Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

Dimarts, 18 de juliol. Propines generoses

peprossello | 18 Juliol, 2011 23:48 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Aquests dies estic aprofitant algunes de les hores que tenc d'obligada inactivitat (fixau-vos en l'elegant eufemisme per no haver de recordar que, senzillament, estic a l'atur) per complir amb una d'aqueixes obligacions que ens hauríem d'imposar com a diari, i que generalment deixam per un dia a la setmana, o per un dia cada sis mesos: tirar paperassa. Arreplegar tots els periòdics ja vells, fulls de diari si més no, revistes setmanals, fulletons de tota mena... que hem anat estotjant des del més íntim convenciment que ens haurien de fer servei, un dia o altra, fins avui que els abocam, polsosos, sense haver-los tornat mirar, a la corresponent bústia de recollida selectiva.
 
Sembla inevitable, emperò, que sempre els ulls acabin dipositant la seva atenció en un titular de premsa, en una fotografia ja una mica esblanqueïda; a vegades això suposa la supervivència del paper durant alguns mesos més, perllongant la seva inútil funció. Jo avui m'he aturat a un titular del Diario de Mallorca, de fa així mateix un més llarg, perquè parlava del vertigen; perquè encara que sigui de forma molt lleu, n'estic una mica tocat d'aquesta malaltia que també li deim per ca nostra rodament de cap, he tornat llegir l'entrevista que li feien al doctor Fritz Nobbe, especialista a una clínica privada de Palma. No hi he trobat res d'especial, no res que m'hagi encuriosit fins que, a punt de plegar del tot el diari i llençar-lo, he reparat en la darrera pregunta, la que el company Iñaki Olaizola, s'havia guardat per tancar la feina; i la resposta, clar:

“– Per que tots els problemes de salut comencen a partir dels quaranta?

Perquè l'ésser humà està dissenyat per viure aquest període de de temps. Tota la resta és una propina.”

No se m'ha ocorregut pensar sinó que he tingut surt, i em va tocar un dissenyador generós.

Tanmateix, i abans d'aparcar definitivament la qüestió, he complert amb un dels meus acostumats ritus: contrastar amb els diccionaris. El DIEC2 defineix: “Petita gratificació que el consumidor, el client, dóna a qui el serveix.” Uns anys abans, el DCVB establia gairebé la mateixa especificació: “Gratificació voluntària que el superior, el client o el consumidor dóna a qui el serveix.” La desaparició del superior com a figura gratificadora suposo que és fruita del temps. En canvi, l'aparició en el diccionari de l'Institut del qualificatiu “petita” m'ha fet pensar si els canonges de la Seu devien ser, el segle passat, més esplèndids. O potser també és, senzillament, la crisi.



Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS