pep rossello

La proposta que el PP va presentar a la sessió plenària del Consell de Mallorca era tan doiuda que ni ells mateixos van gosar demanar la condemna de la frase que Joan Lladó va escriure en una carta de comiat al difunt Tomeu Ferrer. La iniciativa, que tanmateix no va anar endavant, no feia sinó demanar que la institució “lamentàs” les referències del líder d’ERC a la figura del rei Joan Carles.

La intervenció del portaveu del PP va ser, segons diuen les cròniques, d’allò més moderada i fins i tot conciliadora. Precisament per aquest ambient, el que no va saber a parer meu estar en el lloc que li pertocava fou el conseller Lladó: no calia disculpar-se. No tocava.

Ja vaig escriure en el seu moment que Joan Lladó, com tothom, és lliure de manifestar les seves opinions com i on vulgui. També vaig advertir, emperò, que ha de tenir present que totes les seves paraules seran llegides amb tot deteniment i, en alguns casos, amb tota la mala intenció: sempre hi haurà algú disposat a manipular-les, a treure-les de context…

Però el que no pot fer Joan Lladó, cada cop que una opinió seva és objecte de polèmica interessada, és demanar-ne perdó. Ningú no s’ha de disculpar per expressar les seves opinions, siguin dites en el to que sigui, ja fent broma, ja manifestant un intens sentiment personal. I a qui ni li agradi, que hi posi un floc; o que provi de dur-lo a la barra a veure meam que passa.

Trobo que Joan Lladó hauria de revisar més d’un cop el video del seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, el de “yo no me llamo José Luis”: és un exemple de com s’ha de fer front a un públic advers, agressiu fins i tot, sense demanar perdó per creure el que un creu.

Mon pare i ma mare vivien a ca la padrina Margalida. Tot i que no vaig tenir prou temps per conéixer-la, i ella tampoc no era molt infantera, m’ha quedat el record borrós que ma mare i sa sogra no s’avenien gaire. La padrina Margalida era una dona eixuta, severa, acostumada a ser la madona de la casa, a més de fer feina a casa d’altri; menuda de còrpora, es pentinava els cabells grisos, gairebé blancs, estirats cap enrere i agafats en una trunyella embolicada en un monyo. Sempre la vaig veure vestida de dol, o potser de mig dol els darrers temps de la seva vida.

Aital caràcter havia de topar, potser inevitablement, amb el tarannà de ma mare, una dona jove, avesada a una vida familiar més baldera, on qui feia de madona era sa mare, la padrina Francisca, i que, tot s’ha de dir, pecava una mica de desmanegada per a les coses de la casa.

Tot plegat, sovint mon pare, en arribar de la feina, es trobava amb cares llargues i havia d’exercir, no d’arbitre –hauria estat massa complicat–, però sí de pacificador.

Quan un servidor acabava de fer els tres anys, l’estiu de 1961, va néixer la meva germana Margalida. De fet, emperò, no havia estat la segona; entre i entre, ma mare havia tingut un tercer embaràs, però el nin, que hauria estat batejat com Arnau, va néixer mort. Nosaltres no ho vàrem saber fins alguns anys després.

Així, doncs, vaig passar la meva primera infantesa amb una germana, la qual cosa, segons recordo avui, no em produí gaires satisfaccions; reproduíem inconscientment els rols del mascle i la femella, però d’una manera força esgarrada: servidor volia imposar el seu paper masculí, però Margalida era prou menuda per no fer-ne ni cas. Les bregues eren, així, continuades.

No crec que fóssim uns infants especialment trapassers, però alguna vegada trèiem la mare del solc i això volia dir que, ineludiblement, ens havíem d’enfrontar amb la justícia paterna. La cosa no passava, en general, d’una bona renyada, potser una estona de confinament en els respectius dormitoris o, si el mal humor del pare era aquell dia extremat, un parell de batculades. Excepte en una ocasió, que només recordo entre les boires de la porada que vaig passar aquell dia; sé que era l’estiu perquè anàvem només amb vestit de bany. No sé quina la devíem armar, però mon pare ens va fer veure que n’anava fart i anuncià que ens internaria una temporada al reformatori de Natzaret; encara avui no sé del cert que va passar aquell capvespre, si el pare va fer realment el que havia dit i va penedir-se’n o què: ma germana i un servidor ens vàrem tancar a una habitació, en un racó, aferrats l’un amb l’altre i sense gosar dir res fins que, arribada ja l’hora del sopar, ma mare ens va reclamar i ningú va tornar parlar de l’afer. Si es tractava d’escalivar-nos, ho havien aconseguit. Si més no per una bona temporada.

