pep rossello

Alguna cosa es mou en el museu d’Es Baluard; la cosa sembla tan evident que només els qui no ho volen veure no ho veuen. Quan un diari es fa ressò d’uns comentaris que sonen a novetats, des del museu i des de les institucions que n’integren el patronat llancen una ràpida negativa; ràpida però amb no gaire convicció.

És el que ara mateix està passant amb el futur immediat de la direcció del Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. Tothom dóna per feta la substitució de Marie-Claire Uberquoi al seu front, però ningú no té coratge per a donar-ne clarícies certes. Amaguen un conat de desmentit, però no gosen ratificar-lo; potser és que encara esperen ordres de l’amo, o que no saben com plantar cara a un canvi que els pot plantejar problemes no desitjats.

I és que tenint en compte els precedents d’Uberquoi i de la seva antecessora, Teresa Pérez-Jofre, caldrà estar ben a l’aguait de com es fan les coses: convé no oblidar que la d’Es Baluard és una història de conxorxes, decisions arbitràries i amagades, manca de transparència i no poques irregularitats. Res no ha passat encara, des que Pere Serra presentà la seva dimissió com a president, ni des del canvi de color polític de las institucions, que ens permeti donar per fet que ha variat en aquella casa el rumb de les formes.

El de director del museu és un càrrec de designació, i el seu nomenament és atribució del patronat de la Fundació Es Baluard, tret que aquesta en faci delegació a la comissió executiva. Així restà establert en els articles 9 i 17 dels estatuts de la Fundació, que, per altra banda, no diu res del procediment que cal seguir per al nomenament.

Quan el febrer de 2004, després de la fuita de Pérez-Jofre, el patronat es va posar a cercar-ne el substitut, ho feu inicialment a través d’un anunci a la premsa local i a la d’abast estatal. Aquest anunci és l’únic testimoni escrit que avui podem esgrimir per tal de traçar una mena de perfil de com hauria de ser el director del Baluard. Les condiciones que aleshores es plantejaren tenien poc d’originals, per altra banda: eren, si fa no fa, els habituals en aquest tipus de convocatòria.

El director del museu, doncs, ha de ser un titulat superior en Història de l’Art, o bé en Belles Arts o, també, en altres especialitats de l’àmbit de les Humanitats. En qualsevol cas, un titulat superior. Així mateix, la persona que resulti elegida ha de poder acreditar una experiència mínima, tres anys, en direcció de museus o centres d’art; a més d’experiència en direcció científica i comissariat d’exposicions d’art contemporani, del qual n’ha de tenir coneixements en profunditat.

Val a dir que, ja l’any 2004, es va posar en entredit que Marie-Claire Uberquoi reunís totes les condicions esmentades, sobretot pel que feia a la seva experiència. En tot cas, fou designada directora, la qual cosa ens va fer pensar en la poca transparència del procés de selecció.

Ningú pot afirmar avui que la nova direcció requereix les mateixes condicions, per això seria bon saber quines són. Perquè l’únic nom que, fins a hores d’ara, ha sonat com a candidat, sense que ningú ho hagi certificat però tampoc descartat, és el de la crítica d’art Cristina Ros. És ben segur que ella no reuneix les condicions de què parlàvem.

Heus aquí una raó suficient per restar vigilants davant les passes que doni el patronat del museu. No fos que les poques i insuficients garanties que va plantejar el PP quan comandava a Cort i al Govern, no siguin ni considerades per un patronat de majoria suposadament progressista. Si és que progressista o consevador són termes que vulguin dir res, quan és de l’entorn de l’editor i beneficiari del museu de Palma del que estam parlant.

(Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 29 de desembre de 2007)

Ja hem passat Nadal. Jo volia, tanmateix parlar de la cuina nadalenca segons l’explica Josep Pla. També és ben cert que encara ens resta Cap d’Any, i que els menus poden ser prou semblants. Parlem-ne, doncs.

