pep rossello

Festivitat de Sant Sebastià. Molts d’anys a tots. Que el patró de Palma ens guard dels nostres amics, progressocialistes i hispanoesquerranosos, que dels enemics ja ens guardarem nosaltres.

És més que probable que la gran majoria dels ciutadans que aquell dissabte, 5 de novembre de 2005, contemplaven sorpresos com unes màquines, un escamot de picots, anaven esbucant, amb força pressa, el popular Pont del Tren, no sabessin que aquella petita obra d’enginyeria l’havia construïda un dels més coneguts arquitectes de la primera meitat del segle passat: Gaspar Bennàssar i Moner. Potser alguns el van relacionar amb l’avinguda que duu el seu nom, a l’Eixample de Palma, però segurament tampoc no tingueren present que, en aquell mateix carrer, hi ha una de les altres obres emblemàtiques del nostre arquitecte: el Coliseo Balear, la plaça de toros.

Al principi de la novel·la ‘Soldados de Salamina’, concretament a la pàgina 30, el narrador –un transsumpte del propi Javier Cercas– explica la primera entrevista que, en la seva dèria per esbrinar que va passatr al Collell, on suposadament Sánchez Mazas havia sobreviscut a un afusellament, manté amb Miquel Aguirre, un jove historiador, secretari del batle independentista de Banyoles. Davant un comentari de l’historiador sobre els seus col·legues nacionalistes, el periodista li fa veure que havia donat per fet que ell ho era, de nacionalista. El diàleg va així:

Fa anys infinits que no vaig a veure la Cavalcada dels Reis d’Orient. De petit hi anava amb els pares, a la plaça de Cort; però vaig deixar de fer-ho quan vaig perdre la il·lusió per aquella festa: alguns, quan perdem una il·lusió, la perdem del tot i per a sempre més. Hi vaig tornar, encara, alguna vegada, quan ma filla era menuda; i la polla ja ha fet els trenta…

Aquest passat cap de any, rebostejant entre llibres i papers de ca nostro, recercant per l’hemeroteca del diari, m’he topat amb un aniversari d’aqueixos que no vols deixar de tenir presents; se’m va passar per malla el 29 de juliol, desè aniversari de la mort de l’amic fotògraf Francesc Amengual Barceló. Sabia del cert que era l’estiu passat que feia deu anys que ens havia deixat, amb només 42 anys, però suposo que va ser el meu estat de salut el que em va impedir de tenir-ne un record. Avui em dol no haver tingut unes paraules per sa dona, na Margalida, i pels seus fills: na Guida, que ja deu estar feta una dona, i en Francesc, que és un bergant que deu tenir devers 18 anys. Ja em sabran disculpar.

Ja hem començat un altre any. Ha estat, com sempre en el meu cas, un inici sense aldarulls. He complit, això sí, amb el costum del raïm, la qual cosa no em sembla massa concessió a una casa on no hi ha ni arbre de Nadal ni betlem; on hem barrat el pas a Santa Claus, fins al punt que mai no he volgut tenir xemeneia per evitar-ne la intrusió.