Aquells van ser anys magres per a la família Rosselló Cuní. A casa només entrava el sou de mon pare, que feina feina a una empresa de mobles, on hi arribà a fer de tot. Era un bon fuster, mon pare: al corral de ca nostra, a l’aixoplug del porxo, hi tenia muntat un banc de fuster, amb tots els estris necessaris per a l’ofici. Així mateix, es feia un sobresou estirant teles de somier. Aleshores, la majoria de somiers eren d’uns filferros entrunyellats i muntats sobre un bastidor de fusta; amb el pas del temps, aquella tela s’anava donat i calia estirar-la. Ben igual que el sou del pare, però per molt que l’estiràs no n’hi havia prou: sempre em contava que la meitat de la setmanada me la menjava jo en pots de ‘Pelargón’, una mena de llet o farinetes –no ho recordo– especial per als infants petits.

Quan va néixer Margalida, mon pare, que ja havia fet els trenta anys, va haver de fer un pensament: trobar una segona font d’ingressos, que fos compatible amb la feina que ja tenia. La va trobar al cos de la Policia Municipal de Palma; aquesta seria, amb el temps, la seva ocupació principal i gairebé única, fins que s’hi va jubilar amb més de trenta anys de servei.

A les acaballes de l’hivern de 1966, va venir al món el tercer fill, el segon mascle de la nissaga, que va fer el nom del pare, Jaume. Amb el pas dels anys, vaig comprendre que els meus progenitors van tenir els fills que, com ells deien, Déu els havia volgut enviar. Així, la primavera de dos anys després va ser l’estació triada per la nostra germana petita, que esdevindria la darrera només perquè Déu així ho va voler; jo vaig ser testimoni d’almenys dos embarassos més de ma mare que no van arribar a bon port.

El naixement de la petita, Francisca, suposà per a servidor una anècdota ben especial. Quan ma mare ja duia ben avançada la gestació, vaig demanar-li per quan esperava que arribàs el nadó; en dir-me que cap a finals d’abril, vaig fer la broma: “ Mira que si resulta que neix el mateix dia que jo”. Dit i fet, el 30 d’abril de 1968, quan havíem de celebrar el meu desè aniversari, varen haver de córrer cap a Mare Nostrum. Mai no me n’he oblidat, dels aniversaris de la meva germana Xesca.

Avui, d’un dia per l’altre, han obert la fonda a baix de ca nostra. Cada hivern és la mateixa història, quan el fred comença a notar-se de bon de veres, sobretot en fer-se de nit. La fonda només funciona a la nit, i està oberta a l’entrada de la sucursal bancària del cap de cantó, on l’únic servei que s’ofereix és el dels caixers automàtics, que els hostes no acostumen fer servir.

Anit, cap allà les nou s’hi ha instal·lat el que m’ha semblat una parella: deuen ser de classe preferent , perquè a més dels cartons per jeure he vist que duien una flassada per hom; l’equipatge, en unes bosses de supermercat, alguna cosa embolicada en paper ‘albal’i un brik que no devia ser de llet, ni de ‘zumosol’.

Són coses que passen al país. En aquest mateix país on els hotelers es dolen perquè els beneficis de la temporada no han estat els que esperaven; on els promotors immobiliaris es queixen que la bimbolla ja rebenta, que els pisos ja no es venen tant com abans, que així i tot els cal més sol per seguir construint; on les senyores dels Clubs Elsa, pobretes, han de perdre el cap de setmana organitzant ‘baratillos’ i fer tothom partícep de les seves solidàries almoines per als pobres, millor si poden ser negrets o indígenes sud-americans, que fan més planta a les fotos.

(Ja em perdonareu la sobredosi de demagogia, però segons quines imatges em fan perdre els papers)

La influència de l’Església catòlica no deixa d’estendre’s per tot arreu. Fins i tot al Congrès dels Diputats; mirau, sinó, quina ha estat l’única novetat a l’hora d’aprovar un nou tràmit del projecte de la llei de la memòria històrica: el suposat valor “estètico-religiós” dels monuments feixistes. S’hi val tenir coratge!

