercia, li vaig demanar ni no hi hauria feina per a mi, a la redacció. Ves per on, em va presenta el cap, que aleshores era Pere Comas –Pere Serra n’era el director–, i aquest em va emplaçar a tornar passat festes.

Devia ser, doncs, el dia 28 o 29 de desembre quan em vaig posar per primer cop a les ordres de Comas. D’aquesta manera tan aparentment fortuïta vaig començar onze anys de treballar al ‘Ultima Hora’, on vaig fer gairebé de tot, tret d’escriure d’esports i agranar la redacció, i on amb el temps acabaria essent cap de redacció, càrrec que ocupava quan, a la fi, l’estiu de 1988, vaig deixar l’empresa per començar a fer feina al ‘Diario de Mallorca’.

En aquella redacció, aleshores instal·lada en un segon soterrani del Passeig Mallorca, vaig viure de prop les primeres eleccions municipals i l’arribada de Ramon Aguiló a la cadira de batle; la constitució del Consell General Interinsular, presidit per Jeroni Albertí; el procés de redacció i aprovació de l’Estatut d’Autonomia; l’intent colpista de Tejero i companyia; les primeres eleccions autonòmiques, amb un empat a escons entre AP i PSOE que es resoldria als despatxos de Madrid, on feren president Gabriel Cañellas…

Bona part, en definitiva de la nostra història més recent, vista amb els ulls privilegiats però també una mica esbiaxats per la deformació professional del periodista.

Han canviat moltes coses: les persones i la seva concepció de la política, el paper dels partits polítics, les esperances i aspiracions…; les tècniques de fer periodisme –que no l’essència, encara que en alguns casos sí–, el mateix paper del periodista i, sobretot, de les empreses periodístiques. Ens hem anat fent grans, i potser l’experiència no ens ha tret tots els afanys, però n’ha moderat les expectatives, perquè ens hi hem anat deixant tires de pell que han estat substituïdes per cuiros, de més o menys gruix segons els casos.

Alguna cosa es mou en el museu d’Es Baluard; la cosa sembla tan evident que només els qui no ho volen veure no ho veuen. Quan un diari es fa ressò d’uns comentaris que sonen a novetats, des del museu i des de les institucions que n’integren el patronat llancen una ràpida negativa; ràpida però amb no gaire convicció.

És el que ara mateix està passant amb el futur immediat de la direcció del Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. Tothom dóna per feta la substitució de Marie-Claire Uberquoi al seu front, però ningú no té coratge per a donar-ne clarícies certes. Amaguen un conat de desmentit, però no gosen ratificar-lo; potser és que encara esperen ordres de l’amo, o que no saben com plantar cara a un canvi que els pot plantejar problemes no desitjats.

I és que tenint en compte els precedents d’Uberquoi i de la seva antecessora, Teresa Pérez-Jofre, caldrà estar ben a l’aguait de com es fan les coses: convé no oblidar que la d’Es Baluard és una història de conxorxes, decisions arbitràries i amagades, manca de transparència i no poques irregularitats. Res no ha passat encara, des que Pere Serra presentà la seva dimissió com a president, ni des del canvi de color polític de las institucions, que ens permeti donar per fet que ha variat en aquella casa el rumb de les formes.

El de director del museu és un càrrec de designació, i el seu nomenament és atribució del patronat de la Fundació Es Baluard, tret que aquesta en faci delegació a la comissió executiva. Així restà establert en els articles 9 i 17 dels estatuts de la Fundació, que, per altra banda, no diu res del procediment que cal seguir per al nomenament.

Quan el febrer de 2004, després de la fuita de Pérez-Jofre, el patronat es va posar a cercar-ne el substitut, ho feu inicialment a través d’un anunci a la premsa local i a la d’abast estatal. Aquest anunci és l’únic testimoni escrit que avui podem esgrimir per tal de traçar una mena de perfil de com hauria de ser el director del Baluard. Les condiciones que aleshores es plantejaren tenien poc d’originals, per altra banda: eren, si fa no fa, els habituals en aquest tipus de convocatòria.

El director del museu, doncs, ha de ser un titulat superior en Història de l’Art, o bé en Belles Arts o, també, en altres especialitats de l’àmbit de les Humanitats. En qualsevol cas, un titulat superior. Així mateix, la persona que resulti elegida ha de poder acreditar una experiència mínima, tres anys, en direcció de museus o centres d’art; a més d’experiència en direcció científica i comissariat d’exposicions d’art contemporani, del qual n’ha de tenir coneixements en profunditat.

Val a dir que, ja l’any 2004, es va posar en entredit que Marie-Claire Uberquoi reunís totes les condicions esmentades, sobretot pel que feia a la seva experiència. En tot cas, fou designada directora, la qual cosa ens va fer pensar en la poca transparència del procés de selecció.

Ningú pot afirmar avui que la nova direcció requereix les mateixes condicions, per això seria bon saber quines són. Perquè l’únic nom que, fins a hores d’ara, ha sonat com a candidat, sense que ningú ho hagi certificat però tampoc descartat, és el de la crítica d’art Cristina Ros. És ben segur que ella no reuneix les condicions de què parlàvem.

Heus aquí una raó suficient per restar vigilants davant les passes que doni el patronat del museu. No fos que les poques i insuficients garanties que va plantejar el PP quan comandava a Cort i al Govern, no siguin ni considerades per un patronat de majoria suposadament progressista. Si és que progressista o consevador són termes que vulguin dir res, quan és de l’entorn de l’editor i beneficiari del museu de Palma del que estam parlant.

(Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 29 de desembre de 2007)