pep rossello

Fa només mitja horeta que he tornat del Teatre de Lloseta, on he anat a veure l’espectacle titulat ‘Tiempos de revuelta’, protagonitzat fonamentalment pel grup Rock&Press. Són un grup de col·legues periodistes que fa un temps, una mica en broma, es van ajuntar per fer música; i per fer una música reivindicativa, amb lletres de denuncia per denunciar allò que sovint no poden denunciar des dels mitjans de comunicació.

Però avui he reparat en alguns detalls que mai no m’havia plantejat en anteriors concerts de Rock&Press, potser perquè sempre me’ls havia pres com a una reunió d’amigots amb ganes de gresca.

Podem començar amb el mateix títol de l’espectacle, que volia ser un un crit d’homenatge al desaparegut Toni Roig; però llançat en una llengua que Al-Maiurqa mai no feria servir. No deixa de ser una manera d’escapçar la figura polièdrica de Toni Roig, posant l’accent en els aspectes socials, conservacionistes…, progressistes, de la tasca del música, però deixant de banda la seva irrenunciable opció sobiranista: és no voler entendre que quan Roig parlava de la terra, no només es referia a la que es desfà a base d’autopistes, urbanitzacions…, sinó a la terra que és sinònim d’un país, i no d’altra.

Però això es corresponia amb el que he trobat majoritàriament entre el públic: progressistes de tarannà sociata-espanyol, amb alguns tocs d’allò que un temps en deien ‘gauche divine’. Seria el model de la conductora de l’espectacle, l’estimada Marisol Ramírez, d’altre banda tot un luxe que s’està perdent el món del periodisme en favor de la faràndula esquerranosa.

El repertori de Rock&Press, radical, vindicatiu, progressista…, espanyol, es completava avui a Lloseta amb un toc de progressisme internacional, Leo Bassi, i un de ‘cutre-cañí’, La Terremoto de Alcorcón (tampoc no calia esperar una Terratremol de Costitx que, tanmateix, cas d’existir, seria una altra senyora).

Tot això ho pensava quan ja havia sortit del teatre, de retorn cap a Palma. Mentre érem al patí de butaca només ens divertíem, rèiem, els més agosarats cantaven, sense plantejar-nos que, entre les diverses causes objecte de denúncia de les lletres de Rock&Press, per res hi figura la realitat territorial del país, l’agonia de l’idioma propi, de l’autèntica cultura nostrada… Potser és que no fa per a un progressista.