Resulta, doncs, que la tan esperada llei, en comptes de condemnar la connivència de l’Església amb els revoltats; en comptes d’exigir responsabilitats a tots aquells capellans que, amb la pistola al cinturó, van delatar ciutadans honrats, van justificar assassinats ‘legals’ i beneïen judicis espuris contra les autoritats legalment constituïdes; en comptes d’això, deia, encara se li atorga la possibilitat de establir el valor artístic de la Cruz de los Caídos. Els “caídos por Dios y por España”, és clar.

Tota aquesta gent que morí a les voreres de les carreteres mallorquines, a les tàpies dels cementiris, no seran màrtirs de l’Església, però indubtablement en foren d’alguna manera víctimes. Així s’escriu la història, fins i tot quan semblava que ja no l’escrivien els guanyadors.

Tot això de la memòria històrica, tanmateix, ahir va passar gairebé desapercebut, tapat pel ressò mediàtic de la sentència del judici pels atemptats de l’11-M.

No m’estendre en els detalls de la decisió judicial, a hores d’ara prou coneguts, explicats i discutits. El que em fa sortir de polleguera, no em sorprèn però em fa sortir de polleguera, és la barra que hi posen, des del mateix moment de la lectura de la sentència, els dirigents del PP i els seus corifeus mediàtics.

Dimecres a la nit, abans de colgar-me, vaig martiritzar-me una mica amb les tertúlies televisives. A Antena 3 TV, Eduardo Zaplana insistia en que el PP mai no ha escampat la teoria de la conspiració, que la van inventar els socalistes; i ara toca investigar quins van ser, de bon de veres, els autors intel·lectuals dels atemptats. A Televisió Española, els periodistes Melchor Miralles i Miguel Ángel No-sé-què amollaven el mateix discurs. Tele 5 me l’ha prohibida el metge dels nirvis. Quan ja anava a plegar, encara vaig mirar què contaven a TV Mallorca: Neus Albis entrevistava Antonio Alemany, que repetia, talment l’eco d’una caverna, el que estaven cantant Zaplana, Miralles… Vaig pensar que a un servidor, parlant de terrorisme, això dels autors intel·lectuals, em sona a música militar.

L’endemà, a la premsa, llegia la frase lapidària de Carrillo, sortint del Congrès: “Lo de Zaplana es de un cinismo…” Y, després, unes declaracions de Rosa Estarás: “No hay que utilizar el dolor de las víctimas. Quien use la sentencia por intereses políticos se define a sí mismo”. I l’ase va dir al porc orellut.

A punt de fer els cinquanta anys, de cada dia sóc més conscient que vaig néixer massa prest. I m’emprenya força, francament. Quan va ser la meva hora, no existia la targeta jove, ni la hipoteca jove, ni ens subvencioren els llibres a l’escola ni, quan va tocar, el lloguer del pis. I, per descomptat, amb quatre assignatures del batxiller suspeses, no anaves enlloc, i molts menys al següent curs.

Francesc Antich s’ha reunit aquesta setmana amb un grup d’empresaris, segurament la gent més granada del teixit empresarial mallorquí. La intenció del president és que contribueixin al finançament de l’obra que l’artista Miquel Barceló ha està realitzant a la seu de les Nacions Unides, per encàrrec del govern espanyol.

Tot d’una que s’ha conegut l’interès del president Antich, s’han sentit veus discrepants, no des de l’àmbit polític estrictament, sinó des de determinats sectors culturals, mediàtics… La discrepància és, sempre, legítima i comprensible. Però comença a resultar sospitosa quan sorgeix sempre d’allà mateix.

Ja va passar en ocasió de la intervenció de Miquel Barceló a la Seu de Mallorca. Els terminals mediàtics d’algun empresari que, no podent com acostuma apropiar-se del projecte, va decidir posar-li tants entrebancs com pogués, varem començar a posar emperons a la feina del pintor felanitxer. Com que no s’atreviren a negar-li la seva categoria, internacionalment acceptada, es dedicaren a qüestionar l’aportació econòmica pública a l’obra d’un únic artista, reivindicant que potser s’haurien pogut repartir, cèntims i vitrals, entre d’altres creadors. Llavors no varen gosar, tanmateix, a donar un sol nom per posar-lo al costat de Barceló.