Josep Pla no va entrar mai a la cuina. Ell mateix, millor que ningú, ho explica al temps que raona el seu ideal culinari: “Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m’interessa són els resultats, l’eficàcia. Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand. Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries. És probablement per aquest fet que he pogut arribar a viure alguns anys. Aquest paper, l’escric havent arribat a setanta-quatre anys. Són ja molts anys. El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. Demano una cuina simple i lleugera, sense cap element pesat en la digestió, sense taquicàrdia. El menjar és un mal necessari i, per tant, s’ha d’aerificar. (…)”

Amb una tal declaració de principis, costa de creure que Josep Pla sigui autor d’un dels més notables exemples de literatura culinària que es poden trobar en el nostre país, i més enllà de les fronteres segurament. ‘El que hem menjat’ fou publicat per primera vegada l’any 1971 i era el volum vint-i-dos de l’‘Obra Completa’ de Pla. Hi ha una altra edició, també de Destino, plantejada més com a llibre de regal, amb fotografies de Francesc Català Roca i que fou publicada l’any 1981, només set mesos després del traspàs de l’autor. És la que ara mateix servidor estic fent servir.

En parlar de la cuina d’hivern –el llibre discorre pel temps de les estacions de l’any, tot i que també per un temps més imprecís, el de la memòria, dels records–, Pla dedica algunes planes al dinar de Nadal. I fa referència a dos menús “clarament diferenciats”, que es correspondrien amb els costums –segurament obligats–, de les famílies aristocràtiques i d’una altra “immensa majoria de la gent”.

En el primer cas, que no és el que més m’interessa, parlam d’un menú basat en el gall, que té reminiscències feudals i “prové dels antics usos cavallerescos imposats ací pels comtes d’Urgell, per influència de la noblesa provençal. Tanmateix, Pla se’n cuida força de marcar diferències entre el gall indígena, que identifica amb el capó del Prat, i un “exòtic” indiot –gall dindi, en diu–, del qual considera que si “no ha arribat en aquell punt de gras indispensable per a fer-lo apte a les persones normals, la seva carn és molt eixuta i difícil de rompre, i menjar-lo és un exercici merament prehistòric i mandibular.”

Aquest esforç diferenciador no és sinó l’aplicació d’un principi que informa tot ‘El que hem menjat’: la constatació que “la cuina ha baixat” a tot arreu, posant en perill d’extinció la “nostra vella cuina familiar”, que tanmateix “és l’única que caldria mantenir i continuar”.

Tornant, emperò, als menús de Nadal, Pla parla del que era habitual per a aquella “immensa majoria de la gent”, i que no era altra que “una carn d’olla –escudella i carn d’olla– monumental”. I ens en fa cinc cèntims de les particularitats que presenta aquest plat en la seva variant nadalenca: la que cal preparar amb l’olla més gram de la casa, la que s’anomenava “olla dels quatre ordes mendicants”.

“L’olla de les quatre carns o dels quatre ordes mendicants –explica el nostre escriptor– tenia un sentit literal perquè no es concebia l’escudella de Nadal sense el porc, el bou (si era fácil de trobar), la gallina i el xai, a part, és clar, tots els altres elements que entren a formar part del gran plat: la pilota, les patates, la col, i no diguem les granes seques –les mongetes i els cigrons. El cigró és un element importat del ‘cocido castellano’; se n’hi posaven pocs, com sempre ha estat habitual en el país; en canvi, de mongetes seques, se n’hi posaven més, com és habitual. (…) Tot plegat, es tractava que, d’aquesta abundància, en sortís un brou amb molt de greix i que els líquid es cobrís d’aquelles taques rodones i groguenques que s’anomemaven llunes, sense les quals el brou no tenia una existència autènticament real.”

En el brou s’hi posava la pasta. Eren unes pastes “grollerotes, voluminoses, fenomenals”, macarrons o dits de gegant, que amb el temps s’han anat aprimant fins arribar, per exemple, als fideus de cabell d’àngel.

