pep rossello

Vull, senzillament, reproduir un article que el mestre Gabriel Bibiloni va penjar fa uns dies al seu blog (http://bibiloni.cat/blogs). És una lliçó de com se'ns encomanen castellanisme gairebé sense que ens adonem. Cap més comentari.

El trastorn dels sentits 22 Octubre 2007 | Categoria: Llengua

Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.

Una cosa és mirar i una altra, veure. Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.

Això que és tan senzill i quadriculat ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases esguerades en què caldria haver emprat el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase normal.

Darrerament ha pres una volada alarmant l’ús d’escoltar amb el valor de “sentir”. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:

«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».

«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».

«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».

I fa pocs dies he sentit —no escoltat— un conseller del Govern balear dient, en relació a la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que no es parlava del tema, però en realitat va dir que les opinions de la gent sobre l’afer l’importen un pebre.

La llengua espanyola ens trastorna el sentits, però no de la mateixa manera que ho fan algunes fotos de revista de perruqueria, sinó d’una manera molt més prosaica i real. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o això sap a glòria, que ja podeu suposar de quines frases espanyoles són un calc aborronador. De fet, només el tacte ens queda intacte. Doncs toquem en català i per molts anys.

“El que s’acostuma a dir veritat objectiva tampoc no existeix. Als qui escrivim memòries se’ns acusarà sempre, com diu Heine en les seves, de falsejar la realitat. Evidentment és impossible consignar tots els ingredients que componen un fet, ja sigui el que en diem objectiu o ja sigui psicològic. Escriure, recordar, és elegir alguns d’aquests ingredients, operació que efectuam segons els nostres prejudicis i gusts personals.” (‘Falses memòries de Salvador Orlan’, Llorenç Villalonga. Club Editor, 1967)

Llorenç Villalonga va escriure les Falses memòries de Salvador Orlan, si ens hem de creure el que ell mateix va dir, per suggeriment de Joan Sales, el seu editor. A la carta que l’escriptor va adreçar-li des de Binissalem, el mes d’octubre de 1966, adjuntant el manuscrit d’allò que tanmateix seria presentat com a novel·la, Villalonga manifestava el seu desig: “Falses i apòcrifes com són (per altra banda, ¿què és la veritat?), aspir a que no puguin molestar a ningú.”

Ja a la introducció, Llorenç Villalonga escriu, no tant com a justificació sinó com a aclariment sobre l’essència de les memòries: “(…) En entrar en allò estrictament personal serà tot un altre assumpte: no renunciaré a la imaginació; de encara que en altres ocasions –escenaris, fets banals i especialment cronologies– preferiré, la peresa ajundant-hi, no transformar res del que acostumam a dir realitat. (Confessar-ho és l’única manera de no quedar com un mentider.” I encara afegeix, ell diu que per no embullar el lector, jo crec que per acabar de fer-ho abans d’entrar en la lectura: “Jo som i no som Salvador Orlan. Desig que això quedi ben entès. Sàpiga el lector, per començar, que Salvador Orlan, protagonista d’aquestes Memòries falsejades i compostes, sols és Llorenç Villalonga en el sentit en què Flaubert era Madame Bovary.” Tot aclarit, doncs.

Partit, doncs, de la falsedat de les memòries villalonguianes, m’he permès agafar-li part del títol. No amb l’ànim, déu me’n guard, d’aspirar a comparances, que sempre hi sortiria perdent, sinó perquè d’alguna manera el títol respon a la intenció d’aquestes meves reflexions, impressions, records… No són falses, si més no de manera volguda, però tampoc són memòries. Com podrien esser-ho, d’un desmemoriat de mena com un servidor. Mirau si ho sóc, mancat de memòria, que a l’hora de començar pel començament, volent-vos explicar on vaig néixer, he hagut de recórrer als records de familiars que hi eren presents. Direu que jo també hi era, però com si no.

Quan l’editorial Tusquets va publicar, l’any 2001, ‘Soldados de Salamina’, no vaig llegir la novel·la de Javier Cercas. Fa molt temps que vaig decidir que la meva feina no m’obliga a llegir-ho tot, ni prop fer-hi; ja me direu si vaig pensar un sol moment en invertir el meu temps amb una història de més de dues-centes pàgines, que tothom llegia i en lloava alabances, d’un escriptor que només coneixia de vagues referències… Trobava que amb quatre articles i un parell de crítiques que llegís ja en tenia prou per anar fent, per quedar bé en les típiques tertúlies on és obligat parlar del darrer best-seller.

