pep rossello

A hores d’ara la decisió sobre la futura ubicació del nous hospital de referència ja deus estar presa. Si no hi està, hi deu haver gent que encara no se n’ha anat a dormir; i si dormen, ben segur que no és a pler. A un servidor, com a ciutadà exempt de la càrrega de governar, tant com de les obligacions de qui està delerós per fer-ho –la qual cosa, per cert, em permet opinar el que em vengui de gust, sense correció política si cal–, només m’interessa una cosa: que l’hospital es faci. On? On calgui o es pugui. Quan? Ahir. L’hospital podria estar mig fet: l’any 1992 ja hi havia un pla perfectament dissenyat (llegiu, al respecte l’article que Adolfo Marqués publica aquest dijous a Diario de Mallorca). Entre una cosa i l’altra, especialment per la gestió del PP durant els darrers quatre anys, aliena a qualsevol necessitat sanitària per cert, les coses encara estan com estan. Però ara, com que l’obligació d’un govern és governar, és a dir, prendre decisions, l’executiu de Francesc Antich hauria de procurar no fer el que va fer durant la seva anterior època: no fer res. Sabent que, faci el que faci, no farà content tothom; i, sobretot, farà felló els seus militants, els simpatitzants, els votants… i la majoria dels seus socis. Tot això, ja ho sabien. Vull creure que els dirigents del PSIB, però també els del Bloc i, per suposat, els d’UM –que, com sempre, seran els que en sortiran més ben parats–, sabien quines eren totes les variables que envolten l’afer de So n’Espases. I ho sabien quan prometien, durant la campanya electoral, que l’hospital no es faria en aquells terrenys. I si no ho sabien eren uns ignorants o uns inconscients. Resulta especialment preocupant, emperò, que aquesta controvèrsia derivi cap a apocalíptics anuncis de trencament del pacte que governa el país. Com a ciutadà, com a votant, estic disposat a acceptar el que sigui necessari –salvant els aspectes patrimonials i mediambiental a So n’Espases/La Real, abans que admetre que una altra vegada ens frustrin l’esperança de que la nostra terra està condemnada per in eternum al caprici de la dreta. Sabeu quants punts tenia l’acord que van signar PSOE, Bloc, Unió Mallorquina, PSM-Verds de Menorca i Eivissa pel Canvi: cent-cinc, si no els he comptat malament. La paralització de les obres de So n’Espases i analisi de la situació era un dels nou de l’apartat de sanitat. Si algú ha de respondre, amb dimissions si cal, per ignorància o inconsciència, que així sigui, però la pervivència d’un projecte progressista de govern és de vital importància pel país. Malgrat els progressistes i tot.

Eduardo Jordá és un senyor que, quan fa literatura, resulta un escriptor força interessant, un narrador atractiu i, diuen, un bon poeta –jo só un mal lector de poesia i no goso ni opinar–; podria, vaja, passar per un estrany però simpàtic cavall de riu. Però quan Jordá exerceix de pamfletista fàcilment se’l podria confondre amb un monstre perfectament identifica ble, un hipopòtam que reparteix mossegades a tort i a dret, però sempre en la mateixa direcció, Llegiu sinó l’article que publicava avui, dijous, a Diario de Mallorca, a tomb de la cremada de retrats de Joan Carles de Borbó. Jordá ho té clar: Esquerra Republicana de Catalunya, que en té tota la culpa –bé, tota no, n’hem de deixar una mica per Zapatero–, és el partit d’una “petita burgesia xenòfoba i parafeixista”, assimilable a l’extrema dreta europea que va pel món fotent trets. Servidor no sóc militant d’ERC, encara que mai no he amagat el meu posicionament independentista –per cert, ni l’independentisme ni el nacionalisme són ideologies, sinó opcions polítiques a les quals ens han abocat per mera resistència–. Però tinc amics i fins i tot familiars ben propers que sí tenen el carnet i treballen per a Esquerra; i mai no els he tingut per xenòfobs ni racistes, i molt menys són capaços de defensar amb la violència les seves conviccions. Encara que algun porti piercing.