Però no us penseu que el dinar s’acabava aquí. Després de plantejar-nos el dubte, “no sé si es donava alguna cosa més”, Pla es refà i ens explica: “Després del suculent plat de Nadal, es menjava sens dubte el pollastre rostit. El pollastre rostit s’utilitzava per a totes les festes i festetes, públiques i privades. Era el plat habitual. Després del dinar de Nadal, les defuncions eren inevitables –es moria més gent que en qualsevol època de l’any, segurament més que amb els excessos del Carnaval.”

I per a postres, torrons. Inicialment, a terres principatines, els d’Agramunt; després s’hi afegiren els de Xixona, Alacant i altres contrades de l’antic Regne de València. Bon profit!

Un recent article de Jaume Fàbrega (http:blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega) m'ha duit a la memòria les flaires de la cuina nadalenca del nostre país. De menut, un servidor feia sempre el dinar de Nadal a cals padrins. La padrina Francisca era una excel·lent cuinera, i tot i que els temps eren una mica magres a ca nostra, aquell dinar era pantagruèlic: si més no, avui, acostant-me a la cinquantena i havent moderat força la meva gola, m'ho sembla.

El primer plat era, sistemàticament, sopa de brou –aleshores la pasta no eren encara els galets, nosaltres hi possàvem macarrons–, amb el fetge i altres menuts de l'au, pollastre o gallina, i ou bullit i filat.

Els escaldums d'indiot eren un segon perfecte; però convenia no abusar-ne perquè després venia la porcella rostida, amb patató i moniatos. I encara hi havia de caber la fruita del temps i els torrons, que el padri Pep feia bocins a taula: els justos perquè no en sobrassin i es fessin malbé.

El hàbits culinaris, sens dubte, han canviat i sobretot guanya la mandra de posar-se davant els fogons. Però aquest menú difícilment el trobes als restaurants de Mallorca, potser a algun poble. Encara cal recórrer, el qui pot, a la taula casolana. Bon profit i bones festes!

Cap de setmana abans de Nadal. Ja podria haver passat tot; fins a després de Sant Sebastià no ens donaran repòs. Dijous, 20 de desembre, vaig reincorporar-me a la feina, després de nou mesos de baixa laboral i un de vacacions. Suposo que ja tocava, i ara es tractarà de veure meam com van les coses.

La tornada ha estat suau. Aquest dies m’he dedicat a fer feina en un suplement especial de Cap d’Any; concretament, en una agenda d’activitats, però també d’efemèrides. Això m’ha permès escriure un textos ben diversos: des d’un apunt entorn de la llegenda que envolta el naixement del rei Jaume I –se’n compleixen 800 anys–, fins a un breu perfil de Maria Antònia Salvà i de Llorenç, dos escriptors que no m’interessen gens personalment, però que varen morit tots dos el 1958, ara farà 50 anys. També he recordat el bicentenari del primer ‘Diario de Mallorca’, que es va publicar entre 1808 i 1814, a l’empara dels aires constitucionalistes que sorgiren durant la Guerra del Francès; aquest darrer articlet l’he escrit en espanyol i me n’he adonat que feina un parell d’anys que no el feia servir. Per escrit, vull dir.

El mateix dijous, el capvespre, vaig anar al renovat –no m’agrada gaire la reforma– Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’, on s’inaugurava la mostra biennal Art Report, organitzada pel diari. Ha estat una espècia de novella presentació en societat: he tingut ocasió de saludar nombrosos coneguts, alguns ben estimats, que feia mesos que no veia; artistes, sobretot, i també algun col·lega periodista i qualque escriptor.

De l’exposició només puc recomanar-vos que l’aneu a veure. Al costat dels ‘clàssics’ com Toni Catany o José Manuel Broto, m’han interessat especialment les maquetes de Tadashi Kawamata i el muntatge de Jaume Simó.

