pep rossello

Tinc un amic, en P. C., que d’uns mesos ençà és usuari habitual i no gens voluntari dels serveis sanitaris. En P.C. sempre ha estat un defensor radical de la sanitat pública: de fet, mai no ha volgut tenir una assegurança privada. Les anades i vingudes del centre de salut a l’hospital, del metge de capçalera a l’especialista, de radiologia al laboratori d’analisis clíniques… no l’han fet canviar de parer i es declara ben satisfet de les atencions rebudes. Però aquestes darreres setmanes ha viscut una experiència que l’ha fet reflexionar. M’ho contava avui migdia, que hem dinat plegats, i m’ha encomanat la seva reflexió. Resulta que, des de fa un parell de setmanes, al meu amic se li ha manifestat un mal d’esquena que resulta, segons m’explica, sobretot incòmode. No puc, conta, estar-me dret molta estona; quan em poso a cuinar o a escurar, a vegades no puc ni acabar. Així, en P.C. va decidir anar a veure el seu metge, que, en primera instància, va decidir de fer-li fer unes radiografies. En P.C. va demanar hora per a radiologia i li van dir que no podia esser fins el dia 3 de setembre; això passava la darrera setmana de juliol. El meu amic no va poder evitar que se li escapàs un tinc temps de ser mort: una mica exagerat, però ben gràfic. En P.C. té un amic metge, en R.D., un company de batxillerat que ara fa feina a l’hospital. El meu amic va trucar el seu amic i li va fer cinc cèntims de la seva situació; en R.D. li va tornar la telefonada al cap de mitja hora i li va dir: tens cita dilluns que ve, a les tres i mitja. Així, en P.C. només s’hauria d’esperar dos dies, que a més coincidien en cap de setmana. Va fer un alè, és clar. Puntualment, el dilluns a les tres i mitja en P.C. ja era a la sala d’espera del departament de radiologia de l’hospital. M’explicava, quan ja preníem les postres, que el va sorprendre no trobar cua, que fet i fet només mitja dotzena de persones s’esperaven per esser ateses a un dels cinc despatxos –no crec que se’n diguin despatxos, però…– habilitats per fer les radiografies. Només varen trigar uns minuts a cridar-lo i encara no se n’havia adonat i les plaques estaven fetes. Però es veu que el meu amic P.C. estava condemnat a no tenir les radiografies amb tanta facilitat: mentre s’esperava, assegut a una espècie de taula de les que es fan servir per a les autòpsies –la imatge es seva, no meva–, mig despullat i amb una bata d’hospital, la persona que l’havia atès va notificar-li que hi havia un problema, que s’havia espanyat l’aparell i no es podia arreglat totd’una; li hauran de tornar donar cita. Ja em tornava veure esperant fins al setembre, explica. Però hi va haver sort i l’infermera d’admissions, suposo que considerant que el problema no era culpa dels malats, li va donar hora per al cap de dos dies. El dimecres, en P.C. va passar tot el dia fora de Palma, a la casa d’estiueig d’uns parents. No va tornar recordar-se’n de les radiografies fins a l’endemà; ell diu que estava convençut que tenia hra per al dijous de matí, i deu ser vera perquè va ser quan va mirar el paper per confirmar l’hora que se n’adonà que havia deixat perdre l’hora. Empegueït però desesperat, va tornar recórrer al doctor R.D., que en pocs minuts li demanà si podia anar a l’hospital aquell mateix dia, a mitjan capvespre. I tant, li va respondre el meu amic, fent-se creus de la sort que havia tingut. Vas ser més tard, quan tornava seure a la taula mortuòria, quan se n’adona que la sort no tenia res a veure en el que li estava passant aquells dies. Fou llavors que va començar a rumiar-se tota la feta. Acceptant el fet, enraonava mentre preníem cafè, que ells havia fet servir unes influències que la majoria no tenim, això no ho explica tot, a parer seu. Mira, m’argumentava, una cosa és que algú en les meves circumstàncies aprofiti, si la té, la possibilitat que et facin passar al davant a una cua d’espera; que el meu amic R.D. m’hagués dit vina a l’hospital i veurem de trobar-te un forat. Però la cosa no va anar així. Certament, i aquí jo ja havia agafat el fil de la seva reflexió, el que va passar fou que, allà on se suposava que no hi havia hores buides fins el mes de setembre, a P.C. n’hi van trobar tres de diferentes en només quatre dies, tot ben formalment, no d’amagatotis, sinó convenientment registrat en un ordinador. Quan he deixat el meu amic P.C. no m’he pogut treure del cap el tema. Em demano on falla el sistema perquè una cosa així pugui passar. Perquè si hi ha tres hores per a una mateixa persona, dins la mateixa setmana, la volien fer esperar més d’un mes? No em vull creure el que me n’ha comentar un altre amic comú, quan li he comentat: pots estar segur que tenen aquestes hores buides pels compromissos. M’estim més creure que les guarden per si hi ha una urgència. Ah, per cert, el meu amic P.C. ha d’anar dilluns a fer-se unes altres radiografies. Ahir va anar a veure el metge, que a la fi tenia l’informe de les primeres, i ha trobat convenient fer-ne unes amb més detall, per saber del cert on és el pinçament que tant li molesta. El meu amic va demanar una cita a l’hospital i li van donar per dia 24 de setembre. Ha hgut de tornar telefonar al doctor R.D, aquell amic seu, company de batxillerat.