No sé jo si el secretari general del PSOE, el senyor Rodríguez Zapatero, és conscient, a aquestes altures de la legislatura, que mantenir com a portaveu en Pepiño Blanco és com tenir l’enemic a casa i, a més a més, donar-li la clau del rebost. I és que el portaveu socialista cada dia s’assembla més, en el to i les formes si més no, al seu homòleg Ángel Acebes. La darrera del senyor Blanco ha estat una postil·la a l’autodefensa de Joan Carles de Borbó a Oviedo. El portaveu ha explicat que “cuando alguien ataca al jefe del Estado desde los medios de comunicación es libertad de expresión y cuando lo hace un grupo minoritario es un ataque a la Jefatura del Estado”. Idò! No ha dit res, per cert, dels mitjans de comunicació minoritaris, que també n’hi ha. Servidor només em permetré suggerir als independentistes i d’altres malfactors que es deixin de cremar fotografies i es dediquin, per exemple, a omplir les redaccions amb cartes als directors dels mitjans de comunicació. Els sortirà més a compte: tendran el suport corporatiu de periodistes i mitjans, com si fossin dibuixants d’ “El Jueves”, i la benedicció de José Blanco.

Servidor vaig néixer i créixer al Camp Redó. Vaig viure fins als catorze anys vaig viure a una planta baixa del carrer Alférez Oleza Gual, cantonada amb Teniente Escandell. Fins a la mateixa edat vaig anar a escola al Col·legi Manjón, en el carrer de l’Alférez Quetglas Ferrer; bé, potser era un altre alferes. Vist a hores d’ara, prop de la cinquantena, semblen pocs anys, catorze. Però els record com els millors, segurament, per l’edat precisament, però també pel barri, pels veïnats… Sé del cert que al Camp Redó han canviat molt les coses, però a mi ningú no em treu els meus records. Record, per exemple, que no tenia ni la més remota idea de qui eren l’alferes Oleza Gual, ni el tinent Escandell. I mai no em va preocupar, és clar. Eren soldats, i punt. Quan vaig esser una mica més grandet, vai entendre que només podien ser soldats de l’exercit del Glorioso Movimiento Nacional que m’explicaven a l’escola; perquè als perdedors no els dediquen carrers. Quan sent parlar o llegesc alguna cosa sobre la Memòria Històrica, pens en aquells soldats i oficials del Camp Redó, que seguesc sense saber qui són exactament. Però pens que els seus noms no em fan tanta nosa. Me molesten els monuments als Caidos, al Crucero Baleares, la plaça del Caudillo, el carrer Ruiz de Alda…, però no tant aquells carrers del meu barri. Tot i que tampoc no mouria un dit per evitar que els canviïn. En canvi, hi ha un carrer a Palma, devers Aragó, la pervivència del qual em sembla imperdonable, em fa mal als ulls cada pic que el veig. I em fa mal a la memòria històrica, que resulta que la meva va una mica més lluny que la guerra civil. En referesc al carrer del Caballero d’Aspheld. Claude d’Asfeld era mariscal del exercit filipista a la Guerra de Successió i fou un dels més tètrics protagonistes de la lluita i, sobretot, la venjança contra els ciutadans de la Corona d’Aragó, partidaris de l’arxiduc Carles. Va esdevenir un dels artífex de la derrota d’Almansa i, després, va dur endavant els setges de viles com Xàtiva, Alcoi o Alacant. A terres valencianes el deuen recordar bé, perquè va fer deportar poblacions senceres, abans de cremar-ne les ciutats. De València, D’Asfeld va passar a Catalunya, on va participar en la darrera fase del setge de Barcelona, la que va concloure l’onze de setembre de 1714. Després va participar en l’ocupació de Mallorca i Felip V l’anomenà capità general a l’illa. Aquesta joia, doncs, és la que encara avui té un carrer de Palma dedicat a la seva nefanda memòria. Preniu-ne bona nota.