Divendres de capvespre, de parella de fet amb Antoni Serra, vaig esser a una espècie de còctel que l’Institut d’Estudis Baleàrics va muntar a l’aljub del museu d’Es Baluard. No em feia cap gràcia anar a ca’n Pere Serra; no hi havia tornar d’ençà el dia que el presentaren, abans de la inauguració.

L’assistència de públic, massiva. Amb Antoni Serra comentàrem que hi havia moltíssima gent que cap dels dos havíem vist mai. L’amic solleric encara afegí: “ Si tota aquest gentada escriu, poc futur els resta als boscos del país.

Vaig tenir ocasió, tanmateix, de saludar coneguts i alguns, pocs, amics: Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Pere Morey… Em vaig fixar en la presència de bastants polítics de l’espectre nacionalista, sobretot d’UM i d’Entesa, que semblaven conspirar pels racons, sota la mirada protectora de la presidenta Munar.

També vaig tenir unes paraules amb Sebastià Serra, vell company de cabories polítiques; vaig pensar que no li faria gràcia el ‘Mecanoscrit’ que ja havia escrit, el que ha sortit aquest dissabte. Avui, a mitjan matí, ja em telefonava.

Un dels dotze punts que, sobre política cultural, incloïa l’acord que signaran el mes de juny els partits avui integrants dels pacte que avui governa les principals institucions de les Illes Balears preveia la “potenciació de l’Institut d’Estudis Baleàrics i reingrés a l’Institut Ramon Llull”.

Des d’un bon principi, un servidor vaig manifestar les meves reserves respecte de la proposta, atès sobretot el fet que l’IEB havia estat refundat pel govern del Partit Popular, precisament per a substituir a les illes el paper que, des de 2002, havia tingut l’IRL, una entitat –cal no oblidar-ho– creada originalment, en igualtat de condicions pel govern del Pacte de Progrés i la Generalitat que governava CiU.

Posteriorment la decisió del president Antich sobre el nou hospital de So n’Espases, que per a molta gent no es corresponia amb la lletra del pacte inicial –“Paralitzar les obres de Son Espases i analitzar la situació econòmica, jurídica i patrimonial per tal de comprovar lafactibilitat de construir el nou hospital al solar de Son Dureta”–, fa fer que molts ens replantegéssim què ens havíem de creure dels compromisos inicials del govern centre-progressista, començant pel que feia a l’Institut Ramon Llull.

Tanmateix, les passes que s’han anat donant, ens permeten d’esser optimistes en principi. Si la reunió de dilluns passat va més enllà del pur simbolisme quasi folklòric de l’escenificació lul·liana a la muntanya de Randa, els acords presos fan pensar, tot i el seu caràcter encara genèric, que totes les parts estan d’acord en el que volen; i que ja han posat fil a l’agulla per dotar el projecte d’un adeqüat marc jurídic.

L’entrada en l’operació del govern d’Andorra, que inicialment semblava que podia complicar un acord fins a punts difícils de solventar, haurà servit en canvi per donar una empenta a la solució dels entrebancs: la necessitat de trobar la fómula que faci possible les relacions entre un Estat i dues comunitats autònomes integrades en un altre, ha aclarit el marc en el que s’han de mantenir les relacions entre les Balears i Catalunya, que no és altre que el que es va crear en el conveni inicial, l’any 2002.

El fet que la futura fundació que integrin el Govern d’Adorra i el Consorci de l’Institut Ramon Llull tingui la seva seu institucional a l’Estat pirinec, afegeix un punt de simbolisme: cal tenir present que Andorra és l’únic estat europeu on el català és idioma oficial únic.

Tot aquest engranatge, emperò, pot fer osques per una qüestió pendent, que només afecta directament la comunitat balear: l’Institut d’Estudis Baleàrics. De moment, tothom passa pel tema de puntetes: que si contiuarà fent feina igual, que si la suma d’esforços ajudarà a tirar endavant… He arribat ha llegir unes declaracions segons les quals Francesc Antich hauria afirmat que “no quita que el IEB pueda trabajar como el Institut d’Estudis Catalans”, la qual cosa em fa pensar que el president no té molt clar què és l’Institut d’Estudis Catalans, quina la seva història i quin el seu present.