Val a dir que quan, al cap d’un any i escaig es va estrenar la versió cinematogràfica, feta per David Trueba, tampoc vaig anar a veure-la. Només al cap d’uns mesos la vaig veure en format DVD; com que tampoc no arrossegava el prejudici literari, em va semblar una pel·lícula correcte, potser un pel massa llarga, un vici comú a la cinematografia contemporània: un temps, els directors en tenien a bastament amb noranta minuts per contar qualsevol història.

Avui vespre he anat a l’Auditorium, a l’estrena a Palma de ‘Soldados de Salamina’, l’adaptació teatral de la novel·la de Cercas, que signen Julie Sermon i Joan Ollé, que també n’és el director.

He de dir, sense ànim d’exercir de crític, que no en sóc, que estam davant una peça teatral excepcional. Un tractament del text impecable, escrupulós; un muntatge que fuig d’andròmines, d’elements superflus. Pur teatre de text, declamat per set actors impecables –elles i ells–, amb una ajustada sobrietat no exempta, tanmateix, d’una forta càrrega emocional.

En acabar la representació, mentre el públic esclafia a fer mamballetes, he mirat l’hora: una hora i mitja llarga que m’ha passat en un buf. En aquell moment, he desitjat que els llums del terra de l’escenari enlluernassin prou els actors, perquè no vessin que érem quatre moixos a la platea de l’Auditorium. On és el món de la cultura? On, tants universitaris, alumnes i professors? On els escriptors, sobretot els esquerranosos que no aturen de fer memòria històrica: no s’han recuperat del ‘jet lag’ des de Frankfurt? On, les autoritats que s’obren pas a colçades la Nit de l’Art, pels carrers de Palma: potser allà llueixen més les fotos?

He decidit que demà he de mirar si en queda cap, d’exemplar de ‘Soldados de Salamina’ i, ara sí, la llegiré.

Cap allà els primers anys vuitanta –no sóc capaç de precisar més la data– vaig anar per primera vegada a Son Banya –en realitat, Son Riera. Vaig anar-hi amb una comitiva municipal: era la primera visita del batle Ramon Aguiló, que ho era des de no feia massa mesos. Acompanyàvem el batle un reduït grup de periodistes –erem ben pocs els que aleshores seguíem la informació municipal–, alguns regidors de l’equip de govern de Cort…, i mitja plantilla de la Policia Local, que encara es deis Municipal; bé, potser exagero una mica, però tanmateix del cos policial no era el que és avui.

Jo no sé si Ramon Aguiló va prometre res a aquella gent, ni tampoc recordi si tenia cap pla específic per al poblat. Sí tinc ben gravada de les cares, totes encuriosides, molt serioses, alguna mirada malèvola, un aire de malfiança. Les cases eren ja construccions atrotinades, on un servidor no s’hi estaria més que el temps imprescidible, i per suposat inhabitables. I han passat més de vint anys.

Des d’aleshores ençà, he conegut més de dos projectes per fer desaparéixer aquell nucli. És un més dels propòsits municipals que han passat de consistori a consistori, de batle a batle: el talús del Jonquet, la rehabilitació integral de Gomila i El Terre, la de la Gerreria… Clar que aquest darrer cas és exemple de com de malament es poden fer les coses quan a la fi es fan; igual que el Parc de les Estacions o la Falca Verda, avui Parc de la Riera, que potser és falca, però ni d’un bon troç verda.

I ahir vaig tornar veure les autoritats municipals visitant Son Banya, amb un altre projecte de desallotjament i enderrocament davall el braç. Ja veurem que en faran; de moment, em quedo amb la imatge dels regidors seguts a cal president de l’associació de veïns, que els va rebre estirat en un sofà, sembla que afectat per una fractura. I sobretot, amb la del tinent batle Eberhard Grosske encaixant la ma de ‘la Paca’, coneguda –no sé si convicte– matriarca d’un clan de narcotraficants; suposadament traficants, vull dir. Exemplar.

Vaig descobrir Jaume Fàbrega fa poc més de mig any, en un llibre ben recomanable, ‘La cuina del peix’, que va publicar l’any passat a Mina, el segell editorial més novell d’Enciclopèdia Catalana. Amb posterioritar he anat descobrint la seva impressionant trajectòria de gastrònom i gormand, autor d’obres essencials, com ara els nou volums de ‘La cuina catalana’.

