pep rossello

La proposta l'ha plantejada avui el periodista Vicent Partal, en el seu blog http://blocs.mesvilaweb. cat/vicent.

Jo m'hi apunto, com a qualsevol iniciativa que reforci la nostra presència com a nació a la blogosfera i onsevulla.

Passeu la veu.

 (Segueix)

El proper dijous, 7 de febrer, la Fundació ACA ha organitzat a Son Bielí un Homenatge a Josep Maria Llompart. A l'agenda de la Fundació, l'acte s'anuncia acompanyat d'un breu text de Pere Joan Martorell. Sort que és breu. (Segueix)

A aquells subjectes que encara gosen negar la realitat de l'Holocaust, l'assassinat massiu de jueus que va emprendre el règim de Hitler, els recomaria -ja que sempla que no creuen en la història- que es deixen dur per la novel·la: més enllà de la ficció, Les benignes, l'obra de Jonathan Littell, descriu amb tot detall, sense estalviar-nos situacions degradants, mesquines, horribles&, l'eficacia dels botxins nazis. I això, escrit com si de les memòries d'un oficial de les SS es tractàs. Podria parlar d'altres obres que aborden la qüestió, però ara estic capficat en aquesta lectura. 

 (Segueix)

Erem mig centenar llarg de persones, potser, que ens hem aplegat al carrer dels Oms, a la cantonada del carrer de la Missió, on una placa assenyala la casa on va néixer, el 23 de maig de 1925 Josep Maria Llompart de la Peña. Tal vegada no eren ni el millor lloc ni la millor hora -és clar que la ubicació era obligada, pel simbolisme-, però el que importava era esser-hi i, sobretot, que el quinzè aniversari del traspàs del poeta de Mondragó no passàs desapercebut.

 (Segueix)

La Federació islàmica de les Illes Balears té previst demanar al govern Antich que als col·legis públics s’impartesqui la seva religió, a més de la creació d’un cementiri musulmà i una mesquita “digna”. (Segueix)

(…) ‘El que hem menjat és’, com deia, un llibre que Josep Pla va publicar l’any 1971 i des d’un àmbit geogràfic estrictament referit al principat de Catalunya. És important tenir present aquestes dues circumstàncies, sobretot la primera, per entendre moltes de les asseveracions de l’autor; la seva devoció per la cuina familiar, per exemple, fa que insisteixi de forma reiterada en que “s’està en aquests dies acabant d’una manera segura i inevitable”: podem fàcilment estar d’acord amb aquest pronòstic, però el simple fet de la seva vigència ens indica que, potser, Pla es va precipitar o no va preveure una agonia tan llarga. Avui, en canvi, difícilment podria mantenir les seves diatribes contra la cuina dels restaurants, fruit en bona part de la seva pregona veneració per la gastronomia francesa, un punt contradictòria amb la seva vindicació de la cuina tradicional del país. (Segueix)

El periodista Miquel Vicens, excel·lent professional, company de la secció de Cultura de ‘Diario de Mallorca’, ha confirmat a l’edició d’aquest divendres la notícia que ja va adelantar el passat mes de desembre i que aleshores les instancies municipals van negar: l’Ajuntament de Palma nomerarà nova directora del museu d’Es Baluard la comentarista d’art Cristina Ros; i faig constar el nom només perquè és públic, tot i que el que importa són les circumstàncies.

 (Segueix)

M'agradaria saber insertar imatges (n'hauré d'aprendre), per si a algú li ha passat per malla la portada del Diario de Mallorca d'avui. Sempre donam per suposat, ho acceptam com a norma, que els consellers, talment com qualsevol alt executiu públic o privat, ha d'anar amb americana i corbata. És el protocol.

    Per això, sempre resulta divertida la imatge del govern quan toquen exercicis espirituals i el president els reuneix en una casa rural o en una finca, se suposa que per a tenir una intensa jornada de treball. Aleshores, toca vestit de civil.

    La vestimenta varia, és clar, segons l'època de l'any, però també semple com si tingués un component ideològic, que segurament és en realitat de classe. A mi em pegava un atac de rialles cada vegada que veia l'ex president Matas amb la seva estètica pijo-madrilenya, la camisa de màniga llarga, amb els punys doblegadets, que semblava que estassin tots passejant per la Casa de Campo.

    Francesc Antich recupera el look progre del seu temps d'universitari, suposo, amb l'americana de pana i el jersei de coll alt&

    A mi, al final, el dubte que se'm planteja és quan realment van d'uniforme i quan van disfressats. Perquè la imatge que us deia de la portada del diari, de tan normal a mi em resulta postissa. I tot serà que tot es quedi en la vestimenta. 

La notícia ha passat gairebé desapercebuda a ca nostra; la qual cosa és massa habitual, però correspon a un país on no existeix un espai informatiu propi, on els mitjans de comunicació locals són els primers que abans miren cap a Madrid que no cap a Barcelona (i això no canviarà, tanmateix, mentre tot el que volem, tot el que necessitam, tot el que ens pertoca, segueixi en mans de l'Estat espanyol).

 

 (Segueix)

No tinc cap intenció, amics lectors, de parlar-vos d’aquest paper que avui en dia feim servir a la cuina, en lloc dels pedaços de tota la vida, que no sé jo si és bona tanta despesa de paper, per molt reciclable i biodegradable que sigui; ni tampoc parlaré d’aquell altre paper, amb característiques assecants, que sovint és present entre els estris necessaris per manipular diversos productes abans de cuinar-los. No, del que vull parlar, ara que s’han ababat els àpats pantagruèlics –només ens resta la torrada de porquin d’avui vespre–, és d’un conjunt de papers lligats i enganxats a una coberta; és a dir, i parlant clar i català, de llibres de gastronomia.

 (Segueix)