Res no és tan senzill com, ara per ara, ens ho volen pintar. Algú haurà d’explicar, en algun moment, com es faran compatibles les atribucions de l’Institut Ramon Llull, que són essencialment les mateixes de l’Institut d’Estudis Baleàrics, al qual a més a més es vol “potenciar”.

De moment, fullejant un document que es presenta aquests dies com a Línies Bàsiques d’Actuació de l’Institut d’Estudis Baleàrics, per al 2008, no hi trobam cap referència ni una a l’IRL. En canvi, per cert, es parla explícitament de “potenciar la col·laboració amb l’Instituto Cervantes”. Tot plegat, això grinyola una mica.

(Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 22 de desembre de 2007)

Sóc d’aquells que passen un guster quan un amic o conegut obté un èxit. Petit o gran, tan és. Per això, em va alegrar el dissabte llegir que Guillem Frontera ha estat guardonat amb el Premi Mercè Rododera, per un conjunt de relats que ha titulat ‘La mar enfora’.

Tinc una especial simpatia pels premis de la ciutat de Reus, em semblen importants. Potser és la màgia de la Nit de Santa Llúcia, el Premi Sant Jordí…no ho sé del cert. Per per alguna raó em són simpàtics.

Ja no sé quina va ser la darrera obra de Guillem Frontera que vaig llegir, potser ‘Un cor massa madur’. En canvi, recordo perfectament quina va ser la primera, perquè també va ser la primera novel·la en català digne de dir-se’n que vaig llegir en ma vida. Jo devia tenir dotze o tretze anys; una tieta, que segurament no s’havia molestat en llegir-la, em va regalar ‘Els carnissers’, que feia un parell d’anys havia guanyat el Premi Ciutat de Palma, i estava editada pel Club dels Novel·listes.

La novel·la em va impressionar, em va mostrat un món que encara desconeixia: per edat, per extracció social, per entorn familiar. Em va cridar molt l’atenció –és l’única que tinc a la memòria– l’escena en la qual en Xavi, el fill dels antics propietaris de Son Puig-gros, s’ho vol muntar amb na Carme. Mai he arribat a esbrinar si arribaren a fer-ho o no. Però ell fa una observació, en forma de pregunta, que em va fer, em fa gràcia: “¿ Què ho fa que a les escenes d’amor sempre hi sobra un braç?” No he tengut massa ocasions per experimentar-ho, però sí he constatat que un braç sempre fa nosa fins i tot a l’hora de jeure. Encara que jeguis tot sol.

Ara espero ‘La mar enfora’.

La possibilitat que tenim a les Illes Balears de veure, per via analògica, la de sempre, fins a tres televisions analògiques, hauria de ser un bé dels déus. Les rucades dels qui en són responsables polítics fan que sovint aqueixa circumstància esdevingui una font de controvèrsia i, en qualsevol cos, provocadora i víctima –com ho som tots nosaltres– dels més excelsos disbarats.

El director de IB3, Antoni Martorell, que en molts aspectes està fent una bona feina, intentant superar els dèficits de tota mena que li vàren deixer els directius ‘peperos’, s’ha obsessionat pels índex d’audiència, que és el darrer que hauria de fer el responsable d’una televisió pública, sobretot d’una televisió amb un recorregut encara tan curt.

Ja no sap com fer-ho per a recuperar espectadors, sense tornar a caure en la grolleria del valencianisme ‘fallero’ que s’havia imposat en aquella casa. De moment, ha aconseguit que IB3 pugui transmetre els partits de futbol, dels quals en té l’exclusiva La Sexta, amb les excepcions polítiques fetes amb TV3 i amb Canal 9.