Alguns temps després, navegant pel blog dels mestre Gabriel Bibiloni, vaig descobrir-ne una altra faceta, ni millor ni pitjor, sinó indissociable de la primera: Jaume Fàbrega és un patriota, un activista del soberanisme, que esmerça per posar en clau catalana totes les vivències personals, de la més anecdòtica a la més trascendetal.

Casualment –avui ho veig com a casualitat–, la setmana pasada vaig llegir a la seva bitàcola [http:// blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega] un comentari que ell titulava ‘Els catalans són repugnants’, i que em sembla oportú reproduir:

“El propietari de “Leche Pascual”, una empresa de Burgos, nucli fort de l’espanyolitat militant, va decidir no comprar llet als productors catalans. Rodríguez Ibarra i altres socialistes volien fer fora del Congreso de los Diputados els grups catalans i bascos. A Galícia, el PP va rebutjar l’ajut d’un vaixell de la Generalitat; espanyols qualificats i cultes ni els noms propis i topònims no respecten, i es neguen a admetre que Josep Lluís Carod Rovira tingui aquest nom –o que jo em digui Jaume, com he pogut comprovar: per a l’administració de l’estat, sovint, encara no hi puc ser–: és evident que a Espanya no ens hi volen. Als catalans ens troben avars, “aldeanos”, “muy suyos”, antipàtics, pidolaires, en definitiva, profundament repugnants –i no dubto que alguns catalans siguin tot això, com arreu!–. Però estigmatitzar tot un poble és cosa de nazis alemanys o de serbis; però fins i tot Sèrbia ha hagut d’admetre la independència dels pobles menyspreats. Espanya, com deia Churchill, és diferent: Rodriguez Zapatero, els intel·lectuals espanyols, els escriptors, l’opinió pública, només saben dir no a les aspiracions nacionals de bascos, gallecs i catalans. I per postres se n’en foten: ara els papers confiscats a Salamanca, de nou, hauran d’esperar: el franquisme continua; socialisme rima amb falangisme.

“ Si a algú li quedés un mínim de dignitat –en un país normal, és clar–, s’ho apuntaria a l’hora de les eleccions, i no votaria els partits que no ens volen en un estat que conceben com una finca privada. De moment només ens queda el gairebé inútil combat –de moment, només– de no deixar d’empènyer cap a la independència. O, com a mínim, fer front, pacíficament, a la fatxenderia del “primo Zumosol” (que precisament és del grup Pascual, i són amics de l’Aznar). Aquest “primo” té noms i cognoms: administració de l’estat, ADIF i Renfe, Aena i aeroports, ministres i funcionaris castellans i tot el conjunt de forces d’ocupació tan ufanes i tan superbes com sempre.”

Avui he recordat el post de Jaume Fàbrega, en llegir a la premsa local unes declaracions de Tomás Pascual Gómez-Cuétara, president del Grupo Leche Pascual; és el fill gran i hereu de Tomás Pascual Sanza, que morí l’any passat, fundador de la multinacional, i ha dit a Palma que potser els podria interessar l’aigua mineral del les fonts mallorquines.

El Grupo Pascual fou el primer, l’any 1973, d’incorporar el ‘tetra brik’ per envasar els seus productes làctics. Fou el creador, el 1987, dels sucs ‘Zumosol’. Fou el grup que, l’any 2003, va deixar de comprar la llet als ramaders catalans, com a repressalia per una decisió de la Generalitat sobre un dels seus productes que no reunia tots els requisits exigibles. Fou el grup que va d’haver de fer front, arell de l’anterior decisió, a un boicot que li suposà un descens de vendes d’entre el 15 i el 20 per cent, fins que va tombar el coll. És el grup que, des de fa anys, no fa ni cas a la petició de diferents col·lectius per tal que etiqueti els seus productes en català.

Aquestes són algunes de les fites de l’empresa que presideix aquest senyor Tomás Pascual –que sovint es vana de l’amistat de José Maria Aznar–, que ara ha posat els seus ulls en les nostres aigües minerals.

Trobo que s’ho paga conéixer-lo una mica més, i saber amb qui tractam.

L’oferta electoral d’Entesa per Mallorca, d’una candidatura nacionalista a les eleccions generals, ja és formalment damunt la taula. I va dirigida, no podia ser d’altra manera, als partits illencs sense dependències exteriors: PSM –tant de Mallorca com de Menorca–, Unió Mallorquina i Esquerra Repúblicana de Catalunya, sense oblidar altres col·lectius independents i formaciona locals.