M’ho havien dit i no m’ho podia creure: IB3 emet, a la fi, les pel·lícules en català. Doncs sí, avui ho he pogut comprovar veient “La conquesta de l’Oest” (Hathaway/Marshal/Ford, 1962), un entretingut western d’aires èpics. Potser alguns, potser molts, pensareu que aquest no era el problema més urgent de la televisió autonòmica. Servidor crec que sí, per més que estic convençut que n’hi ha molt més. Una mesura tan senzilla com obtenir còpies en català no podia endarrerir massa temps una de les més fastigoses mancances de IB3: televisió en espanyol, per favor! A més a més tot el que sigui allunyar-nos del model televisiu valencià i acostar-nos al de TV3 serà bo, per començar pel que a la qualitat de la programació. En comptes de Carlos Dávila, Mònica Terribas, quasi res. Potser la següent passa podria ser prendre alguna mesura per evitar que Tomeu Terrassa continui destrossant l’idioma. Atesa l’audiència dels programes esportius, no estaria de més que es prengui un temps per reciclar-se. O, més senzill, que se’n vagi a ca seva.

Des de divendres que estic cavil·lant –fins i tot he agafat paper i llapis per fer-ne un croquis– com s’ho faran a Frankfurt per encabir 35 escriptors en només set metres quadrats. No sé, potser tots drets, un al costat de l’altre; fins i tot podrien dur un llibre o dos davall del braç… Els editors tampoc no ho tendran bo de fet. Disseta editors –disset, Déu meu, d’on surten tantes editorials? com s’ho fan per subsistir? què publiquen?– s’hauran de col·locar a 10,40 metres lineals; crec que a ca nostra hi més metres de prestatgeries. Ara em permet fer broma, però la qüestió segurament és molt més seriosa que no sembla. No sé si li importa a algú, però d’alguna manera exposam una mica del prestigi dels nostres escriptors i editors, que ja sé que tanmateix res té a veure amb la literatura. La Fira de Frankfurt, ben pensat, tampoc. Ja fa molts i molts mesos que vaig anunciar –d’altres també ho feren– que l’anterior de l’Institut d’Estudis Baleàrics ens estava venent fum. M’ha costat alguna fins ara cordial relació, alguns coneguts que ja no em saluden…, però la trista realitat és que teníem raó. Ara, com sempre, és massa tard per adobar-ho.

Santiago Calatrava és un enginyer més que notable i un mediocre escultor. A Palma ja ens van encolomar, gràcies al bon gust de l’editor Pere Serra i al permanent acatament que li reten les autoritats nostrades, un nyarro que ens han volgut fer creure que és una escultura –també ens han volgut fer creure que és un bou–, i que només serveix per esgarrar l’sky line de la badia, a pocs metres de la Llotja i el Consolat de Mar. Poc abans de les darreres eleccions, les que mai no s’hauria pensat perdre, Jaume Matas va treure 1,2 milions de la nostra butxaca, per comanar-li a Calatrava una palau de l’òpera que volia plantificar al bell mig del port. Vaja que ens va tornar a tractar com aborigens. Però la cosa no va anar bé, la de les eleccions vull dir, i l’opera de Calatrava no va passar de l’estat embrionari: una maqueta finalment arraconada a un magatzem. Ara resulta que Calatrava reclama que li tornin la maqueta. Sembla que ni Matas ni ningú va llegir la lletra menuda del contracte, on s’especifica que, tot i havent cobrat, el material és propietat “intel·lectual i material” de l’enginyer. Puc entendre que l’anterior govern no conegués el significat del concepte “intel·lectual”, però de materials en sabien prou. L’espavilat Calatrava podrà, doncs, arrodon ir el negoci, recol·locant el projecte en un altre lloc, si troba alguna altra Administració tan generosa.