Però, clar, perquè això serveixi per a res a la televisión balear, no s’ha de poder veure el mateix partit a les altres autonòmiques. Solució: cada dissabte, a l’hora del futbol, TV3 i Canal 9 tapen la seva senyal per a les Balears amb la de les seves respectives segones cadenes, Canal 33 i Punt 2.

I després passa el que ha passat aquesta nit. A les deu del vespre, IB3, TV3 i Canal 9 –a més de les generalistes La Sexta i Tele 5–, han connectat amb el camp del Valencia per veure el partit que l’enfrontava amb el Barça. A la mateixa hora, ja sé que semblen no tenir res a veure una cosa amb l’altra, al Teatre Principal de Palma començava l’acte d’entrega dels Premis 31 de desembre de l’Obra Cultural Balear.

Mira per on, els que teníem més interés en saber què passava al Principal que no a la capital del Túria, ens hem trobat amb que IB3 no retransmetia l’acte, perquè estava amb el futbol. Sortosament, la Televisió de Catalunya SI oferia en directe, pel 33, tota l’entrega, amb els seus discursos, les actuacions musicals… I, a més a més, com que TV3 havia de tapar la seva pròpia retransmissió futbolística, l’OCB ha estat protagonista durant dues hores de les dues programacions catalanes.

IB3, quan ha hagut acabat el partit Valencia-Barcelona, ha emès l’acte del Teatre Principal en diferit. M’agradarà veure com ha oscil·lat l’audiència entre les deu de la nit i les dotze de la matinada.

En definitiva, IB3 haurà donat satisfacció a una important part dels seus espectadors, però ha desatès el seu paper de mitjà de comunicació públic. Segurament, l’entrega de premis ha estat prou més avorrida que la victòria del Barça, però no és d’això que parlam, senyor Martorell. Ah, i per favor, deixi fer tranquila la programació de TV3, tant si és pròpia com si no, que no sabrem mai quan l’haurem de menester.

“La decrepitud del periodisme”. Qualsevol llibre amb aquest títol, d’entrada crida a la lectura. Si a més a més l’autor és Antoni Serra, escriptor i col·lega, i saps que és el tercer volum del seu diari, la temptació esdevé irresistible.

Antoni Serra i Bauçà (Sóller, 1936) té aparcada, en el terreny editorial si més no i estic convençut que no només per voluntat pròpia, la seva obra narrativa –que, per altra banda, és la que el defineix–, i s’ha bolcat en allò que els acadèmics taxonomistes anomenen literatura de no ficció, que en el cas del nostre autor pren forma d’assaig, de memòries o de diari.

El seu “Diari d’ombres, paisatges i figures” –del qual ja n’havia publicat dos volums: ‘La mort del vell dictador’ i ‘L’activisme cultural’– abasta el periode que va de 1970 a 1985; el quart i darrer volum, encara inèdit, inclourà les seves anotacions dels darrers tres anys.

“La decrepitud del periodisme”, doncs, aplega les notes que Serra va anar prenent, en el seu dia a dia, des del 2 de gener de 1980 fins al 31 de desembre de 1982. Tot plegat, un caramull de plaguetes, suposo que les de sempre, de fulls quadriculats i tapa dura, on l’estilogràfica de l’autor anava reflectint fets quotidians, sensacions, impressions, conclusions, esperances –cada cop menys–, decepcions i malastrugances –cada cop més–…, que configuren en bona mesura el retrat del Toni Serra que avui coneixem.

Tot i el que el títol pugui fer pensar, “La decrepitud del periodisme” no són unes memòries periodístiques, que van per un altre camí (vegeu “No hi ha quart poder. Memòries periodístiques del meu temps de glòria”, de 2002); de fet, de periodisme en parla poc, tot i que no ens estalvia algunes anotacions de la seva tasca diària, i algunes reflexions personals sobre l’exercici de la professió. “Ha començat l’any amb presagis de tragèdia… Aquest matí, després de guadir d’unes setmanes de vacances, m’he incorporat al treball del diari. El director m’ha rebut amb una enorme fredor. Com si fos un estrany. És clar que això és normal en ell, ja que és una persona mediocre i amb greus mancances intel·lectuals (…)”: així, amb aquest paràgraf, comença el llibre.