Ara, tampoc. Aquest dissabte, des de les pàgines del diari ‘Ultima Hora’, la columnista Cristina Ros i l’escriptor Guillem Frontera han coincidit (?) en reclamar que els diners que es volen invertir a Ginebra bé podrien servir per tapar algunes de les mancances culturals del país. Potser estaríem d’acord amb el llistat d’entitats necessitades de majors inversions, tot i que els dos comentaristes se’n guarden prou de no oblidar el museu del Baluard, posant-lo a més a més a l’alçada de la Fundació Pilar i Joan Miró o del Museu de Mallorca – entitats totes dues amb pressupostos bastant inferiors al que les administracions públiques han aportant, any rere any, a mantenir la joguina de Pere A. Serra.

Però la qüestió no és aquesta. No serà la despesa que es pugui fer en l’obra de Barceló la que posarà al dia les mancances del país, ni n’eliminarà els càncers que roseguen el nostre món cultural. Això ho saben a parer meu tant Ros com Frontera, i així i tot vull creure que, senzillament, defensen sincerament els que els sembla millor i no, en canvi, els interessos d’altri.

Els diaris expliquen que la Guàrdia Civil ha hagut de deixar aparcades les noves BMW dels motoristes de l'agrupació de Trànsit, perquè perden oli. On se's vist que la Guàrdia Civil perdi oli: això, amb en Franco, no passava.

Vols dir que aquesta feta és notícia com per encapçalar una pàgina de diari? Interessa a ningú que no siguin els mecànics de l'Instituto Armado?

Avui començaré pel final, és a dir, per la conclusió. Quin millor corol·lari que la glosa que avui publicava Mateu Matas, al ‘Diari de Balears’: “El PP és surrealista,/ viu dins un món de ficció/ i encara ve amb la cançó/ d’invasió catalanista/ tant com per rebotar-s’hi, emperò Tomeu Martí/ sé cert que et sobren recursos/ bons arguments i discursos/ per cercar un altre camí.”

He perdut el compte dels anys que deu fer que, exempt d’obligacions professionals, vaig assistir per darrera vegada a una sessió parlamentària: sempre trobo un bon grapat de maneres millors per avorrir-me. Això fa, emperó, que sovint m’hagi de donar per informat amb el que els diaris publiquen; i esdevé realment difícil quan aquestes informacions són radicalment contradictòries, per més que servidor tinc dispositada la meva confiança en segons qui, i en absolut en segons quins altres.

És el cas del xivarri que es va muntar dimarts al Parlament, a compte de l’absurda pretensió del PP de lligar el finançament de l’Obra Cultural Balear amb el projecte sobiranista d’Esquerra Republicana de Catalunya, tot involucrant-hi la Generalitat catalana i el seu vice president, Carod-Rovira. Segons un diari, en un moment donat, el diputat del PP Jaume Font va treure la vena poblera i va emplaçar a sortir al carrer el directiu de l’Obra Tomeu Martí, que havia comès l’error imperdonable d’interrompre el debat i interpel·lar el grup popular. Un altre diari posava la fanfarroneria en boca de Martí. Els diaris de l’amo de Ses Tanques navegaren entre dues aigües, com fan sovint. Tot plegat, un espectacle lamentabilíssim en un Cambra parlamentària.

Allò que és més lamentable és que la responsabilitat dels fets, mén enllà de la perenne manipulació que fa servir el PP, recaigui sobre un directiu de l’OCB. És ben hora que Tomeu Martí entengui i assumeixi que una cosa és exercir d’activista cultural (sempre he dit que qui s’ha de definir com a activista cultural és perquè no té cap títol millor en obrir el seu curriculum) i una ben diferenta fer front a responsabilitats públiques, institucionals.

Quan toca fer el maulet, es fa. Però quan no toca, no toca… I cap d’ells ens ha de donar lliçons de discurs radicals als qui fa anys que el fem, però creiem en la radicalitat de les paraules, de les idees…, i no en la dels gestos, sobretot si van embolcallats de mala educació i mancats de bon gust. Ben segur que sempre sobrara recursos, bons arguments i discursos.