Dalt d’un turó del municipi de Salses, que voregen l’autopista i la carretera general que van de Perpinyà a Narbona, i des de les quals es pot contemplar clarament, s’alça l’anomenada Porta dels Països Catalans. El monument, de dotze metres d’alçada, original de l’escultor Emili Armengol, fou inaugurat tot just ara ha fet quatre anys, el 28 de setembre de 2003, però és el fruit de gairebé vint anys d’esforços previs d’un grup d’abnegats rossellonesos decidits a deixar una empremta clara d’on rau la veritable frontera septentrional de les terres de parla catalana. Ja ho diu la dita: “De Salses a Guardamar…” La Porta dels Països Catalans fou, en principi, la irada resposta d’un grup de ciutadans salsairots, integrants de la URC (Unió per la Regió Catalana), a una iniciativa de la Generalitat de Catalunya d’erigir a La Jonquera un monument que s’havia d’anomenar Porta de Catalunya. Les gestions d’aquella gent de Salses aconseguiren que aquella fita, obra de Josep Lluís Sert i inaugurada el 1981, fos finalment batejada com a Porta Catalana. Des d’aquell moment, els membres de la URC van assumir la responsabilitat de dur a terme la realització d’un monument que indicàs el veritable punt d’entrada al país. Els vint anys transcorreguts fins que va ser una realitat són la prova que no va ser un camí fàcil. L’Associació de la Porta dels Països Catalans va tenir des d’un bon principi la plena col·laboració dels successius ajuntaments de Salses; i la frontal i permanent oposició de la prefectura de l’Estat francès. La tasca va començar amb una subscripció adreçada a associacions, municipis i institucions. El terreny on s’hauria d’aixecar el monument va esser venut, al preu simbòlic d’un franc –era l’any 1985–, pel qui aleshores era el batle de Salses, René Comes. Les col·laboracions es van estendre cap al sud de les terres catalanes, en nombrosos casos amb molt bona acollida. A Mallorca el primer responsable de la delegació de l’associació fou Josep M. Llompart. L’any 1989 va ser elegit, per concurs, el projecte presentat per Emili Armengol. Varen haver de passar encara tretze anys superant els entrebancs de l’Administració francesa, especialment accentuats des del 1993, quan la Generalitat catalana es va adherir al projecte: alguns prefectes van arribar a parlar de “la ingerència d’una potència estrangera”. A la fi, el monument havia de ser inaugurat el 23 de juny de 2002, dia de Sant Joan. Quan ja estava enllestida la plataforma sobre la qual s’havia d’allotjar, encara va arribar una nova negativa oficial, demanant que s’augmentàs la distància respecte de l’autopista. Es van haver de replantejar les fites, els pressupostos, el monument va passar dels 20 als 12 mesos d’alçada…, però a la fi, el 28 de setembre de 2003 és va poder inaugurar. Fou un acte solemne, en el qual foren presents, entre d’altres i a més dels promotors i els veïnats de Salses, el qui aleshores era conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, amb altres consellers; les autoritats locals i regionals franceses… La Porta dels Països Catalans, una gran arcada d’acer corten, està travessada per quatre talls verticals, com els dits d’una mà, al·legoria de les quatre barres de la senyera. Una visió zenital de la porta ens mostra una falç, l’eina dels segadors. (Publicat al DdM. 'Mecanoscrit' 29/setembre/2007)