“La decrepitud del periodisme”, en canvi, ens aporta claus suficients per entendre millor el procés creatiu de l’escriptor, els seus dubtes, els seus afanys…, i també les misèries que envolten sovint el món de l’edició, dels premis literaris; com es balluguen les capelletes; com van les interferències dels polítics, del poder en general.

Va esser, parlant un poc de tot, amb Antoni Serra que vaig conèixer, a finals de novembre, l’escriptor Pau Vidal, un autor barceloní del qual mai no n’havia ni sentit parlar. Va ser al Festival de Novel·la Negra de Lloseta, on Serra havia de fer part d’una taula rodona i vàrem coincidir amb ell.

Em vàren encuriosir les referències que se’n feren a la seva primera novel·la, “Aigua bruta”, i sobretot al seu protagonista, Miquel Camiller –homenatge gens dissimulat a Andrea Camilleri, del qual Vidal n’és traductor–, un lingüista embarcat en un projecte personal: l’actualització del Diccionari Etimològic de Joan Corominas. Una de les seves eixides filològiques el planta bruscament i involuntàriament davant d’una mort misteriosa.

“Aigua bruta” no és una novel·la negra; potser no agradarà gaire als aficionats. “Aigua bruta” és una novel·la ben curiosa i entretinguda, que manté prou bé el ritme narratiu, però que sobretot planteja un esplèndid mosaic de registres lingüístics, de modismes col·loquials, d’argots d’impossible transcripció… En definiva, els parlars que fan servir els diferents personatges: una padrina centenària que s’ha passat mitja vida a una possessió mallorquina, un joveneta becària que es fa entendre amb el mateix idioma que empra per enviar essaemaesses, un policia que canvia de registre segons dugui l’uniforme d’urbano o el de guarda jurat…

No sé si les aventures de Camil tindràn continuïtat, però aquesta primera és una excel·lent troballa; una “novel·la d’intriga etimològica”, n’ha dit un crític i acadèmic principatí.

Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 15 de desembre de 2007

Ara mateix tinc al davant quatre fotografies en blanc i negre, 13x18. Les vaig fer jo mateix, dia 20 de gener de 1986. Les quatre són imatges d’una mateixa seqüència, al mateix escenari, amb el mateix protagonista i els mateixos figurants. Escenari: Parc de la Mar de Palma; protagonista: Josep Guinovart; els figurants, el president Gabriel Cañellas, el president insular Jeroni Albertí, el batle Ramon Aguiló, el governador Carlos Martín, entre d’altres.

Record que aquell dia de Sant Sebastià era un matí asolellat d’hivern. Josep Guinovart, acompanyat de tan il·lustres autoritats, era a Palma per inaugurar, a la fi, el conjunt escultòric que havia donat a la ciutat tres anys abans.

Avui de matí, en agafar els diaris mentre berenava, m’he topat amb la notícia. En Guino ha mort a Barcelona, als 80 anys: el seu cor immens no ha pogut aguantar la darrera envestida. Tot d’una que he tornat a ser a ca nostra, he regirat tota la paperassa fins a trobar les fotos que tenia estotjades. Sé del cert que n’he de tenir moltes més, però només he trobat aqueixes quatre. Les imatges en blanc i negre, que ja comencen a agafar una certa tonalitat sèpia, m’han portat un caramull de records.

Aquell gener de 1986, jo no coneixia personalment Guinovart. La seva obra sí, fins i tot ja n’havia vist algunes mostres. Va ser un temps després que em varen presentar en Guino: record perfectament que va ser l’amic Albert Ribas, aleshores director del Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’, que a més era bon amic personal de l’artista.