Fa molts anys que se’n parla, d’una coalició electoral que pugui trencar a les Balears l’hegemonia del PP i el PSOE a les eleccions per al Parlament espanyol. No va ser possible mentre només calia posar d’acord el PSM i UM; potser ara, quan encara s’ha disgregat més el vot nacionalista, ha arribat el moment de esmerçar esforços per tal de reunificar-lo.

És curiós que la proposta hagi sorgit precisament de l’Entesa, sens dubte la opció avui més minoritària del panorama electoral. Curiós però bo d’entendre. Sortiran tot d’una veus que proclamaran que el partit que torna presidir Biel Huguet no té altra opció de sobreviure. Però estarà per veure qui té més negre el futur electoral.

En qualsevol cas, l’opció és coherent amb la mateixa existència d’Entesa per Mallorca, que va sorgir –simplificant– d’entre les files del PSM pel desacord d’alguns militants que no varen veure clar el projecte del Bloc, per la presència d’Esquerra Unida-Verds. El temps encara no ha certificat de manera fefaent qui tenia la raó.

El panorama és, sens dubte, complicat: s’han de deixar de banda les ferides que ben segur va produir el trencament del PSM; s’han d’escurçar, si més no, les distàncies entre ERC i UM. És possible fer-ho i n’és un bon exemple la diversitat ideològica que conviu en el si del Bloque Nacionalista Galego. Es tracta de substituir, estratègicament, el dilema “esquerra-dreta” pel “nacionalisme-estatalisme”.

És precisament en el mirall d’altres comunitats on convé mirar-se; analitzar el paper que juguen, en el Congreso de los Diputados, els representants de Cànaries, els navarresos o fins i tot l’aragonés, insubstituïble José Antonio Labordeta. Situem-nos en el supòsit que resulta elegit un diputat de l’actual Bloc: on aniria a parar? A mi em costa poc de pensar que al grup parlamentari d’Izquierda Unida, on res ens garanteix que en traguéssim més profit que als actuals del PSOE i del PP. Algú recorda què va fer Manuel Cámara al Senat? algú recorda que fou senador?

Postil·la primera. El mateix dia que s’ha presentar la proposta d’Entesa per Mallorca, s’ha sabut que la Conferència Nacional d’ERC ha instat la configuració d’aliancés en clau nacional de cara a les eleccions generals del mes de març.

Postil·la segona. Els dirigents polítics que més aviat han començat a reclamar la pervivència del Bloc per Mallorca són els d’IU-V que ocupen càrrecs públics.

La voluntat de refundar l’Institut Ramon Llull, en termes d’igualtat entre les Administracions implicades, sembla ser una realitat. Així cal entendre-ho de les declaracions que el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer a Palma després de la reunió que va mantenir divendres amb el president Antich.

És ben cert que el que va manifestar Carod-Rovira encara no va gaire més enllà que una declaració de principis positiva. No sé ben bé com interpretar, en aquest context, el silenci de Francesc Antich i del seu govern, que van deixar que fos el dirigent d’Esquerra l’únic que facilitàs informació sobre la trobada; m’estim més no pensar que el govern balear s’estigui curant en salut, per si de cas es reproduís l’efecte So n’Espases.

Cal tenir ben present, tanmateix, que el “reingrés” a l’IRL és un dels compromisos que PSOE, Bloc, PSM-Verds de Menorca i Unió Mallorquina van adquirir, a l’hora de signar l’acord per a l’estabilitat política de les Balears. El pacte de govern, vaja. I s’ha de reconéixer l’actitud oberta i generosa que la Generalitat ha demostrat des d’un bon principi, negant-se a parlar d’una “incorporació” a l’actual Institut, sinó d’una coparticipació en igualtat de condicions.

Els problemes que el projecte haurà d’afrontar, d’aquí a finals d’any, passen per trobar la fórmula jurídica que faci possible l’acord entre un estat sobirà –Andorra– i dues comunitats autònomes. La fórmula de funcionament entre Catalunya i les Balears podria ser semblant a la que es va articular quan l’IRL fou creat inicialment, l’any 2000, essent conseller de Cultura del primer govern Antich el nacionalista Damià Pons. Restaria, és clar, la manera de encaixar el govern andorrà.