Introit. A la vista dels comentaris que ha suscitat la primera entrega d’aquestes notes de viatge, he arribat a la conclusió que no em vaig saber explicar bé. En cap moment ha estat la meva intenció menysprear la catalanitat dels ciutadans de la Catalunya Nord, ni els esforços i voluntat dels qui treballen per alimentar en aquelles terres la flama de la nostra llengua. Només vaig voler explicar una sensació que mai no havia percebut enlloc més, quan parlava de catalanitat sense català. I potser és cert que segurament no m’hi he estat prou temps ni he anat als suficients lloc com per establir opinions categòriques. Perpignan, la Catalane. L’estació del tren a Perpinya s’obra a la plaça Salvador Dalí. La relació del pintor empordanès amb la capital del Rosselló és certament peculiar; bé, en la mateixa mesura que ho són totes les circumstàncies que envolten l’artista. Dalí sentia una especial devoció por l’estació de Perpinya, que va deixar retratada en un quadre l’any 1965; el mateix any, el pintor havia visitat la ciutat, i en arribar a l’estació va proclamar que aquell lloc era el “centre còsmic del mon”. Lògicament, els perpinyanencs no varen deixar passar l’elogi, i va restar gravat al terra de l’andana de l’estació. Des de la plaça, cal enfilar cap al centre per l’avinguda de Charles de Gaulle. Ja des d’un bon principi ens adonam d’una de les característiques de la toponimia urbana de Perpinyà: totes estan retolades amb plaques bilingües, en francès i català, i a més a més, en el centre de la ciutat, inclouen les denominacions tradicionals. Així, sabem que l’avinguda dedicada a l’ex president abans va ser coneguda com a Carrer dels Tarongers. La toponimia presenta nombroses petjades del passat català: hi trobam una Rue des Rois de Majorque, una altra dedicada a Jaume I, o una Avenue des Baléares, però també carrers que recorden el Conflent, la Cerdanya… i, per suposat, hi ha una Place de Catalogne. L’empremta més clara, significativa i popular del Regne de Mallorca a Perpinyà, que en fou capital, és el Palau dels Reis, un palau-fortesa d’estil gòtic, bastit a partir de 1276 per ordre de Jaume II. El periode de major esplendor de la capital continental dels reis mallorquins coincideix, sens dubte, amb els anys de pervivència del regne, independent primer i privatiu, després (1276-1343). Passejant per les sales –avui buides, despullades– i passadissos del palau, seria fàcil caure en el tòpic que s’hi perceben les anades i vengudes de Jaume II des de les seves estances a les de la reina Esclarmunda; o les passes del Rei durant el setge del Rei d’Aragó, el seu senyor, fugint per les clavagueres del castell. Jo no sóc donat, emperò, a aquestes sensacions paranormals, no sóc amic d’esperits ni bubotes reials.

Com que encara que tornem a ser un país sense cap frontera, no hem deixat de ser quatre illes, ja passa que les notícies de Menorca o de les Pitiüses ens arriben sempre a Mallorca com si fossin afers llunyans que en res ens haurien d’afectar. Això, quan ens arriben. El “Diario de Ibiza” d’ahir explicava com ha acabat un conflicte plantejat pel bisbe d’Eivissa en relació a una exposició del Museu d’Art Contemporani (MACE), que l’ajuntament de Vila ha decidit donar per acabat tancant una exposició i trencant el conveni que tenia amb el Bisbat. La seu del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa està en obres de reforma, i metre tant el patronat va decidir fer servir l’església de L’Hospitalet, un temple dessacralitzat cedit a l’Ajuntament en virtut d’un conveni amb l’autoritat diocesana. Ara resulta que una de les obres d’una mostra col·lectiva no ha agradat al bisbe Juan Segura i molestat, segons ell, els feligresos. Tant ha molestat que mossèn Segura ja havia duit el conveni als tribunals. I així les coses, la batlessa Lurdes Costa ha decidit prendre pel cami del dret i plegar. Així, doncs, resulta que és l’Església eivissenca la que ara marca la programació del MACE. Aquests mossens encara no han entès com van les coses a un Estat on ja cap autoritat ha d’anar sota pal·li. Alguns posen el crit en el cel –cal suposar que els fan més cas que no a nosaltres– perquè alguns ajuntaments –ahir mateix, el de Barcelona, en ocasió de la Mercè– decideixen que no seguiran anant a missa en corporació, que s’ha acabat de retre acatament als bisbes i canonges. Però ells volen seguir fent i desfent allà on ningú els demana. Certament, L’Hospitalet és una església propietat del Bisbat eivissenc; però un cop ja no es fa servir per al seu ún primigeni i, a més a més, ha estat cedit a la Vila, els capellans no hi tenen res a dir. Bé poden opinar, i tant, i exercir la seva tasca pastoral entre els xais que amb ells combreguen. I poden passar tants rosaris com vulguin. Però no li poden dir a l’Administració pública –civil i laica– com ha de fer la feina, i quines ha de fer. Ben segur que el bisbe de Mallorca no voldrà consentir que l’Ajuntament de Palma s’afiqui amb com han de fer el cerimonial a les esglésies aixecades en els solars que tan esplèndidament els va regalar Catalina Cirer, avui gloriosament situada a l’oposició. Laus Deo, idò!