A Mallorca sempre hi ha hagut una Beata per ex cel·lència, amb carro triomfal i tot. Catalina Tomàs és, sens dubte, persona molt estimada pel poble mallorquí, si més no per la gran majoria que en parla com de la Beateta o Sor Tomaseta. (El cas de la beatitud de Ramon Llull és a parer meu tota una altra cosa)

Val a dir que una persona com servidor, instal·la en un còmode agnosticisme, que visc en un Estat suposadament aconfessional, no me n’hauria ni d’ocupar, d’aquestes qüestions que només afecten l’Església i els seus creients. Però resulta que tampoc no m’és permès viure en una bimbolla de laicitat, i normalment són ells els que interfereixen en la vida civil, que sí m’importa i molt.

L’Església catòlica, doncs, ha volgut ara, i precisament ara, ampliar la nòmina de beats i, com que tot ho fa a l’engròs, n’ha proclamat gairebé cinc-cents; en diuen els Màrtirs del Segle XX, perquè ni tan sols ells gosen parlar de màrtirs de la guerra civil espanyola.

Tornant a la meva reflexió d’abans, nosaltres no n’hauríem de fer res del que l’Església vulgui fer amb els seus màrtirs. Però, com sempre, hi ha petits detalls que ens obliguen a ficar-hi cullarada, per tal de destriar la palla del gra.

Un primer detall és la data de proclamació, just al bell mig de la discusió, a Espanya, de l’anomenada llei de la memòria històrica. Bisbes i capellans esmerçen esforços per fer-nos creure que ha estat una coincidència no cercada, que ells només volen posar un gra de sorra –bé, en realitat, 480 grans– en el procés de reconciliació… El que passa és que alguns, tot i la nostra indiferència, no ignoram del tot com van aquestes coses: res més senzill que accelerat o retardar un procès de beatificació, segons conven gui. I posats a reconciliar, que en feim dels capellans bascos assassinats pels rebels franquistes? que, del mallorquí Jeroni Alomar? que potser no eren igualment catòlics, creients servidors de la seva Església?

Un segon detall, que esvaeeix qualsevol dubte: el sermó del mossèn que va presidir l’acte –que no sé si era cardenal o arquebisbe, canonge segur que no–, que semblava dictat per la Conferencia Episcopal Española i redactat per Jiménez Losantos; ai, dels que legislen contra la unitat de la familia tradicional! ai, ai, dels que defensen la interrupció de la vida del nonat! ai, dels que volen educar en la ciutadania, en comptes de fer-ho en la moral! I tot de ‘banderitas rojigualdas’, algunes amb el ‘toro de Osborne’.

Només em restar preguntar que hi feien al Vaticà, no el ministre Moratinos –que se m’en fot–, sinó algunes autoritats locals mallorquines. En què queda, tot el discurs de l’aconfessionalitat. I si hi anaven a títol personal, que em perdonin, però no és tan bo de fer treure’s el càrrec públic, civil, de sobre.

Demà, 31 de novembre, vespra de Tots Sants, es farà pública la sentència del judici pels atemptats de l’11-M. No us penseu que amb això s’haurà acabat tot, que és el que cal esperar de qualsevol procés judicial. Pots pensar. El procés mediàtic no serà tan bo de substanciar, ben segur.

Seria lògic que, un cop emesa la sentència dels jutges, i a desgrat de les segures i inevitables apel·lacions, s’acabassin les especulacions, les manipulacions, les mitges mentides, les mentides senceres… Que tots aquells que, durant aquests anys, han alimentat la teoria de la conspiració i no han aturat d’insistir en la presència d’ETA, ara rectificassin, demanassin perdò i depurassin responsabilitats polítiques.

Però no. Abans i tot de conéixer la decisió judicial, ja ha començat el senyor Ángel Acebes, aquell ministre de l’Interior que es va passar 48 hores enganyant els ciutadans espanyols, veient terroristes que només existien a la seva imaginació, negant l’existència dels autèntics autors; aquell ex ministre que encara avui segueix dient que Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions gràcies als terroristes…; aquell mateix senyor Acebes, ara, ha començat a justificar les seves mentides amb més mentides encara.

S’ha de tenir molta barra per negar avui que el PP no ha estat l’impulsor gairebé únic –amb l’imprescindible col·laboració de ‘El Mundo’, la COPE i d’altres– de la teoria de la conspiració. Em fa l’efecte que encara ens queden molts dies de sentir i llegir barbaritats.