La segona qüestió a solventar són les futures competències del renovat Ramon Llull. Aquesta modificació, que al govern català pot no suposar-li massa conflictes, en el cas de les Balears significa replantejar-se les atribucions de diversos organismes: dues direccions generals de la conselleria d’Educació i Cultura, el Cofuc i l’Institut d’Estudis Baleàrics. I no m’agrada molt com sona la música del discursos que, paral·lelament, estan fent l’ex director de l’I EB i l’actual, Gabriel Janer Manila i Sebastià Serra, respectivament. S’assemblen massa a les reticències que es manifestaren entre els consellers Fiol (PP) i Mieras (PSC) i que acabaren en el trencament, amb gran satisfacció de l’ex president Matas i absoluta manca de visió política del seu homòleg català, Pasqual Maragall (al qual, per cert, només cal un dia com avui desitjar-li sort i salut).

Tampoc no sembla molt oportú que, fins i tot abans de la reunió de divendres al Consolat de la Mar, el secretari general del PSM, Biel Barceló, ja anunciàs que havia compromès un candidat, Isidor Marí, a dirigir l’Institut a les illes. Aquests gestos també els coneixem i duen a cap bon port. Bona mar i bona travessia, en tot cas.

“Ignasi haussa les épaules, mais ne réagit pas, comme s’il voulait lui faire comprendre que lui, Ignasi, descendant d’anciens juifs, n’avait jamais rien à dire. (…) La ville des terreurs et des fantômes s’était réveillée de ce cauchemar nocturne.” (‘36, rue de l’Argenterie’)

L’altre dia de pagès, dinant amb l’amic Antoni Serra i Bauçà, se’m va passar pel cap que potser estava amb l’únic escriptor català recentment traduït a l’alemany que no era a la Frankfurter Buchmesse 2007. No insistiré en les raons, que ell ja va fer públiques amb tota claretat, per les quals Serra no va acceptar la invitació d’anar a Frankfurt.

Tanmateix, a la Fira hi era present la versió alemanya de la seva novel·la "L’avinguda de la fosca", traduïda a instàncies de l’Institut d’Estudis Baleàrics. I era de traduccions que jo us volia parlar, amic lector, perquè a més a més de l’esmentada, Antoni Serra acaba de veure editades una versió de la mateixa obra a l’espanyol ("La avenida de las sombras" , Calambur Editorial), i la traducció francesa de "Carrer de l’Argenteria, 36" (Editorial Pòrtic, 1988).

"36, rue de l’Argenterie" (Éditions Fédérop, 2007) és avui, malgrat els dinou anys transcorreguts des de la seva aparició, una novel·la plenament vigent i molt oportuna. En aquests moments en que tant es parla de recuperar la memòria històrica –mentre paral·lelament alguns gosen encara justificar el règim franquista, la dictadura i la repressió–, la història de n’Ignasi i na Nina, un vell matrimoni xueta testimoni dels fets inicials del 36, ens retorna les pors i les misèries de tots aquells mallorquins que no van voler, no van poder o no van saber estar-se des d’un bon principi al costat dels revoltats.

L’obra transcorre en un periode de temps que avui ens pot semblar breu: d’aquell diumenge de juliol, dia 19, quan a Palma es va tenir notícia de l’aixecament militar, fins el 24 de febrer de 1937, data de l’afusellament d’Emili Darder –i altres– al cementiri de Son Tril·lo. Només set mesos que el lector viu a partir del discórrer diari del matrimoni i, sobretot, de les reflexions d’Ignasi i les invectives de sa dona, Nina, per tal que l’home esmerci per fer-se notar als ulls dels guanyadors: “"Cela ne suffit pas que tu sois un brave homme, tu dois le montrer pour que tout le monde le sache."”

Mentre l’aigua de bimbolla redobla en els vidres de la finestra de l’estudi, vaig provant, a saltirons, entre tall i tall de l’energia eléctrica, de llegir les edicions digitals dels diaris. En arribar a les planes d’opinió del “Diari de Balears”, em torno a topar amb el titular, ‘Frankfurt’, i estic a punt de passar de llarg. Tanmateix, la curiositat per veure que n’escriu Pere Muñoz, em guanya. I l’articlet s’ho val de reproduir-lo:

“A Frankfurt, una vegada més, s’ha donat mostra de la nostra situació d’anormalitat com a país.La impressió que ens queda és que les Balears no han quedat del tot satisfetes. La literatura de Mallorca ha d’estar primada, ho sé, però trenta-quatre escriptors presents a Frankfurt per ventura ja és una prima més que suficient. Una altra queixa ha estat la d’alguns editors per la manca d’espai per exposar els seus llibres. La indústria editorial a Mallorca sembla que va a les totes. Sé que, en realitat, no és així, però les dades diuen que de cada dia hi ha més editorials, es generen noves col·leccions, s’editen més llibres, etc. Alguna cosa no quadra si ens queixam d’una indústria editorial precària i amb dificultats econòmiques, però que contínuament creix en edicions. Devuit editorials han estat presents a Frankfurt. Sí, ho han llegit bé, devuit. Hi ha a Balears devuit editorials que disposin de materials suficients per poder fer negoci a una fira com Frankfurt? Ha estat un viatge de negocis?