Des d’aleshores ençà vaig tenir diverses ocasions de conversar amb Josep Guinovart, de compartir taula amb ell, al Centre de Cultura, a Pelaires…

L’experiència més engrescadora, emperò, va discórrer entre Palma i les Pitiüses. A principis dels anys 90, Ribas va posar en marxa un projecte que anomenà ‘Fars 93’, i que consistia bàsicament en que quatre artistes diferents fessin sengles intervencions als fars d’Eivissa i de Formentera. Els artistes eren Josep Guinovart, Leopoldo Irriguible, Antoni Miralda i Wolf Vöstell. Record amb nostàlgia aquells mesos de preparació, que em van permetre conèixer els artistes –de Miralda i de Vöstell, fins i tot, vaig enregistrar-ne dues entrevistes en vídeo per a ‘Sa Nostra’, realitzats per Jaume Vidal. El projecte, finalment, es va frustrar per mor de la burocràcia, que a tot posava emperons.

Tanmateix, vàrem poder veure l’exposició del projecte a Palma i a Eivissa, però també a la Feria Internacional de Sevilla i a l’edició d’ARCO de 1992. I, sobretot, vàrem compartir una jornada marinera, visitant amb els quatre creadors les costes pitiüses, que mai no van poder ser l’escenari d’aquell ambiciós projecte.

No vull insistir, ara, en el vessant més reivindicatiu de Guinovart, prou conegut, que el feu participar en el Museo Internacional Salvador Allende; en aquella ‘Arruixada’ del 2001, que volia denunciar les malifetes culturals del tàndem Fageda-Feliu; en les campanyes més recents en favor de la preservació de La Real…

Torno a mirar les fotos de Sant Sebastià de 1986. Me n’adono que de tots els càrrecs públics assistents ja no en canten gall ni gallina, políticament vull dir. Només resta –que no és poc– l’escultura del Parc de la Mar i el conjunt de l’obra de Josep Guinovart.

Com a votant anònim, però independentista no militant reconegut, començo a estar una mica fart del trull que duent armat els partits mallorquins (no conec prou la situació de Menorca, d’Eivissa o de Formentera com per parlar-ne) que podrien fer possible una candidatura unitària que donàs veu a les Illes en el Congreso de los Diputados espanyol. Sobretot, des que va comparèixer la gent d’Unitat Nacional, que ja voldria jo saber qui són, d’on surten i on van: però amb només dos mesos d’existència i vuit posts al seu weblog han emmerdat el debat una cosa grossa.

Sabeu que us sé dir? Em sembla que personalment ho deixaré estar, us seguiré escoltant i llegint, i que ja ens veurem a les urnes. Perquè a votar sí que hi aniré: l’abstenció només afavoreix el PP i, en menor mesura, a UM. Tinc molt clares quines són les condicions que s’han de donar per votar una determinada candidatura i, per suposat, no us l’explicaré ara. Voldria, tanmateix, plantejar el meu personal corol·lari de tot el que he sentit.

Les alternatives polítiques –no pas les ideològiques– ja estan prou decantades, i tenen molt a veure amb el significat que donem a les eleccions. Les autonòmiques varen servir per decidir qui volíem que comandàs a ca nostra; les generals han de servir per decidir qui volem que ens representi, com a país, en el parlament espanyol. Aquesta diferència és la que explica a parer meu la possibilitat de coalicions diferentes a uns o altres comicis.

És prou curiós que els motius primers de discòrdia siguin dos partits que, en si mateixos, no haurien de tenir un pes electoral significatiu, però que esdevenen necessaris dins un conjunt més ampli. A partir d’aquí, sembla que el gran debat ha deixat de ser polític de bon de veres, per passar al nivell de brega de galls: jo no aniré enlloc que hi hagi UM; idò jo no vull ni sentir parlar d’Esquerra Unida; que no vull fer pinya amb uns espanyolistes; però jo no aniré del braçet de polítics corruptes…

I en acabar comptarem i ja veureu quin esclafit de rialles faran el PSOE i el PP, mentre es tornen repartir tots els diputats elegits per les Balears.