“Com deia, alguns editors es queixaven del poc espai que tenien, però cal fer-se algunes preguntes. Quants d’editors s’han preparat per anar a Frankfurt? Quants hi han anat per primera vegada –perquè era de franc– i ja no hi tornaran? Quants s’han preocupat d’editar un simple tríptic en alemany o anglès on es donin a conèixer els principals exponents del seu catàleg? Em fa la sensació que aquí tenim editors de veres –Moll, Font, Muntaner, Documenta, entre d’altres–, que intenten viure d’això, i d’altres que tenen l’editorial com a hobby, com aquell que, per exemple, li agrada anar a caçar o a pescar. En qualsevol cas, amb doblers públics no s’ha de pagar el hobby de ningú. No m’interpretin malament. Crec que la presència ha estat adequada, però els que hi han anat a passejar, com a mínim, que no es queixin.

“Pere Muñoz. peremp.blocat.com”

Em fa pensar, aquest article, que el Pere Muñoz que servidor vaig conéixer a l’ombra de Damià Pons i Pons, quan escrivia llibrets dels quals record el títol, però que em va sembla una espècie de ‘Camino’ per a joves nacionalistes políticament correctes, ha pres molt de seny. Supòs que el seu pas per la direcció general de Cultura, que no va ser excepcionalment brillant de cara a l’exterior, sí li va deixar un posit que fa que, avui, ho pagui escoltar-lo. De la qual cosa, sincerament, me n’alegro.

Nou i mitja de la nit de dimarts. M’he plantificat davant la televisió per tal de veure, fonamentalment, com se’n desfà Josep-Lluís Carod-Rovira davant un auditori de un centenar de ciutadans espanyols, lliures de demanar-li el que vulguin.

Televisión Española ha trobat una fórmula de debat que, si més no, li ha suposat excel·lents xifres d’audiència. Les dues primeres edicions del programa ‘Tengo una pregunta para usted’, van ser líders en el seu moment; cal suposar que hi tenien molt a veure els respectius protagonistes, el president Rodríguez Zapatero i el dirigent conservador Mariano Rajoy.

No sé, a hores d’ara, quina audiència obtingué la triple presència, cadascú per separat, de Gaspar Llamazares, Josep Antoni Duran i Lleida i Josep-Lluís Carod-Rovira. Però estic per dir que el moment de major atenció –i tensió– es va viure en la darrera mitja hora de programa, centrada en la persona del líder d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Es va veure des d’un bon principi que els ciutadans l’esperaven a ell, alguns amb les ungles ben esmolades. I, tanmateix, Carod-Rovira se’n va sortir amb escreix. I encara es va permetre fer pedagogia, tot i que segurament la immensa majoria dels que l’escoltaven no van voler aprendre res.

El to de la multientrevista, suau, diplomàtic, contemporitzador durant la presència del dirigent d’IU i, fins i tot, durant la del diputatat de CiU –els espanyoles degueren pensar que amb aquests catalans sí es poden entendre, són bona gent–, va fer un tomb substancial des del mateix moment en que va sortir a l’escenari el vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Intentar donar resposta a tots els tòpics, a totes les manipulacions i mentides –començant pel seu lloc de naixement i la suposada substitució d’un llinatge seu–, Carod-Rovira va anar capejant el temporal, això sí parlant clar en tot moment i, com ell mateix va comentar, dient les veritats en les què creu.

Però tota provocació té un límit. Carod-Rovira no es va immutar fins que li van tocar el seu nom propi –i jo el vaig entendre perfectament, perquè és un dels temes que em treu de pollaguera–; quan dos interlocutors es van dirigir a ell amb un contundent “don José Luis”, al·legant a més ignorància del català, el dirigent d’Esquerra es va posar seriós i això li va bastar per argumentar el perquè molts catalans no volem ser espanyols: per no haver de seguir aguantant l’insult, la superbia, el despreci d’aquells que volen venir a fer feina a casa nostra sense cap coneixement del nostre idioma, i no entendrien que nosaltres volguéssim reciprocitat, perquè, senzillament, “estamos en España”. Idò, que se la confitin!